Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una altra estratègia per als sensesostre

És un error que Barcelona segueixi apostant per albergs que estan molt lluny del que les persones necessiten

Un sensesostre al barri de l'Eixample de Barcelona.
Un sensesostre al barri de l'Eixample de Barcelona.

Si circulem per una autopista i veiem un accident de trànsit, probablement trucarem als serveis d'emergència perquè socorrin el més aviat possible les persones accidentades. Poques persones dubtaran i, encara menys, sent conscients que no fer-ho implica delicte penal. No preguntarem si ha begut massa, ni si anava massa de pressa, ni si conduïa imprudentment. Trucarem als serveis d'emergència i faran el possible per salvar les vides que estiguin en perill. Les preguntes sobre les causes es faran quan la vida ja estigui fora de perill.

I si veiem una persona dormint al carrer? Erròniament no tindrem la sensació que corri cap perill. Seguirem caminant sense adonar-nos que viure al carrer pot escurçar la vida 20 anys. Tampoc hi ha delicte d'omissió del socors en aquest cas. Si ens preguntem per les causes, és possible que trobem respostes plenes de prejudicis: segur que beu massa, que li han ofert ajuda i no la vol... Obviarem que la persona no és al carrer perquè ho vulgui, sinó perquè no té una casa on anar.

A finals del 2015, el Govern va aprovar l’Estratègia Nacional Integral per a Persones Sense Llar 2015-2020. Han passat gairebé tres anys i només tenim un document amb unes propostes interessants i zero euros de pressupost. Amb el govern anterior es van realitzar una sèrie de reunions que no van aconseguir activar l'estratègia. El Pla Estatal d’Habitatge 2018-2021, amb un pressupost d'1.443 milions d'euros, tampoc conté ni una picada d'ullet per a les persones que dormen al carrer. A dia d'avui, amb el nou govern, de moment no hi ha cap moviment sobre aquest tema que sigui públic.

A Catalunya, abans d’acabar l'any s'hauria de presentar una Estratègia Integral per a l’Abordatge del Sensellarisme. Significaria la continuació del Model d’Atenció a Persones Sense Llar redactat l'any 2010, que va acabar al fons d'un calaix i del qual mai més se’n va saber res. En aquesta nova estratègia s'han coordinat la conselleria d'habitatge, la conselleria d'afers socials, entitats socials i municipis. Caldrà esperar a veure el resultat final que, encara que segurament serà un pas tímid, esperem que sigui el primer de molts d’altres.

Tenint en compte el nombre de persones que dormen al carrer en els municipis més petits, aconseguir que ningú hagi de dormir al carrer seria perfectament possible. Però la por a l’"efecte crida" paralitza qualsevol pas en aquest bon sentit. D’aquesta manera, actualment, l'estratègia en alguns municipis consisteix a proposar i enviar les persones que viuen al carrer a municipis més grans. Per això, cada vegada més els municipis més grans i les capitals tenen més ciutadans i ciutadanes dormint al carrer i estan desbordats. M'atreviria a dir que fins a cert punt, erròniament, han llençat la tovallola. Són més grans i tenen més pobresa però tenen moltíssims més recursos que inexcusablement no destinen a reduir el nombre de persones que viuen al carrer.

A Barcelona, per exemple, cada nit dormen al carrer unes mil persones i els recomptes fets entre els anys 2015 i 2018 no indiquen una tendència a la baixa. La proposta del Pla de Lluita contra el Sensellarisme 2016-2020 encara no ha ampliat els cent pisos per a les persones sense llar que prometia. De tota manera, cent pisos per a mil persones vivint al carrer són del tot insuficients. L'ajuntament explica que està preparant uns 4.500 habitatges "assequibles" i seria un pas molt important reservar un contingent especial per a les persones que viuen al carrer. És un error que la capital catalana segueixi apostant per albergs o solucions que estan molt lluny del que les persones necessiten.

El panorama no convida a l’optimisme. Milers de persones dormen cada dia als carrers de moltes ciutats europees, les administracions públiques estan centrades en com superar les següents eleccions (siguin quan siguin) i encara queden mites i prejudicis que hem de vèncer com a ciutadania. Massa camí per fer, però no ha d'haver-hi cap dubte que una persona no dorm al carrer perquè vol, una persona dorm al carrer perquè no té un pis on anar a dormir. Hi ha solucions definitives, i també temporals, que cal implementar ja.

Ferran Busquets és director de la Fundació Arrels.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >