Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Aznavour en la ‘chanson’

El cantant és quantitat –més de mil cançons publicades– i qualitat, oscil·lant, sens dubte, perquè té de tot

Charles Aznavour, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Charles Aznavour, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Passejant per Nova York l’estiu del 1995 em vaig sorprendre en veure que l’aparador de la botiga de discos més coneguda de Manhattan estava totalment dedicada a Charles Aznavour. Des que era petit sempre he estat un devot admirador del cantant francès, però no sabia que, quan ja era un veterà de la chanson, la seva fama s’havia estès fins als Estats Units. Eren temps amb una implantació molt incipient d’internet, en què hi havia una infinitat de CD amb les seves cançons, les que jo tenia encara en vinils –abans en dèiem discos o plaques– de 45 o 33 revolucions.

L’1 d’octubre, encara en plena joventut, Aznavour va morir a la provecta edat de 94 anys. Com crec que va dir Picasso –penso que la frase no és ni de Churchill ni d’Oscar Wilde–, “quan un és jove, ja ho és per a tota la vida”. Així de jove va ser sempre el petit cantant nascut a París però d’ascendència armènia.

Aznavour és el penúltim representant viu –encara està entre nosaltres la gran Juliette Gréco– d’una generació extraordinària de poetes-cantants francesos que va començar a donar-se a conèixer cap al 1950. Certament, venien d’una tradició antiga que va tenir una àmplia continuació als anys trenta i quaranta, amb Maurice Chevalier, Charles Trenet i Édith Piaf com a exemples més notoris, però als cinquanta la qualitat es va elevar fins a un nivell que, malauradament, no s’han repetit.

En efecte, a mitjans dels anys seixanta, la influència anglosaxona del rock i el pop va resultar funesta per a la chanson: als joves francesos, de cop, els va agafar per entusiasmar-se amb Johnny Halliday i Sylvie Vartan, una parella oblidable, per cursis embafadors com Adamo o rebels del 68 com Antoine. Els que van seguir la tradició antiga, que encara en són molts, no han aconseguit, ni de bon tros, el nivell dels companys de generació d’Aznavour, un grup extraordinari fortament influït per cert jazz nord-americà, aquell swing inigualable de Duke Ellington i Count Basie.

Em refereixo, és clar, a Georges Brassens, sempre a dalt de tot, amb els altres a distància: la citada Juliette Gréco, Catherine Sauvage, Léo Ferré (com a compositor, no com a cantant), Jacques Brel, Barbara i, en to menor, encara que de qualitat, per Gilbert Bécaud, Henri Salvador o Yves Montand. Aznavour se situa entre els millors, per sota de Brassens, és clar, però no inferior a cap dels altres.

A Espanya molts diuen que coneixen Aznavour perquè han escoltat Que c’est triste, Venise o La mamma. Els qui diuen això no coneixen Aznavour, es tracta de dues cançons fàcils, encomanadisses i vulgars, comercials en el pitjor sentit de la paraula. És com dir que t’agrada Sabina perquè et saps aquella de “y nos dieron las diez y las once, las doce y la una y las dos y las tres…”, sens dubte la pitjor cançó que ha fet, encara que faci sospirar d’enveja homes i dones amb experiències romàntiques molt limitades. Aznavour –i Sabina– tenen cançons romàntiques –i no romàntiques– molt millors.

Potser val la pena recordar-ne algunes, avui totes fàcilment accessibles a la xarxa. Em permeto recomanar-vos, entre les d’amor, Parce que, Trousse Chemise i Après l’amour; entre les de desamor, Bon anniversaire i Tu t’laisses aller; i, finalment, entre les que podríem anomenar amargues-nostàlgiques, Je m’voyais déjà, Hier encore i Il faut savoir. Dediqueu, si us plau, una estona de la vostra vida a escoltar-les: són poètiques i realistes, ens recorden molts passatges de les nostres vides, tant alegres com tristos.

Aznavour és quantitat –més de mil cançons publicades– i qualitat, oscil·lant, sens dubte, perquè té de tot: cançons bones, regulars i dolentes, també extraordinàries, insuperables. Però el parer que era només un cantant comercial i romàntic, si el comparem amb Ferré, o conservador al costat de Brel, em sembla injust. Aznavour té de tot. En l’estil és un crooner com Sinatra, potser d’aquí ve el seu èxit a Nova York, en algunes de les seves lletres és tendre i ingenu –Parce que n’és un exemple–, però també és dur, com una roca, un realista implacable quan retrata la vida infeliç de certes parelles –Tu t’laisses aller arriba fins a la crueltat– i realista quan afronta, amb un humor sa, la vida, la vida mateixa en el que hem anomenat cançons amargues nostàlgiques.

En definitiva, i aquí rau possiblement el secret del seu èxit, Aznavour ho és tot. El més semblant a Serrat, o viceversa, disculpeu-me.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >