Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Mal temps per al cosmopolita català

Fa uns anys ens haguéssim limitat a plorar i recordar a Caballé. L'idioma de l'homilia tant ens hagués estat

Montserrat Caballé en una imatge d'arxiu.
Montserrat Caballé en una imatge d'arxiu.

Va morir fa uns dies una de les millors veus del món, adorada pels amants de la lírica i de les arts en general. Montserrat Caballé, nascuda a Barcelona, se’n va anar deixant-nos en la memòria, en enregistraments que molts conservem com si fossin joies, els seus irrepetibles pianissimo i aquest timbre brillant, net, que només tenen les grans sopranos del Bel Canto. I resulta que, en el seu funeral, l’única cosa que alguns van trobar a faltar va ser “una mica més de català”. Ho va dir en veu alta el seu amic el tenor Josep Carreras. Després, va manifestar el seu respecte davant la decisió de la família, però aquí va quedar això, escrit als diaris. D’altres no van ser tan respectuosos i ho van escriure en piulades, estranyats i disgustats. Montserrat, creien, també era seva. Com Catalunya.

Però aquestes veus úniques, com els bons llibres, les grans simfonies, les peces de teatre que et deixen esclafat al seient o les obres d’art que sobreviuen els segles són de la humanitat. L’art, el talent excel·lent, és internacional; no té nacionalitat o en té moltes, la de tots els que desitgen gaudir-ne. La Caballé, aquesta catalana universal, va ser tot en l’òpera (Ana Bolena, Lucrecia Borgia, Norma…), i mai va amagar el seu gust per la Zarzuela, un gènere a què tants compositors, com Albéniz, Penella o Chapí, van aportar àries inoblidables. Durant un lliurament de premis al Liceu, que es va allargar innecessàriament, vaig aprofitar per preguntar-li quins havien estat els seus millors moments als escenaris. Em va mirar seriosa, cansada, i em va etzibar: “Aquest no n’és un”. La Caballé tenia un sentit de l’humor que podia enfortir quan s’afartava o s’avorria. I allà érem, esperant, quan es va tornar a girar cap a mi i, somrient, va dir: “Un dels més divertits va ser quan vaig cantar ‘El Gato Montés’ amb Plácido Domingo”. Fer de gitaneta, posar-se en la pell de Soleá, havia estat un dels seus grans moments.

“L'art, el talent excel·lent, és internacional; no té nacionalitat o té moltes, la de tots els que desitgen gaudir d'ell”

La gran diva, tan catalana, mai va deixar de ser espanyola, i així l’hi deia, clarament, a tots els que la volguessin escoltar. Ella, al marge del seu lloc de naixement, ja és part de la nostra història. Perquè la cultura catalana i barcelonina sempre ha estat una barreja de barreges i orígens, abans i després del 1714. Fa uns anys, en el seu funeral, ens haguéssim limitat a plorar-la i recordar-la. I l’idioma utilitzat en les homilies, tant ens hagués estat. No obstant això, la nostra vida tranquil·la d’éssers orgullosament bilingües es va acabar amb aquesta sentència del Tribunal Constitucional que va tombar el nou Estatut i va donar ales a un “procés” que no s’acaba mai. Són tants els símbols que un català de debò ha d’assumir, lluir i penjar al seu balcó que no dona temps polític per a res més. I així estem, amb el Parlament a mig gas, i utilitzo aquest terme prudent per no ser titllada d’exagerada per els qui es dediquen a inventar tàctiques complicades que només busquen vots a la desesperada.

Molts dels catalans-espanyols, que no només van arribar a Catalunya durant les onades d’immigració dels anys cinquanta i seixanta, continuen tancats a l’armari. Els costa dir

—i és ben estrany, tenint en compte que portem segles parlant més d’una llengua— que la cultura en castellà també és la seva. I de tantes famílies catalanistes com la meva. Ho va dir Sergio Vila-Sanjuán, en la presentació de Otra Cataluña, el seu últim llibre: “La cultura catalana no es pot entendre sense la tradició en castellà”.

Trobo a faltar els temps en què independentistes (llavors només ho eren de debò els d’ERC), socialdemòcrates, comunistes i democratacristians debatien en qualsevol idioma, sense exigir el certificat de pota negra nacional. Però, fins i tot els insults han canviat. Avui, si ets patriota, has de demostrar-ho, i si no ho ets, has de demanar perdó per gairebé tot. Per creure que a l’art no hi ha qui li posi fronteres —“quin ximple cosmopolita estàs fet”—, per considerar innecessari sortir amb una estelada al coll l’11 de setembre —“un altre esquerrà de saló”— o per rebutjar aixoplugar-te en una rojigualda el dia de la Hispanitat —“a per ells, oé”—.

Mentre que els uns i els altres (éssers sense dubtes ni contradiccions) continuen complicant la política fins a límits absurds, el Parlament s’ha convertit en un reality-show, de manera que es provoca que els ultres de cada extrem creixin i el debat desaparegui. Quan es va aprovar per darrera vegada al Parlament o a l’Ajuntament de Barcelona alguna cosa destinat a millorar de debò la vida dels ciutadans? Si continuem mesurant els funerals per l’idioma utilitzat (recordeu l’aniversari de l’atemptat terrorista), Catalunya continuarà malalta, i no de cosmopolitisme.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >