Selecciona Edició
Connecta’t

Memòria i imaginació

Se sap que Faulkner no va recuperar mai les parts del llibre que havia extraviat

Faulkner celebrà que havia acabat Llum d’agos amb desvari alcohòlic. Va perdre unes planes.
Faulkner celebrà que havia acabat Llum d’agos amb desvari alcohòlic. Va perdre unes planes. GETTY

Un dels seus biògrafs explica que Faulkner, quan ja tenia gairebé acabada una de les grans novel·les del segle XX —i que desmentia el tòpic que l’època d’or de la novel·lística era el XIX—, va tenir la idea insensata de celebrar la proesa i l’esforç que li havia suposat l’escriptura de Llum d’agost sense separar-se del manuscrit. El duia dins d’una cartera que, copa rere copa i dia rere dia, va anar quedant més atrotinada. La cremallera va acabar per no complir amb la seva funció original —ja no era cap sistema de tancament i d’obertura de res—, les pàgines que hi havia a l’interior no seguien l’ordre numèric, estaven arrugades i tacades, i els amics que l’acompanyaven en el desvari alcohòlic no entenien que l’autor, en comptes de parlar de literatura, preferís discutir d’uns assumptes que li semblaven infinitament més valuosos: de dones, de cacera i de pesca. La disciplina de Faulkner, però, era èpica, i quan va arribar el dia calculat per posar fi a les vacances etíliques, va tenir el valor de recuperar el decòrum en una barberia, va intentar que la roba no s’assemblés a la cartera, i, amb l’orgull de suportar les mil veus d’una ressaca endimoniada, va aconseguir arribar fins a casa seva per enllestir de manera definitiva Llum d’agost. Al cap d’un temps, els companys de l’última aventura extraliterària de Faulkner van rebre un telegrama on els demanava si, per casualitat, no tenien unes pàgines de la novel·la que li calien per reconstruir un dels episodis centrals.

Se sap que Faulkner no va recuperar mai les parts del llibre que havia extraviat —i no és clar si va tenir la paciència de recompondre-les—, però ara, gràcies a la traducció d’Esther Tallada que Edicions de 1984 publica de Llum d’agost, el lector també sap que importa molt poc, perquè, al cap i a la fi, aquest monument narratiu a les trampes de la memòria i de la imaginació, sobre el que el record sap i creu i sobre el que la memòria creu abans que el coneixement recordi, sobre el vincle que es crea entre una cosa i l’altra i tot plegat, admet, i fins i tot reclama, la major part dels desordres i desgavells formals concebibles: potser és la millor manera de mostrar de quina manera el passat i el present se sobreposen dins la consciència, s’envaeixen i falsifiquen, i el que no és, no ha sigut ni serà mai adquireix la misteriosa consistència de la irrealitat. Llegir les peripècies i la voluntat de l’ànima de Lena Grove, a la recerca de l’home que és el pare del seu fill durant un estiu de calor autòmat i omnipotent, a Yoknapatawpha, és clar, és una de les maneres més exuberants d’evadir-se de la vacuïtat i el somiqueig —de la irrealitat inconsistent—, de la falsificació de la memòria i la imaginació, que Puigdemont i els seus sequaços proposen com a moda per a aquesta tardor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >