Selecciona Edició
Connecta’t

Wolfe contra Chomsky

L’obra pòstuma del periodista subratlla els fracassos de la lingüística en la cerca de l’origen del llenguatge

Tom Wolfe, el 26 de juliol del 2017, a la seva casa de Nova York.
Tom Wolfe, el 26 de juliol del 2017, a la seva casa de Nova York. AP

Deu riure Tom Wolfe des de la tomba mercès al seu pòstum El regne del llenguatge (Empúries), el llibre en què carrega contra el gran guru de la lingüística del segle XX i intel·lectual de referència dels últims seixanta anys, ni més ni menys que Noam Chomsky, tot aplicant una fina ironia i una certa tensió narrativa que el lector agrairà. Hi contribueix un inici in media res, amb Wolfe davant de l’ordinador i ensopegant amb l’article “El misteri de l’evolució del llenguatge”, en el qual els vuit autors signants —entre ells el mateix Chomsky— admeten la seva ignorància sobre la matèria d’estudi, això és, l’origen del llenguatge. Després de dècades d’articles, conferències i tota mena de congressos, el fruit de la lingüística no és altra cosa que el més absolut dels fracassos.

Tota narrativa té els seus personatges, amb protagonistes i antagonistes, i Wolfe basteix el relat per mitjà de dos paral·lelismes: d’una banda, contraposant el mateix Chomsky (satiritzat en tota la seva grandesa) a Daniel Everett, el lingüista antropòleg que amb les seves troballes sobre la llengua dels piraha va fer trontollar la teoria de la gramàtica universal chomskiana; i de l’altra, assimilant Chomsky a Charles Darwin (al seu torn amb un antagonista, Alfred Wallace), i per tant situant les seves tesis al mateix nivell quant a validesa científica, que per a Wolfe és nul·la. Darwin i Chomsky resultarien, així, figures mitificades, intocables per a la història, autors d’unes tesis indiscutides i referents per a tot un exèrcit de seguidors arreu del món.

Sembla, però, que Wolfe ignora la tradició de la lingüística recent i els successius qüestionaments de les tesis de Chomsky des dels anys setanta, quan —segons corria la brama aleshores— la seva dedicació a combatre la guerra del Vietnam va permetre l’aparició de teories lingüístiques que, essent fruit de deixebles, s’atrevien a plantar cada al líder. Com ignora la reformulació de tota la gramàtica generativa als anys vuitanta, en haver d’abandonar el doble nivell de representació sintàctica (l’estructura profunda i l’estructura superficial) per utilitzar un sol nivell de representació, tal com feien la resta de teories gramaticals. Chomsky, que al llibre és descrit com un monstre contra els seus adversaris, va haver de rectificar sovint per mantenir l’hegemonia.

És per tant una estratègia narrativa basar la impugnació de Chomsky en l’aparició d’un sol home, Everett, que descobreix una llengua l’estructura de la qual contradiu tot el que s’havia descrit llavors i qüestiona d’arrel la idea que la facultat del llenguatge sigui una i comuna a tota l’espècie humana: sense frases subordinades ni temps passat ni futur, amb un nombre de sons molt limitat i sense números, els piraha no semblen utilitzar la llengua per construir el món, ni per elucubrar, ni per explicar-se a si mateixos, sinó només com un artefacte adaptat a l’entorn, i per tant tan efímer com les edificacions i les eines que fan servir.

La força del moment-impugnació té un punt àlgid, quan el chomskià W. Tecumseh Fitch acompanya Everett a veure els piraha per comprovar si feien servir una “gramàtica independent del context”, requisit indispensable dins les tesis generativistes per situar o no una llengua en paràmetres homologables a la resta de llengües. Passa que Wolfe, que durant pàgines s’ha dedicat a criticar el biaix matemàtic de la lingüística, possiblement ignora el concepte, propi de la sintaxi teòrica, i que es refereix a la forma que prenen les regles de formació de frases i que posa límit a la producció d’una llengua. Com ignora que, fora de Chomsky, ja hi havia teories que postulaven que alguns fenòmens del llenguatge s’escapen d’una gramàtica independent del context.

Un cop derrocat Chomsky, a les darreres pàgines Wolfe fa una defensa (naïf, tot s’ha de dir) de l’origen del llenguatge com un artefacte no pas fruit d’un mecanisme intern propi de l’espècie, sinó com una construcció adaptada a l’entorn fruit d’actes comunicatius i de la producció individual, el que ell descriu com a parla. Per això, per aquesta defensa final de la parla com a producció, intercanvi i adaptació, sembla que al títol original, The Kingdom of Speech, li escauria més una traducció sense el terme llenguatge, massa connotat com a facultat humana: el regne de la parla.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >