Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Nostàlgia

Els uns i els altres semblen instal·lats en la pitjor lectura de la seva mirada enrere. I és que a tots els pot el ressentiment ja que no hi ha raó

L'hemicicle català durant el debat de política general.
L'hemicicle català durant el debat de política general.

Carlos Gardel va tenir vida de tango. Fill de pare desconegut, nen de raval, jove cerca-raons que va portar incrustada la bala de la baralla la resta de la seva vida, cantor de folklore, primer, i actor, després, va incorporar el tango al seu repertori ara fa 100 anys. Va ser la seva manera de reconèixer els seus orígens d’immigrant com molts d’altres que van arribar a Argentina entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, i que a la seva gran capital van perdre la seva difusa identitat.

La seva veu es manté fresca en el record, algunes de les seves melodies es continuen interpretant i no hi ha cap generació musical que no hagi fet versions d’algun dels seus èxits. Especialment, “El día que me quieras”. Un altre d’aquestes arrenca la seva decepció amb el desig de “emborrachar mi corazón para apagar mi loco amor que más que amor es un sufrir”. Es titula “Nostalgia”. Aquest sentiment descrit per metges suïssos fa més de 300 anys i que és superior al de l’enyorança sense que arribi a la malenconia, que aquesta sí que necessita d’un metge. La nostàlgia és doncs, un recurs humà per donar significat al passat. Estudis recents han determinat que actua com un magatzem d’emocions positives de la memòria que, reforçant els nostres records, ens ajuda a afrontar millor el futur.

O sigui que la nostàlgia no és necessàriament negativa. Per això, i com va determinar en les seves memòries Simone Signoret, l’actriu francesa esposa d’Ives Montand, la nostàlgia ja no és el que era. Les darreres investigacions li donen la raó concloent que els qui l’evoquen amb facilitat solen tenir més recursos per enfrontar-se als reptes propers que els qui no la practiquen.

A això haurien d’aferrar-se tots els polítics que viuen aquest octubre dels nostres dolors com l’aniversari d’allò que va poder haver estat i no va ser. Tant els qui rememoren el mes de les seves frustracions com els qui ho fan amb la satisfacció que així fos. Els uns i els altres semblen instal·lats en la pitjor lectura de la seva mirada enrere. I és que a tots els pot el ressentiment ja que no hi ha raó.

Si fossin més conscients de la seva responsabilitat i estiguessin menys condicionats pels seus escarafalls de cara a les seves galeries, sabrien que cap va estar a l’altura de les circumstàncies. Ni tan sols s’hi van apropar. Manquen actes de contrició per ajudar a resoldre-ho i hi ha massa documents per testificar-ho. Segurament, cap altre període de la història recent des de la qüestionada transició ha produït tanta literatura ni interès per la informació. Inclosa aquella etapa intermèdia coneguda com la del desencantament i que alguna cosa té de semblant a l’actual. O aquell moment que es viu a l’interior del llarg túnel en el qual el retrovisor ja no mostra la boca d’accés i el frontal de l’automòbil no albira el tènue reflex de la llum que espera a la sortida. Sol ser allà on apareixen els instints nerviosos que alerten davant d’un possible incident que, per sort i excepte algunes excepcions, mai fa acte de presència. Però, per lleu que fos, el temor hi va ser.

Adverteix, el que encara és el líder del PP a Catalunya, García Albiol, que si l’Estat no reacciona, d’aquí a 15 anys aquesta nació serà independent. Ho diu ara, sense que apliqui efectes retroactius al seu pronòstic, perquè pot sentir nostàlgia de quan el seu partit governava i va utilitzar tota la força de l’Estat, primer, per torçar la situació minimitzant la seva gravetat i, després, per agreujar-la encara més amb la seva declinació de responsabilitats. Aquesta llarga etapa que va acabar sobtadament fa pocs mesos de la qual Mariano Rajoy culpa independentistes i socialistes. El PSOE, al seu torn, celebra que la divisió dels partits secessionistes es deixi veure, perquè diu que és el resultat de les seves polítiques.

És comprensible que Pedro Sánchez s’ho cregui, tot i que el cert és que els independentistes contra el PP vivien millor. Els conservadors es van convertir en la cola que recomponia les seves sempre maltractades relacions. Lluís Bassets va saber sintetitzar-ho magníficament en el seu Teorema Forcadell. El periodista es va basar en una entrevista televisiva en què la que era la líder de l’ANC havia tranquil·litzat l’audiència relativitzant una de les habituals batusses dels partits independentistes, perquè estava segura, va dir, que el govern espanyol els donaria motius per reforçar-se. I així va ser durant sis anys. Però, després que desaparegués aquell element aglutinador, els descosits d’aquell moment han donat pas al trencadís d’avui sense que res doni peu a pensar que es pugui recompondre alguna cosa ni deixin de mostrar ostensiblement les fissures per molt que dissimulin.

És possible que sense voler-ho, alguns confonguin la seva mala consciència amb la nostàlgia. I que en el seu interior no es vulguin rebaixar, ni demanar-li, ni plorar-li, ni dir-li que no pot viure més. Per resignar-se després, des de la seva trista solitud, a veure créixer les roses mortes de la seva joventut. El tango sempre va ser dramàtic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >