Márquez guanya al Japó i aconsegueix el seu setè títol mundial

És el millor pilot del moment. Un dels millors pilots de la història del motociclisme. I no només perquè aquest diumenge al Japó hagi aconseguit la seva cinquena corona en MotoGP, les mateixes que Mick Doohan –dues menys que Rossi, tres menys que Agostini, el més llorejat–, sinó per com guanya i el que (es preveu) pot guanyar encara. Marc Márquez s'ha convertit, als seus 25 anys, en el campió més jove a aconseguir set títols mundials, doncs als de la categoria reina s'ha de sumar-ne un en 125cc i un altre amb moto2.

És la referència. És història de l'esport.

Per l'atreviment. Pel risc. Per les formes. Per la tècnica. Perquè ha portat al motociclisme a un altre nivell. Ha convertit els grans premis en una altra cosa. En una guerra en la qual per guanyar cal sobrepassar els límits, pensar poc, jugar sempre en el límit. Ell posa les regles. Perquè amb el seu pilotatge provoca carreres repletes de tocs, de les quals es viuen en un ai; carreres de les quals un pot esperar qualsevol cosa: glòria o lament; carreres en les quals participen els marges de la pista, doncs ell és el primer que apura cada centímetre. El que vulgui batre'l ha de jugar igual.

Es va atrevir Dovizioso aquest diumenge al Japó i va acabar on moltes vegades havia fet abans Márquez, a terra. Faltava poc més d'una volta. I l'italià, que havia controlat la carrera des del primer gir fins que el d'Honda el va avançar a quatre voltes del final, buscava la millor posició per preparar el seu atac final. Però es va quedar en l'escapatòria de la desena corba, aquesta en la qual el de Ducati sabia que havia de posar tota la seva obstinació per avançar a l'espanyol en la següent corba. Però ja no va arribar. Era l'única manera de frenar al nou campió del món. Ho sabia l'italià. Com sabia Márquez que guanyar era la seva única opció per emportar-se el títol a la primera oportunitat. I no pensava renunciar a això. Malgrat els riscos, malgrat el fantasma d'una caiguda. Va córrer amb un únic objectiu. I va pilotar, poc habitual en ell, com han de fer-ho els campions: amb cap, per la traçada. I arriscant el just, que és un art que només uns pocs privilegiats coneixen.

Márquez sortia sisè en la graella, però va fer una bona sortida i es va posar a roda de Miller, segon, ja en les primeres corbes. No va esperar molt per avançar-lo. No havia de perdre Dovi. Per a Márquez les carreres són espectacle i diversió. Fins i tot els diumenges que s'està jugant un campionat del món. I per a això va escollir una corba, la nou, a l'esquerra, com a ell li agraden: un angle bastant pronunciat en el qual va avançar Miller a l'inici de la prova i també a Dovi, al cap de 10 girs i en el seu atac final. Apurava tant en aquella zona que fins a dues vegades va aixecar la terra que tanca la pista a la sortida de la corba deu. Gairebé cau. Però ja està acostumat a aquests esglais. I va seguir com si res.

Quan es va posar al capdavant, va desconcertar el seu rival. A cada frenada s'esforçava per tancar tots els espais. Tant que la roda posterior arribava a les corbes a un pam de terra. Era necessari. Havia de pilotar així per vèncer en un circuit en el qual va haver de compensar la falta d'acceleració de la moto amb una millor estabilitat a l'entrada de les corbes. No volia tornar a jugar-se una victòria en l'última volta amb l'italià. I aquell, en el seu intent per trobar els espais per avançar-lo, va cometre un error. Així va ser com Márquez va aconseguir guanyar un Mundial, com havia somiat. Amb una victòria. La vuitena de la temporada. Ara li queden tres grans premis per millorar el currículum. I per divertir-se encara una mica més.