Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’esquerra, malgrat tot

Avui l'esquerra és necessària no per aconseguir aquest lloc inexistent anomenat paradís, sinó per evitar la catàstrofe i rellançar el futur

Membres de l'SPD el dia de les eleccions de Baviera.
Membres de l'SPD el dia de les eleccions de Baviera.

Diumenge passat, a Baviera, les eleccions del land van confirmar la davallada de la socialdemocràcia alemanya. El partit de Willy Brandt, fa temps model per a mitja Europa, que en el seu moment va apadrinar l’escalada del PSOE, corre el risc d’entrar en via secundària, mentre Els Verds creixen i l’extrema dreta, també. Però no estan millor els seus correligionaris francesos, que cada dia viuen una nova escissió. I encara està pitjor l’esquerra italiana, desapareguda sota la tempesta Salvini. Podríem seguir: la llista del desconcert de l’esquerra és llarga. Curiosament, només a Portugal i Espanya la socialdemocràcia dona algun motiu d’ànim als seus afligits partidaris. I Jeremy Corbin aguanta el tipus a la Gran Bretanya, d’on alguns pensen que vindrà el reinici socialdemòcrata.

El cas alemany confirma que la socialdemocràcia defalleix quan la ciutadania l’acaba confonent amb la dreta amb la qual s’hauria de confrontar. Gerard Schröder, que va repetir el camí que ja havia recorregut Tony Blair, és el símbol de la pèrdua d’identitat de la socialdemocràcia alemanya. El seu mandat va ser el principi de la fi. Encara que potser el problema, com insinua la novel·lista francesa Lola Lafon, és de falta d’ambició. La socialdemocràcia no pensa en termes de transformació de la societat, sinó d’alternativa a la dreta, “i si ens referim a l’etimologia, un camí alternatiu no és més que una altra manera d’anar al mateix lloc”. Quan la ciutadania descobreix l’engany i es troba al mateix lloc on l’hauria portat la dreta se sent defraudada.

Els que mai defalleixen pensen que la socialdemocràcia tindrà una nova oportunitat

En plena decadència de la socialdemocràcia europea a Espanya s’ha produït un fet insòlit. El PSOE i Podem han pactat uns pressupostos de tipus socialdemòcrata, mentre que la dreta continua en la histèria en què l’ha deixat la pèrdua del poder, amb molt de soroll, poques novetats i escasses idees. Els que no defalleixen mai pensen que la socialdemocràcia tindrà una nova oportunitat i que vegades cal tocar fons i veure el perill a prop per poder remuntar. Enzo Traverso ho diu de manera lírica quan afirma que percep indicis “d’un procés molecular que no ha arribat encara a la coagulació”, però que s’obrirà pas perquè cal contenir la fractura social si no es vol regalar Europa a l’extrema dreta. Però per fer-ho cal “una ruptura crítica amb el passat” i “salvar el nucli emancipador de les seves experiències”.

El que mor a Alemanya reneix a Espanya? Potser la novetat més notable que la política espanyola ofereix avui a l’espai europeu és la facilitat amb què els etiquetats (i autoproclamats) com a antisistema s’han integrat en el sistema. En els dies del 15-M, ¿algú s’hauria imaginat que el moviment polític sorgit d’aquelles revoltes estaria ara completant els seus mandats amb una normalitat aclaparadora a les principals ciutats del país i pactant uns pressupostos socialdemòcrates amb l’històric i injuriat PSOE? Doncs són aquí. La capacitat d’inclusió que l’Estat no té amb l’independentisme sembla que el sistema el té amb els antisistema. ¿Seran aquests capaços de contribuir a fer que la socialdemocràcia reneixi no només com a alternativa sinó com a canvi?

La novetat que la política espanyola ofereix és la facilitat amb la qual els antisistema s'han integrat al sistema

Si arribem a la conclusió que si l’esquerra vol renéixer ha de ser capaç de portar la ciutadania a un lloc diferent d’on els portaria la dreta, quines opcions té? En un horitzó en què el futur se somia en forma de distopies espesses, hi ha tres prioritats: Defensar la democràcia per tancar la via cap a l’autoritarisme postdemocràtic que cada dia sembla més inevitable, és a dir, cal retornar l’ànima a les “democràcies sense poble”, en expressió de Maurice Duverger, i donar poder i paraula a la ciutadania. Donar pas a tot allò que pot modificar les estructures profundes de les relacions de poder, i això avui vol dir revolució feminista: l’única que pot donar llum al futur. I donar prioritat a l’ecologia, és a dir, a la salvació del món. Raphael Glucksmann ho ha descrit així: “La propera revolució no serà guiada per la promesa d’un demà gloriós, sinó per la certesa que no hi ha demà sense canvi radical de la nostra organització”. La supervivència com a argument per forçar el pacte social que els poderosos defugen. Avui l’esquerra és necessària no per aconseguir aquest lloc inexistent anomenat paradís, sinó per evitar la catàstrofe i rellançar el futur.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >