Selecciona Edició
Connecta’t

La moda Valverde

Al Valverde l’avala el doblet que va guanyar el curs passat gràcies a una excel·lent gestió de l’equip i de la plantilla després de la fugida de Neymar

Ernesto Valverde.
Ernesto Valverde. GTRES

Hi ha alguns barcelonistes que comencen a arrufar el nas quan els parlen de Valverde. No els acaba d’agradar el seu posat d’entrenador quiet a la banqueta, pensen que va trigar massa a fer els canvis al darrer partit a Mestalla i es pregunten si no ha perdut massa temps a trobar una alineació que va quedar momentàniament validada a Wembley. Voldrien que fos més ambiciós. També s’ha sentit dir entre els periodistes que al Txingurri li ha canviat l’humor a la sala de premsa, molest amb algunes preguntes, més antipàtic i menys irònic, com si envellís malament, cosa que d’altra banda passa amb tots els entrenadors dels grans equip, i molt especialment al FC Barcelona.

Acostuma a passar quan els resultats no són els que s’esperen després dels discursos de presentació, especialment grandiloqüents aquesta temporada al Camp Nou. Va parlar el president Bartomeu d’un “any històric”, i al capità Messi se li feia la boca aigua quan parlava de la Champions. La trajectòria de l’equip a la Copa d’Europa és ara per ara molt bona, i a la Lliga només un punt el separa del líder, el Sevilla. El problema és que ja ha empatat tres partits i n’ha perdut un, i gairebé no ha marcat distàncies amb un Madrid que s’ha quedat sec des que Cristiano Ronaldo se’n va anar. Ja són quatre partits sense marcar, sis hores i 49 minuts, cosa que no passava des de 1985.

Aparentment les circumstàncies jugaven a favor del Barça, que ja tenia l’equip fet i s’ha reforçat amb jugadors interessants com Arthur i Lenglet mentre no se sap gaire bé què passarà amb Arturo Vidal i Malcom, dos futbolistes que no sembla que Valverde hagi demanat. A l’hora de la veritat, en canvi, l’equip es va aturar contra el Girona, després d’encadenar quatre victòries seguides amb Dembélé com a protagonista, i ha donat peixet al Madrid, que té seriosos dubtes sobre la composició de la plantilla i sobre Lopetegui. El futur de l’entrenador dependrà, pel que sembla, del partit que el Madrid jugarà el dia 28 al Camp Nou després de rebre el Llevant i el Viktoria Plzen.

La situació de Lopetegui no té ni punt de comparació amb la de Valverde. Al tècnic blaugrana l’avala el doblet que va guanyar el curs passat gràcies a una excel·lent gestió de l’equip i de la plantilla després de la fugida de Neymar. No es valora prou bé la valentia que va tenir el Txingurri quan el barcelonisme vivia espantat per l’adeu del jugador brasiler que marcarà el mandat de Rosell. Si el barcelonisme no ha paït encara el partit de Roma va ser perquè Valverde el va portar a somiar amb el triplet, no pas perquè a l’estiu hi creguessin la majoria de favorits i la directiva de Bartomeu. O sigui que l’entrenador es mereix un respecte pel seu currículum i sentit de club, allunyats de qualsevol populisme.

Valverde és una persona decent i honesta i, com tots els seus col·legues, és també un entrenador qüestionable sempre que la crítica sigui raonable i fonamentada i no pas oportunista, com passa sovint al Barça. No és fàcil treballar en un club sense una estructura sòlida i fiable pels canvis de criteri de la directiva, convençuda també que si no es guanyen tots els títols quan es té un jugador com Messi, és per culpa dels fitxatges o de l’entrenador. Una tesi massa simplista i, en canvi, cada cop més abonada per l’empobriment de la Lliga. No només se n’han anat Neymar i Cristiano, l’un a França i l’altre a Itàlia, sinó que els entrenadors de més renom són a la Premier.

Ja han passat els temps de Guardiola-Mourinho i de Messi-Cristiano. Florentino no pot fitxar els jugadors que voldria i el Barça no sap com contractar De Jong o Rabiot després de la negativa de Verrati, perquè a més a més, i a diferència dels altres campionats, a Espanya no hi ha clàusules de rescissió com les que van permetre la sortida de Neymar. Aquí cada cop tot és més nostrat, sobretot a les banquetes, ocupades per tècnics com ara Valverde, Lopetegui, Machín, Simeone, Marcelino, Rubi, Abelardo o Eusebio. La Lliga ha perdut volada i no és estrany, per tant, que el seu president Tebas la vulgui exportar a Miami.

La devaluació afecta també Valverde. L’entrenador necessita més que mai els consells del seu amic David Trueba per respondre als que el critiquen per ser massa sincer (“no faig canvis si no ho tinc clar”), normal, tranquil i conservador, per no dir passat de moda, com se li va dir a València. L’espectacle del futbol exigeix personatges fora de sèrie o extravagants, un món que no res té a veure amb Valverde, igual de reconeixible a Wembley que a Mestalla. Una cosa és discrepar d’un tècnic i una altra desqualificar-lo, qüestió que cada cop queda menys clara a les xarxes socials. El Txingurri no vol fer història sinó que simplement pretén honorar el càrrec d’entrenador del Barça.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >