Selecciona Edició
Connecta’t

Albert Pla: “No em sento un cantant polític”

El músic llança un disc nou, centrat en les pors de l’ésser humà, i un espectacle que viatjarà per Espanya

Albert Pla, durant l'entrevista.
Albert Pla, durant l'entrevista.

Arriba a l’habitació com un nen de mirada fugissera que entra en un col·legi nou. Porta una camisa de quadres que semblen escocesos, tot i que desitjarien dissimular-ho en la seva petitesa. Està de promoció, una activitat que li resulta incomprensible. Però té un disc nou, Miedo, el primer després de set anys, que ha realitzat conjuntament amb Raül Refree, i un espectacle multimèdia vinculat que es disposa a portar de gira per tot Espanya i que arrenca a Barcelona dijous, 18 d’octubre. Miedo va, és clar, sobre la por, “una cosa sobre la qual no havia fet res”. Com tampoc sobre transatlàntics, no? “No es pensi, també hi penso i en 1.500 idees més, però de vegades tiren endavant les que quadren”, diu evasivament. No obstant això, quan Albert Pla (Sabadell, 1966) mira als ulls és quan etziba “cagun la puta, últimament sempre m’encasellen com a cantant polític o social, no hi ha manera d’escapar d’això en les entrevistes. Tu parles de por i d’espantar els nens i després el titular és ‘em cago en el rei’”. Tot i que se sap part del joc, no acusa, només mostra perplexitat.

La declaració pot deixar així, perplex, ja que a Pla sembla que el segueix una polèmica que fet i fet abona amb algunes declaracions. Continua amb el tema: “Si em pregunta sobre política el respondré, però estic cansat, tot està massa polititzat, tot és molt social, i jo no em sento social, no tinc ganes de parlar d’això. I a mesura que feia aquestes cançons m’adonava que, en tractar temes íntims, —encara que no parlin de mi, les cançons me les invento perquè no són cap teràpia—,generalitzes més i més, i arribes a més persones. Quan parles de política et separes de la gent, almenys de la que no pensa com tu. No sé, els temes polítics no són el meu fort, amb ells sempre et trobes en un jardí”. Llavors diu vostè la veritat quan tracta sobre sentiments i menteix o fingeix quan parla? “Si vol, posi això”. Sembla que tant li faci, tot i que no: “Bé, és clar que dic mentides, i de vegades no penso el que dic, depèn de com m’hagi aixecat. Hi ha gent capaç de mantenir una postura eternament, ser sempre coherent. Jo no puc. Si m’estrenyen amb preguntes puc acabar dient que em cago en Catalunya només perquè em deixin en pau. El que em fot és que la política és tan invasiva que al final sembla que no pots cantar cançons que no parlin d’Albert Rivera”.

"Sembla que no pots cantar temes
que no parlin d'Albert Rivera"

I no és del polític taronja de qui parla Miedo, probablement un dels millors discos de Pla tant per la seva riquesa sonora, es nota la mà de Refree, com per les seves lletres. La por hi vesteix pells diferents: por d’una nina que és l’amant que s’emportarà el pare del nen protagonista; por d’un Ratoncito Pérez que arrenca dents; por del parc on està aquest nen tan fort que sempre pega; del pallasso del circ; de la mort, molt present en el disc; desassossec per la marxa de la mare amb el pare d’un altre nen… pur Pla. Per què una altra vegada cançons sobre sentiments foscos? Pla obre els ulls com un nen incrèdul, gesticula esquiu i sembla dir “no vull respondre a això”, però ho fa: “Em va semblar un bon punt de partida, i a més de cançons d’amor n’hi ha moltes, i per fer ballar estan els artistes de revetlla. Hi ha molta gent que això ho fa bé, ara com ara a mi no em surt”.

Els nens

Així, por i nens articulen el disc nou de Pla: “Els nens? M’encanten, m’agrada el seu univers i jo em sento bastant nen. L’any passat, vaig fer amb el pallasso Tortell Poltrona més de 50 concerts per a nens, però ningú s’hi va fixar, i això que a tothom se li omple la boca amb els nens. Per a mi són només persones, un públic normal”, afirma mentre diposita la mirada a la paret i es frega amb les mans els camals dels pantalons. “Al cap i a la fi”, segueix, “tot és una fantasia: les pors, la història, els països, l’educació, el teu rellotge, els anells, fantasies que creiem que són reals”. Per això li costa explicar-se en les entrevistes? “És clar, tot és un ritual, les entrevistes i sortir a l’escenari”. L’adult amb aspecte de nen incòmode sota la mirada del professor es relaxa, s’acaba l’enèsima entrevista. Potser tot és veritat, potser tot és mentida. Què seria d’aquest món si només regnés la certesa? Llàstima no haver-li-ho preguntat a Albert Pla.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >