Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Apolo, que no pari la música

La sala compleix 75 anys de vida, en els quals s’ha adaptat als canvis dels corrents musicals, i avui és un dels símbols que perviu d’aquell Paral·lel canalla

Façana de  l’Apolo als anys quaranta, en un bulliciós Paral·lel.
Façana de l’Apolo als anys quaranta, en un bulliciós Paral·lel.

L’entrada costava dues pessetes amb dret de consumició. Hi havia ball a dos quarts de quatre de la tarda i també a dos quarts de nou del vespre. Llums penjants, garlandes de revetlla, el gran escenari esperant l’orquestra... D’aquesta escena, una nit de juny de 1943, han passat més de 75 anys, i aquesta pista de ball, tot i que ha mudat de pell, segueix existint a Barcelona. El Baile Apolo, el nom amb què va obrir, és avui la Sala Apolo. La història d’aquell Baile Apolo no es pot entendre sense una altra iniciativa del mateix empresari, José Vallés Rovira, que el 1935 va tenir una idea singular: un parc d’atraccions al peu del Paral·lel. Durant els primers anys va ser l’Autopark, rebatejat després de la Guerra Civil com Atraccions Apolo. Algunes de les vagonetes d’aquells ginys reposen, restaurades encara que sense saber el seu destí, a la Sala Apolo, que té l’honor de ser la més antiga d’Espanya i una de les més veteranes d’Europa. El llibre Apolo, 75 anys sense parar de ballar (Comanegra, en català i castellà), de la historiadora Eva Espinet, i el documental La joventut balla, de Mar Crehuet, expliquen la història i el que ha significat l’Apolo per a Barcelona.

Cal situar-se a la Barcelona que va veure néixer l’Autopark, a la cantonada de Francesc Layret —l’actual avinguda Paral·lel— amb Nou de la Rambla. Una bulliciosa zona de divertiment de la classe treballadora i de tothom que volia passar-ho bé a les primeres dècades del segle passat. La terrassa del Café Español, per exemple, ocupava en extensió de quatre finques i podia acollir fins a 2.000 persones. Un dels socis d’aquest establiment, José Vallès —que era gerent de la societat Cafés de Cataluña— va visitar parcs d’atraccions dels Estats Units i va decidir aixecar-ne un al solar enganxat al teatre Apolo. Amb la particularitat que seria cobert. L’empresari ja havia muntat un negoci reeixit: el Fotomatón. “Era un visionari de l’època, amb les atraccions va apostar per un negoci que no existia i després va saber transformar-lo per seguir els corrents i la realitat que l’envoltava en tot moment”, afirma Eva Espinet, l’autora del llibre. Un text que va néixer d’una conversa que va mantenir fa quatre anys amb Alberto Guijarro, director de la Sala Apolo des de fa més de dues dècades. “El que em va deixar sorpresa va ser el soterrani de l’Apolo. És enorme, 1.400 metres quadrats. Hi havia, encara, el que va haver de ser l’antiga via morta del funicular de Montjuïc i diverses vagonetes del parc d’atraccions”.

L’Autopark va ser tota una fantasia, amb escenificacions per a cada atracció fetes per artistes com Salvador Alarma, que va ser escenògraf del Liceu i La Paloma. La Casa de la Risa, la Casa Encantada, la Gruta Mágica amb la Boca del Dragón amb mòmies i esquelets que sortien en el recorregut de les vagonetes, i més... L’Autopark va triomfar i va subsistir, fins i tot, durant la Guerra Civil. El 1936 va ser col·lectivitzat, tal com va passar amb altres negocis del Paral·lel. Ni la guerra ni els bombardejos que va patir Barcelona van aconseguir aturar les vagonetes de l’Autopark, que van ser, també, el divertiment de centenars de soldats de permís del front.

El complex de l’Apolo va arribar a acollir les atraccions, les sales de ball, una pista de patinatge sobre rodes a la terrassa i un camp de bàsquet. Durant una època es van celebrar combats de boxa a la pista

Vallès va tornar de l’exili el 1940. El Paral·lel —que amb el franquisme va passar a denominar-se Marqués del Duero— ja no era el que havia estat i Vallès va decidir rebatejar el parc amb un nom més familiar: Atracciones Apolo. La dictadura i la censura es van notar i les nimfes que va dissenyar l’artista Ferran Teixidó el 1936 van haver de ser vestides, i va caldre retirar dues cariàtides nues de la Gran Ruta Mágica. “Tot i la postguerra i la misèria, al Paral·lel es ballava i s’hi anava de gresca, i Vallès va decidir ampliar l’activitat en el solar que havia ocupat l’antic Music-Hall Apolo —als anys vint—, al costat de les Atracciones”, explica Espinet. L’èxit, de nou, va ser rotund. I el Baile Apolo va ser un dels grans impulsors de la recuperació de la festa major del Paral·lel el 1943. A la seva pista es van tornar a convocar maratons de ball, com les que s’havien fet al Music-Hall Apolo als anys vint.

La font d’informació d’Espinet per fer el llibre sobre l’Apolo han estat un centenar d’entrevistes: “De sortida només comptava amb un àlbum de fotos de la família propietària, i amb dos documents, les autoritzacions governatives per a la festa dels marines de la VI flota nord-americana i el permís per a l’actuació d’una banda de músics cubans”, explica l’autora, que es va submergir, també, en l’hemeroteca dels diaris de l’època.

La Gruta Mágica, que s’endinsava amb les seves vagonetes per un recorregut de fantasia, va ser una de les atraccions de més èxit de l’Apolo.
La Gruta Mágica, que s’endinsava amb les seves vagonetes per un recorregut de fantasia, va ser una de les atraccions de més èxit de l’Apolo.

El fenomen de les taxi girls, una moda que va arribar de París, va arrelar a l’Apolo, encara que, de fet, ja hi havia hagut ballarines de pagament durant la República, quan la prostitució va ser prohibida i moltes dones que l’exercien es van reconvertir en ballarines. “A l’Apolo, els clients adquirien un talonari per 20 cèntims. Les noies estaven assegudes a l’espera que les triessin per ballar. Els canvis de ballarines havien de coincidir amb el canvi de música de l’orquestra i no es podia repetir un ball rere l’altre. El senyor ‘Moral’ feia voltes per la pista per controlar que ningú es passés de la ratlla”, relata. A la mateixa pista de l’Apolo es celebraven, als anys quaranta, combats de lluita lliure i boxa, tal com recorden alguns dels testimonis que apareixen al llibre.

L’activitat de la sala era frenètica. Es van començar a celebrar soirées privades de la burgesia catalana, i de fet no eren pocs els cavallers de la part alta de Barcelona que coneixien bé el Baile Apolo, perquè ells corrien a divertir-s’hi després de sortir de les funcions del Liceu, un cop havien donat instruccions al xofer perquè conduïssin les seves esposes a casa.

Boleros, pasdobles, tangos, txa-txa-txas, era la música que interpretava l’orquestra del Baile Apolo fins que altres ritmes i balls més ràpids van irrompre a partir de 1951, cada vegada que recalaven al port barceloní els marines de la VI flota de els Estats Units. Per celebrar l’armistici de la guerra entre els Estats Units i Corea, van tenir un permís per organitzar una festa els dies 8 i 9 de setembre de 1953. Les bandes de músics que portaven les naus van freqüentar l’Apolo i els ritmes del rock es van imposar a la pista de ball.

“El 1951, Espanya es va proclamar campiona del món d’hoquei sobre patins. I Vallès es va llançar a muntar una pista de patinatge a la coberta del que eren les atraccions i el Baile Apolo. Una pista amb grades amb capacitat per a mil persones. També un frontó i una pista de bàsquet”, explica Espinet, unes instal·lacions que va inaugurar Joan Antoni Samaranch i que es van batejar com l’Apolo Patí Club, que va desaparèixer el 1957.

Aquells anys l’Apolo celebrava combats de boxa en sessions matinals a la pista de ball, i també va ser el lloc escollit per rodar algunes pel·lícules per als estudis cinematogràfics Iquino, que es van establir al Paral·lel. Per exemple, seqüències d’Apartado de correos 1001 (1951), de Juliol Salvador, van ser rodades a les Atracciones Apolo. Després va arribar El fugitivo de Amberes, de Miguel Iglesias, amb una persecució policial a la Gruta Mágica. Anys més tard, el 1984, Gonzalo Herralde va rodar a la pista del Baile Apolo l’escena de ball d’Últimas tardes con Teresa, sobre la novel·la homònima de Juan Marsé. Aquesta Barcelona d’universos enfrontats, de burgesos i marginalitat, de la novel·la es donava cita a l’Apolo i en altres locals, com ara el Molino. Musicalment, l’orquestra del Baile Apolo anava incorporant les noves tendències i va acompanyar, en més d’una ocasió, grups com Los Mustangs o Los Diablos a partir dels seixanta i els setanta.

“Vallès es va adonar que els bingos s’estaven començant a implantar com una nova forma d’entreteniment i va obrir el Bingo Apolo al mateix temps que la Bodega Apolo”, afirma Espinet. Això passava ja en el tardofranquisme, als anys setanta. La Bodega Apolo, juntament amb la Bodega Bohemia, es van convertir en night clubs i llocs de pas obligat per a artistes i amants de la gresca del Paral·lel. La Bodega Apolo va ser escenari, per exemple, del debut de cantants com Manolo Escobar, d’humoristes com Pedro Ruiz o d’artistes de varietés com Christa Leem. Un local que tenia una doble vida, perquè al matí servia entrepans de calamars i gots de vi.

El teatre Apolo confrontant amb la Bodega Apolo i les atraccions que feien cantonada amb Nou de la Rambla en una imatge de 1983.
El teatre Apolo confrontant amb la Bodega Apolo i les atraccions que feien cantonada amb Nou de la Rambla en una imatge de 1983.

Eren temps també d’anades i vingudes des dels barris alts de Barcelona, on va obrir Bocaccio, cap al Paral·lel, quan alguns dels intel·lectuals de la gauche divine barcelonina baixaven del carrer Muntaner al barri Xino, com ara els escriptors Terenci i Ana María Moix, el poeta Jaime Gil de Biedma, Manolo Vázquez Montalbán, Maruja Torres, Eduardo Mendoza o la model Teresa Gimpera.

El declivi de les Atracciones Apolo es va començar a notar amb l’obertura d’un parc molt més modern, el de Montjuïc. Les vagonetes de l’Apolo es van aturar definitivament el 1987. En el seu lloc es va obrir el negoci de les màquines recreatives, l’últim crit de llavors. L’esllanguiment que va viure el Paral·lel en aquesta dècada —en la qual també passaven coses interessants, com per exemple l’obertura de Studio 54 el 1980— va planar sobre el Baile Apolo. “El canvi de gestió del complex de l’Apolo el 1987 va suposar moltes novetats. La sala es va pintar de rosa, es van obrir més barres i es va insonoritzar”, comenta l’autora del llibre, que relata anècdotes com la trobada d’un tècnic que començava a preparar una sessió de DJ —mentre l’orquestra encara tocava— amb la seva mare que ballava a les llotges de l’amfiteatre. Amb Emilio Medina, director del Baile Apolo entre 1987 i 1992, es van començar a programar grups diferents, com els africans Songda o Lucrecia, després l’orquestra Apol·lo s’extingís amb la jubilació dels seus músics el 1993.

La nominació de Barcelona, el 1986, per organitzar els Jocs Olímpics va estar a punt d’endur-se per davant la Sala Apolo. Aquesta va ser la intenció inicial del consistori, però la pressió dels gestors i la popularitat de les festes que organitzava el van salvar parcialment de la piconadora. Van desaparèixer la Bodega Apolo i les antigues Atracciones Apolo, per construir l’Hotel Apolo i el teatre. Amb la febre preolímpica, la sala va acollir no poques festes, a les quals acudien artistes, escriptors, arquitectes i, en general, tot el sarau que van provocar els Jocs. Pasqual Maragall va aparèixer en alguna d’elles acompanyat de la seva dona, Diana Garrigosa.

Detall dels cavallets que durant una època eren al davant de les Atracciones Apolo.
Detall dels cavallets que durant una època eren al davant de les Atracciones Apolo.

Han estat més de set generacions de barcelonins les que han trepitjat aquella pista de l’Apolo. Alberto Guijarro, director de la sala des de fa 22 anys, encara recorda l’impacte que li va causar quan va entrar per primera vegada per muntar una sessió de DJ: “Aquelles llums, els colors, era el que més sorprenia la gent jove que hi arribava amb ganes de marxa”. Ell va ser un dels principals introductors de la música electrònica a l’Apolo, una de les sales que va acollir la primera edició del Sónar el 1994, “amb una sala més aviat buida”, reconeix.

Amb els anys, la vella sala del Paral·lel s’ha convertit en una de les preferides no només de l’electrònica, sinó també de totes les tendències musicals. “No sempre l’hem encertat, i de vegades ens hem avançat a programar algunes músiques que encara no eren conegudes. Hem travessat sots, sobretot amb la crisi econòmica i la pujada de l’IVA, però el balanç és positiu”, explica Guijarro, que també ha estat l’impulsor de les successives reformes de les sales de l’Apolo, la renovada Sala 2 i la nova 3.

A Guijarro li va tocar viure un dels moments crítics de la sala: el tancament el novembre del 2012 per problemes estructurals i de seguretat del subsòl, que van obligar a traslladar els concerts a d’altres sales i locals: “La resposta de la gent va ser genial”.

Per celebrar el 75è aniversari, Guijarro va encarregar al director de cinema i guionista Marc Crehuet un documental sobre la història de la Sala Apolo: “Vaig escriure una ficció per explicar un relat de la sala, el de la meva generació”, comenta l’autor de La juventud baila, que s’estrenarà a l’In-Edit, el Festival Internacional de Cinema Documental Musical, on concorre a concurs. És la història d’un guionista de cinema al qual encarreguen que faci un documental sobre la Sala Apolo i arrenca de la seva pròpia experiència: “La de la nostra època, la de finals dels noranta amb el boom de l’electrònica. Amb moltes bandes i DJs que actuaven a l’Apolo”, afegeix Crehuet, que ha produït la cinta amb Moiré Films i el mateix Apolo, i amb la participació dels actors Francesc Ferrer, Anna Bertran i Miki Esparbé i una genial Mercè Arànega.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >