Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

‘The Good Fight’ i la pluja daurada

La sèrie dibuixa una Casa Blanca delirant, sense nord i agressiva amb els seus oponents

Protagonistes de 'The Good Fight'.
Protagonistes de 'The Good Fight'.

Els creadors de The Good Fight no s’esperaven la victòria de Donald Trump i van haver de reajustar la sèrie a la nova situació política. I ho han fet a consciència. Els capítols es titulen en funció dels dies que Trump fa que és a la Casa Blanca (408, 415...); més d’una dama utilitza els pussy-bow, un visible llaç que Melania Trump va dur en determinats moments de la campanya. Pussy vol dir gatet, però també cony, i és aquesta accepció la que van prendre les xarxes socials per interpretar la decisió de vestuari de la dona del candidat quan va obtenir molta notorietat un brut vídeo de Trump sobre el seu èxit com a seductor a l’hora “d’agafar pel cony” les dones. En els títols de crèdit, una televisió de plasma amb la imatge de Putin rebenta i també ho fa un altre aparell... amb la de Trump. I una de les protagonistes, Diane Lockhart, diu esgotada que no sap si podrà aguantar tres anys més amb el president que té.

Però la sèrie no s’atura en esments més o menys episòdics. Un capítol està dedicat a l’esforç professional que fa el bufet d’advocats protagonista per aconseguir el contracte del Partit Demòcrata si és que es decideix per l’impeachment. I el novè, tot sencer, gira al voltant de l’autenticitat d’un vídeo de Trump en un hotel de Moscou amb prostitutes, on un dels jocs és la pluja daurada. Al final —la productora podria enganxar-se els dits— arriben a la conclusió que és fals, una conclusió no gaire sòlida perquè una alta funcionària del Partit Demòcrata se’n guarda una còpia per a l’octubre del 2020, l’any electoral.

La sèrie dibuixa una Casa Blanca delirant, sense nord i agressiva amb els seus oponents. Doncs bé, The Good Fight no és una producció alternativa que potser arribi al Sundance Festival. L’emet el canal de subscripció de la CBS. I la duresa de la seva crítica es dona fonamentalment perquè els seus arguments i situacions són versemblants, no és una comèdia esperpèntica. Per què no tenim aquí una televisió que pugui —de saber n’han de saber— fer aquest tipus de propostes? Submissió política i puritanisme social? The Good Fight es fa un tip de parlar de la pluja daurada mentre que a Barcelona l’oposició va intentar organitzar un escàndol perquè la directora de comunicació d’Ada Colau va protagonitzar fa anys una performance pixant a l’asfalt. Això era com a integrant d’un col·lectiu sobre sexualitat i feminisme. Curiosament, ningú va recordar que Carles Santos —ai, com t’enyorem!—, en la cerimònia inaugural del Rellotge il·lusori de Joan Brossa al Poliorama (1985), va presentar una soprano que orinava sobre un gran tambor. Una presentació amb alguna dificultat tècnica, ja que una mànega havia de garantir una durada i una força de percussió més enllà del que pot oferir la natura.

Però sense anar tan lluny, Jan Fabre va presentar, aquest estiu al Grec, l'espectacle Belgian rules sobre el seu país, on una de les actrius pixa sobre l’escenari, conseqüència lògica de viure prop del Manneken Pis i en una terra on es beu molta cervesa (orina sagrada), i ho subratlla el muntatge, que subministra aquesta beguda sense restriccions a la troupe. Es tracta d’un espectacle, irònic, quilomètric i crític amb Bèlgica, una pàtria que estima amb totes les seves contradiccions, que exposa sense por, des del passat colonial fins a la venda d’armes. Una declaració d’amor felliniana. La proposta se serveix dels carnestoltes i del surrealisme, un patrimoni també belga. Als espectadors estrangers segurament se’ns escapa el sentit d’algunes imatges. Per exemple, els passejos d’un eriçó que, segons Fabre, és una al·lusió al ciutadà belga., sempre bufant.

Per a Fabre, el seu espectacle no és una història sobre els nacionalismes, més aviat sobre la seva desitjable absència. En un temps de fronteres i por, “a Bèlgica cal mostrar la nostra força i vulnerabilitat”, ha dit. Una absència que es reflecteix en el joc final de banderes, que fan ballar com a Siena. Primer, de tots els colors, i després, només la bandera blanca, que no és de rendició. És de pau. Un muntatge que ha rebut un munt de premis menys al seu país, on Jan Fabre pateix l’odi i les agressions de la ultradreta nacionalista flamenca. De fet, Fabre (ara també acusat d’assetjar i humiliar els seus artistes i empleats) considera que no hi ha un moviment d’exaltació belga, nacionalista. Sí, en canvi, a l’extrema dreta nacionalista flamenca...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >