Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Catalanisme ‘ma non troppo’

Per a l’anàlisi, la pregunta és on aniran a parar els vots del que abans s’entenia com a catalanisme

Un home amb una estelada a la plaça Sant Jaume.
Un home amb una estelada a la plaça Sant Jaume.

El puja i baixa independentista acabarà sent una estratègia de terra cremada. Econòmicament, si es torna a una seguretat jurídica consistent, malgrat el dany causat tot podria anar tornant a mare perquè l’economia catalana és potent, disposa de sectors molt creatius i té competitivitat. Però, institucionalment, és difícil que tant el Parlament com la Generalitat recuperin la seva credibilitat davant de tota la societat catalana en la seva pluralitat i davant del conjunt d’Espanya. Serà una recuperació lenta, i això si queda descartada la temptació unilateralista al mateix temps que es posa fi a la falta de respecte a l’oposició al Parlament com al biaix permanent de TV3 i Catalunya Ràdio. I allà s’està, a més, l’ombra del 155.

Políticament, el paisatge és extremadament aspre. En aquests moments, dona una idea del caos que no es pot dissimular la lluita interna ferotge en l’independentisme —com lluitadors maldestres de sumo al fang—, i també la indeterminació del front secessionista de cara a la pugna per l’Ajuntament de Barcelona. Al final, acabarà resultant una recomposició general del mapa polític de Catalunya, per bé que sigui lentament, amb passos endavant i enrere, cortines espesses de fum i diversos exercicis camaleònics. Caldrà veure com alguns portaveus independentistes formulen el seu “No és això! No és això!”, com Ortega —tan vençut pel nacionalisme català— va criticar la República la proclamació de la qual havia aplaudit.

Per a l’anàlisi, la pregunta és on aniran a parar els vots del que abans s’entenia com a catalanisme. És a dir, sentit d’un arrelament existencial a Catalunya i defensa dels seus interessos al Congrés dels Diputats, capacitat moderadora, i participació en la governabilitat d’Espanya. El que veiem ara és que, des de la caiguda del pujolisme —en part, responsable del desplaçament sobiranista però no de manera absoluta—, el separatisme va iniciar un procés mancat d’opcions B, sense comptar amb una majoria significativa de ciutadans i disposat a maneres de ruptura molt primitives. És possible una tornada del catalanisme clàssic quan els seus principis han estat assolats per la psicosi del tot o res del maximalisme insurgent de la DUI?

Distints grups i personalitats intenten refer aquell catalanisme de pacte i possibilisme, per bé que no sempre disposen prèviament de la necessària renovació del llenguatge. Són iniciatives disperses i ningú no sap quines adhesions hi haurà. Fins i tot el PSC ha patit electoralment per les seves dificultats a l’hora de delimitar catalanisme de nacionalisme com a idea que tota nació té dret a autodeterminar-se com a Estat. Certament, el PSC —al marge d’alguns dels seus membres, avui a ERC— no ha estat mai independentista: el problema era d’imprecisió, com si patís una dislocació semàntica que va anar deixant el camí lliure a Cs. Tot i sent una operació política d’envergadura, el pacte PSC-PSOE ha anat perdent poder territorial. I en una altra dimensió, la improvisació estratègica que ha estat pròpia primer d’AP i després del PPC l’està convertint en un partit residual. Hi va haver l’anomenada operació Piqué, però sectors foscos del carrer Génova la van sabotejar. Es Pot dir que, des de la UCD d’Adolfo Suárez, el centredreta no ha tingut una ruta clara a Catalunya. I després, el pujolisme va guanyar espai i el tarradellisme va perdre la seva oportunitat.

Retorn al catalanisme? Sembla una metabolització a llarg termini, minvada, sense que hi hagi la possibilitat que ocupi el mainstream de la política o torni al rol de pal de paller que va aconseguir ser el pujolisme. Més catalanisme diuen uns, però d’altres abans voldrien saber quin catalanisme. Per descomptat, per revitalitzar l’estil del tarradellisme cal un Tarradellas, un Tarradellas 2.0. Des d’aquesta perspectiva, l’independentisme ha aconseguit reduir significativament la possible redimensió catalanista i ara que el procés s’esquerda, el catalanisme no disposa del potencial, el llenguatge i la confiança majoritària que va tenir en els seus bons temps.

D’aquí ve la hipòtesi d’un catalanisme ma non troppo. És a dir, un catalanisme que encerti quan es renovi i faci autocrítica, que avanci de manera permeable i inclusiva en una societat que està canviant ningú sap molt bé com. Al nou catalanisme —per exemple— li convindria assumir amb naturalitat que la societat catalana és bilingüe i repensar la potencialitat autonomista. Catalanisme ma non troppo: un catalanisme suggeridor i persuasiu, per a una societat que cada vegada és més heterogènia. Mètode: prova i error.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >