Selecciona Edició
Connecta’t

Joan Tardà va a la muntanya

El diputat d’ERC més longeu a Madrid reconeix l'error de càlcul de l'independentisme, però afegeix: “L'esquerra espanyola mai n’aprèn”

Joan Tardà.
Joan Tardà.

L’entrada al grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) està plena de cartells demanant llibertat per als dirigents polítics catalans presos i el retorn dels que es troben a l'estranger.

“La muntanya, quan estàs lluny, no sembla tan alta”, diu Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, Barcelona, 1953). “Quan arribes al peu de la muntanya, aixeques la mirada i dius: ‘Hòstia, quina bestiola més acollonant’. I això és el que ha passat”.

Joan Tardà, fill d'un paleta i d'una taquillera de cinema a Cornellà, taquiller ell mateix amb dotze anys i treballador en una fàbrica amb catorze, surt del seu despatx a buscar cafè. És net d’Isidor Coma, alcalde de Cornellà a la Segona República, mort en l'exili poc abans que morís Franco (Tardà, amb 22 anys, va viatjar a Tolosa a conèixer-lo). La taula del seu despatx està decorada amb una petita estelada que sembla treta de cotxe de diplomàtic. Destaca a les prestatgeries un bust de Fidel Castro i el peluix d'un gat. “Regal de l'amic invisible que vam fer per Nadal els del grup parlamentari”, diu en tornar. S’asseu en una cadira amb el cafè a la mà.

El diputat Tardà fa catorze anys que és a Madrid. És la representació més longeva a la capital d’Espanya de l'independentisme català. De fet, cal remuntar-se a un temps, 2004, en el qual CiU ni somiava amb la independència.

—Jo vaig ser un entusiasta de Rodríguez Zapatero… —el polític s'inclina sobtadament cap al seu interlocutor, clavant els colzes als genolls—. Deixi'm que li expliqui una cosa. El 2003, els independentistes érem el 12%. Amb el 12% la República no ens estava esperant. Però Carod [Josep Lluís Carod-Rovira, expresident d’ERC] i [JOAN][Joan] Puigcercós ho tenien claríssim: si la República no ens està esperant, cal anar amb l'esquerra espanyola fins a una Espanya federal. I quan arribéssim a aquesta Espanya federal, l'esquerra espanyola baixarà, i nosaltres seguirem fins a la nostra estació final, que és la república catalana. Caldrà dedicar-hi dues o tres generacions. Amb un risc! Amb el risc que quan hàgim arribat a l’Estat federal, els nostres nets potser diuen: ‘Doncs estem bé aquí!’.

Tardà enumera el que van fer per emprendre el viatge al model federal amb el PSOE. “Un estatut nou per a Catalunya i el tripartit [el 2003 es va pactar un Govern de PSC-ERC-ICV] per desallotjar els nacionalistes. Vam posar-hi un entusiasme enorme. És a dir: fa quinze anys, teníem clar que la independència ens costaria dues generacions! Si l'estatut s'hagués engegat, trigaríem vint anys a desplegar-lo. En canvi, la totxesa de l’Estat en no reconèixer-se com a plurinacional i la crisi econòmica va fer una cosa imprevista: posar el 48% de catalans favorables a la independència. Qui digui que sabia el que passaria, menteix. Ni ho somiàvem”.

El 2008, aquest home que té a la seva foto de perfil de WhatsApp Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat el 1940 per la dictadura, va organitzar un bon escàndol quan va cridar, la nit del Dia de la Constitució, “que visqui la República, mori el Borbó” en un acte en el qual es va cremar un taüt que representava la Carta Magna. Va al·legar que es referia a la institució monàrquica, no a una persona concreta. El president del Congrés, José Bono, va sortir en la seva defensa: “És una persona molt emotiva, molt primària (…)”.

Tardà, expliquen els seus adversaris polítics, és temperamental i directe. De tracte personal càlid i de caràcter polític complex, de difícil negociació (“Si el Govern no insta la Fiscalia a retirar els càrrecs dels presos polítics, no ens asseurem amb els pressupostos; aquest és el nostre capital”, sentencia a EL PAÍS). S'escalfa amb facilitat, una de les últimes vegades cridant “fatxes” als socialistes des de la tribuna del Congrés, cosa per la qual va demanar disculpes. En les legislatures de Zapatero va posar tota la carn a la graella perquè es poguessin parlar totes les llengües oficials de l’Estat al Parlament: va ser expulsat una vegada i una altra pel president del Congrés, Manuel Marín. “L'esquerra espanyola mai n’aprèn. Zapatero ens deia: ‘No podem obrir aquest meló perquè la dreta se'ns tira damunt’. Però si la dreta se't tirarà damunt facis el que facis sempre!”.

És un apassionat del rugbi i auster en els seus plaers; a Madrid s’està a l'extrem d'aquella suite de l'hotel Palace en la qual s'allotjava Josep Antoni Duran i Lleida, exdiputat de CiU. “[Gabriel] Rufián va trobar, amb raó, que l'hotel on s'allotja quan va a la capital d’Espanya és d'una modèstia innecessària”, va escriure a El Nacional el periodista Enric Vila, en un article en el qual li retreu, en l'ordre ideològic, no haver tingut “la necessitat d'evolucionar ni de sofisticar-se respecte dels anys setanta, quan militava al PSUC i era regidor de Cornellà”.

Fa un any Joan Tardà es va dirigir als estudiants de la Universitat de Barcelona: “Tenim el compromís de parir la república, però qui l'ha de capitanejar sou vosaltres. I si no ho feu, haureu comès un delicte de traïció a les generacions que no s'han rendit, i cometríeu un delicte i una traïció a la terra”.

Vostès no els han traït prometent-los una república?

—No, no, no. Hem anat improvisant. I vam anar descobrint coses, com que la conjuntura internacional no era favorable.

—Però van anunciar que ho seria, i que les empreses no se n’anirien.

—Bé. Els grans intel·lectuals de la Segona República espanyola estaven convençuts que els aliats desembarcarien a Cadis i ho van fer a Normandia. I tota l'estratègia, tota la seva estratègia, estava basada en això! Bé, aquestes coses passen.

Abans d'arribar al PSUC i a Esquerra, Tardà va passar el 1974 per Bandera Roja, una organització d'extrema esquerra amb la qual, per l'ambient polític i obrer de casa seva, va entrar en política. És professor d'institut en excedència, lector de novel·la negra i la seva loquacitat i imatge —un home corpulent, de bigoti (“no me'l podria treure, seria com sortir al carrer en leotards”, va dir a La Vanguardia), cabellera arrissada i ulls clars— van servir al programa satíric Polònia de TV3 per fer d'ell una caricatura d'èxit.

—El referèndum és inevitable —diu abans d'acomiadar-se— i li diré per què. Perquè l'establishment cau en un error intel·lectual acollonant: creure que el 50% de catalans que no són independentistes han signat una pòlissa amb ells per la qual, mai ho seran.

Tardà és l'home a Madrid encarregat no de trencar amb Espanya, sinó de canviar percentatges per fer-ho en el moment en què hagin mesurat bé la muntanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >