_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Contra el periodisme

Espada sembla que s’hagi convertit en la contrapart constitucionalista del nacionalisme perfeccionista

El periodista Arcadi Espada.
El periodista Arcadi Espada.TEJEDERAS

Coses de l’edat, no havia llegit Contra Catalunya quan es va publicar el 1997. Ara n’he llegit la reedició. Tant és que hi hagi desacords amb el llibre, l’arrogància difícilment passatgera de qui l’escriu o alguna que una altra afirmació personal seva més aviat mesquina. Tot això acaba sent, paradoxalment, white noise. És un llibre excel·lent. I aquest judici resisteix fins i tot les antipaties per altres coses que a posteriori hagi pogut dir el seu autor.

Com que jo soc dels que creuen que com pitjor sigui, pitjor, diria que Catalunya és, respecte del 1997, un lloc, políticament parlant, menys interessant. Però em temo que també l’escriptura d’Arcadi Espada, almenys la que té a veure amb la cosa catalana, ha perdut pistonada i interès.

I és que, tot i que ni l’escriptura d’Espada del 1997 ni la del 2018 era ni és contra Catalunya, difícilment la del 2018 es podria llançar Contra Catalunya. Entre altres coses perquè sospito que, en realitat, Contra Catalunya no és un llibre sobre Catalunya. És un llibre en què Catalunya és l’excusa per construir una oda al periodisme, una declaració d’amor racional —amb perdó per l’oxímoron— per la vocació de desentranyar la realitat, aquesta muntanya de fets només aparentment amorfa. Però si Contra Catalunya no és un llibre sobre Catalunya, sinó sobre el periodisme, no aconsegueixo desempallegar-me de la impressió que fa ja anys que Espada escriu, de manera fragmentària i suposo que inconscientment, alguna cosa que —amb una certa dosi de maldat— es podria titular Contra el periodisme, el llibre en què el periodisme és una mena d’excusa per parlar, desbocada i (cripto)sentimentalment, sobre Catalunya. És en aquesta inversió de la ironia sobre la qual es funda Contra Catalunya cap on apunta la trajectòria paral·lela entre l’escriptura d’Espada i la situació de Catalunya (i de la mateixa manera que Contra Catalunya no era contra Catalunya, tampoc Contra el periodisme és contra el periodisme).

Amb els anys, Espada ha tendit a simplificar l’escenari moral català fins a convertir-ho en un carril binari: hi ha bons i hi ha dolents (i els dolents de vegades ho són com a conseqüència de ser només tèbiament bons). L’Espada de Contra Catalunya posava al descobert les imperfeccions morals de Catalunya i, d’una manera o una altra, buscava la manera de conviure-hi sense que es deixés devorar. L’Espada de Contra el periodisme sembla que ha caigut rendit davant una estranya i sorollosa forma de perfeccionisme moral. L’Espada de Contra Catalunya reconeixia la necessitat de certes ficcions perquè els desacords substantius no impedissin l’acord sobre com havien de ser les institucions polítiques. L’Espada de Contra el periodisme repudia totes les ficcions i, així, també els acords polítics que requereixen certes ficcions.

Contra Catalunya anunciava l’arribada d’una veu aguda de la consciència crítica de la Catalunya pujolista. Difícilment la pars destruens d’aquesta consciència crítica mai ha aconseguit un nivell tant alt de sarcasme que el que mostra la veu a través de la que s’expressa Contra Catalunya.

La meva perplexitat sobre l’escriptura d’Espada va per una altra banda i és doble. En primer lloc, hi ha aquesta confusió constant entre ser intel·lectualment implacable amb l’error i ser personalment desagradable amb els que —ell creu que— s’equivoquen. La meva impressió és que, tot i que moltes vegades Espada creu que està fent la primera cosa, acaba fent la segona i, així, li dona la volta, com si fos un mitjó, a aquell savi advertiment racionalista: “tu no ets els teus arguments; si ataco els teus arguments, no t’ataco a tu”.

I, en segon lloc, està la perplexitat que genera la part constructiva d’aquesta veu crítica. A estones, Espada sembla que s’hagi convertit en la contrapart constitucionalista del nacionalisme perfeccionista, que no és res més que l’independentisme unilateralista. I no, no estic insinuant que el constitucionalisme d’Espada sigui nacionalista (més aviat al contrari). El problema és que aquest constitucionalisme ens diu que és políticament irrellevant una demanda de dos milions de persones.

Jo no combrego amb aquesta demanda (sobretot si aquesta demanda menysté procediments legals i democràtics, com va fer la tardor del 2017), em sembla una demanda política reaccionària. Però titllar-la de políticament irrellevant perquè la gasolina de la qual s’alimenta és irracional és pensar que l’única cosa que importa i és suficient en aquesta gran conversa diària és intervenir-hi carregat de raó, aquesta feréstega actitud contra la qual ens va alertar Ferlosio.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_