Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

La història dels jueus

Mentre els respectessin els costums, els jueus vivien amb els altres no com a nació sinó com a poble adherit

La sinagoga de Kaifeng: els jueus les feien amb l’estil dels pobles on eren.
La sinagoga de Kaifeng: els jueus les feien amb l’estil dels pobles on eren.

La Història d’Israel es presenta de vegades sota aquest títol, de vegades sota el títol d’“història del poble jueu” —com la de Heinrich Graetz, que és la que va llegir Kafka—, i de vegades, finalment, amb el nom d’Història dels jueus. Essent un poble nòmada des de la seva fundació, amb la fugida d’Egipte, l’exili de Babilònia, després amb la gran diàspora posterior a la primera guerra juevoromana —arran de la destrucció del temple d’Herodes l’any 70— i encara més després de la tercera i definitiva guerra entre romans i jueus (anys 132-135), el poble jueu va conèixer escassament, al llarg de la seva dilatada història, alguna cosa semblant als conceptes actuals de nació i d’Estat, cosa de la qual no es pot parlar fins el 1948.

Aquestes intermitències i dispersió van fer dels jueus un poble que, velis nolis, va haver de compartir la vida i les creences amb pobles amb cultura i religió molt diferents de les seves. L’aliança fundacional entre Jahvè i el poble jueu —és a dir, la circumcisió— va ser un dels elements que sempre va permetre saber qui pertanyia als llinatges de Judà i d’Israel i qui no: en això va basar-se Hitler per exterminar milions de jueus europeus i de l’Est del continent, llevat que un circumcidat al·legués que havia patit una fimosi i demostrés la seva filiació ària fins a tres generacions.

Però l’altre element que sempre va distingir la nissaga jueva va ser la Bíblia; és a dir, haver convertit les Escriptures, molt en especial el Pentateuc, en el Llibre que permetia endreçar els costums, practicar els rituals i, sobretot, posseir aquesta idea tan arrelada en el judaisme segons la qual és més important tenir temor de Déu que creure en un déu, en el seu cas mai antropomòrfic —no va caldre que Spinoza o Moses Mendelssohn puntualitzessin a les respectives filosofies que Déu era una abstracció amb poca importància si es compara amb la sacralització de les Escriptures dels jueus. El déu ancià de les barbes, sense ulleres, amb túnica blanca (romana?) i altres característiques que coneixem és el déu de totes les religions cristianes. Israel ni el representa gràficament ni l’anomena pel seu nom, que és per definició impronunciable: YHWH.

D’històries dels jueus una mica recents —i, per tant, documentades amb totes les troballes arqueològiques que es fan a Palestina des que els jueus van començar a emigrar-hi, sobretot al segle XX, i més encara després de la xoà— coneixem la de Paul Johnson, La historia de los judíos (Barcelona, Ediciones B, 2010) i la més sintètica de Jesús Mosterín, Los judíos (Madrid. Alianza, 2015). I n’hi ha tantes com vulgueu al mercat internacional, escrites en tantes llengües com les que han parlat els jueus escampats per tot el món secularment.

Però la majoria d’aquestes històries, sovint escrites per jueus, acusen l’empremta de la filiació dels seus autors, que, després de l’holocaust del segle XX, no poden evitar escombrar sempre cap a casa, exactament com fa la historiografia catalana des de la Renaixença. Per això hem de saludar amb molt d’entusiasme La historia de los judíos, de Simon Schama, el segon volum de la qual acaba d’arribar a les llibreries (Barcelona, Debate, 2018).

Schama no cedeix a la temptació de considerar el poble d’Israel com el “poble escollit”, per la senzilla raó que escriu com a historiador i no com a creient. I no cedeix tampoc a la segona gran temptació: creure que els israelites, tant abans com després de la gran dispersió dels segles I i II, no es van barrejar amb els pobles veïns. Així, amb una gran habilitat per justificar el que farà al llarg de tot el llibre, Schama va començar el primer volum parlant dels jueus d’Elefantina, aquella illa minúscula pròxima a la primera cascada del Nil, en què els jueus i la seva religió monoteista va conviure sense cap problema, durant bona part del segle VI aC, amb la religió dels egipcis i els seus sacrificis, dels quals els jueus fins i tot van quedar contaminats.

Schama no deixa de subratllar que, ja a les èpoques moderna i contemporània, els jueus van assimilar-se tan bé a les nacions en què vivien com a “convidats” —en especial quan van assolir una total llibertat de culte i els mateixos drets que els altres, a partir de 1861 i 1871, a Àustria i Alemanya—, que van construir les sinagogues d’acord amb l’estil arquitectònic de les edificacions civils o religioses d’aquells pobles altres: l’autor posa l’exemple de la sinagoga de Kaifeng (1163), en territori xinès, que es va construir seguint el model d’una pagoda, segons un dibuix de 1722 a càrrec d’un jesuïta viatger. També podríem considerar la de Toledo, que és aràbiga, o la d’Esnoga, a Praga, que és gòtica.

Coneixíem molt bé el grau d’assimilació dels jueus a països com França, els Estats Units, Anglaterra, Àustria o Alemanya als segles XIX i XX. Per aquesta extraordinària història dels jueus, ara sabem que els jueus, mentre els pobles que els van acollir respectessin els seus costums de la circumcisió, les menges, el sàbat i la lectura de la Torà a la sinagoga, van viure en pau, no com a nació, sinó com a poble adherit simplement als Llibres i a la llei mosaica.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >