_
_
_
_
_

‘El got d’aigua’, idea valenta sense brillantor

La nova aposta de TV3, és un programa de plantejament interessant, però mal resolt

Tomàs Delclós

A les escoles, s’acostuma a fer donar petites conferències als alumnes precisament perquè aprenguin a expressar-se. És clar, però, que una dificultat que no deu aparèixer en els manuals de retòrica és la moderna pobresa de vocabulari del ponent.TV3 ha estrenat un concurs —El got d’aigua— per premiar el millor orador entre joves de no més de 25 anys. Una nova variant dels talent shows. Una idea valenta, que cal aplaudir en un temps en què les xarxes socials encongeixen la paraula. Però amb resultats sense brillantor. Els concursants viuen una determinada experiència i després, a partir d’aquesta, i amb l’auxili d’unes entrenadores que també són jurat, han d’exposar en un minut i mig les sensacions o conclusions que han tret d’aquella experiència. El primer dia l’experiència proposada pel programa va ser particularment encertada. Una sessió de basket beat en un institut d’alta complexitat. Es tracta de marcar sons i ritmes amb la pilota, un exercici que pot permetre en la seva expressió més barroca fer una orquestra de basket beat. Ni idea de la seva existència.

Aleshores arriba la preparació del discurs, cosa que fan amb les dues entrenadores esmentades. El fet que les correccions que els indiquen siguin sobre un material que l’espectador desconeix (el discurs futur) enterboleix la comprensió de la feina de les entrenadores, les quals, quan com a jurat fan unes recriminacions mínimes, semblen mesurar el grau d’aprofitament que el candidat ha tret de les seves lliçons misterioses. I arriba el discurs final. El primer dia, els concursants —llevat d’una noia que va fonamentar la seva tesi en el fet d’haver patit bullying— es van enfilar cap a les grans paraules volent arreglar el món. I, de vegades, com molt bé va dir el tercer jurat convidat, Marc Giró, caient en la filosofia xirucaire. Hi ha dues menes de talent shows, amb o sense acadèmia. Potser seria millor, per a l’agilitat del programa, que els concursants, sense ensinistrament, fessin el seu discurset i aleshores el jurat elaborés més els raonaments dels judicis perquè també l’espectador pogués aprendre les astúcies de la retòrica. Aquesta disciplina busca que el discurs persuadeixi, emocioni o delecti. El primer dia hi va haver poca emoció, poca persuasió. Llàstima, perquè la idea del programa és original.

Els meus pares. Un programa com aquest solament es pot fer amb famílies ben avingudes. Per això abunden els elogis mutus, tan sincers com superlatius, dels fills cap als pares i viceversa. Per altra banda, el factor novetat és molt diferent si els protagonistes ja n’han parlat més d’una vegada a la televisió (recordo un programa amb els pares de Xavi Hernández) o no ho han fet mai. Cas a part és la mare de Buenafuente, que ha estat entrevistada pel seu fill més d’una vegada als seus xous. També el diferent grau d’habilitat comunicativa fa que el fill tingui menys o més paper, substitutiu, a l’hora de parlar de la seva infància. Per exemple, la mare de Sílvia Pérez Cruz va saber explicar bé l’aprenentatge musical de la filla. Gemma Nierga estableix amb facilitat una relació cordial amb tots els protagonistes, que despleguen una agenda de records majoritàriament dolços i simpàtics (la dedicació al futbol de la família Hernández, la poca gràcia que li va fer al pare de Quim Masferrer que es dediqués a la faràndula...). I tot entre mutus afalacs que embafen en un programa massa llarg, tot i que les xifres d’audiència mostren una acollida excel·lent.

Francament, si voleu una esplèndida peça sobre les relacions entre pares i fill, i moltes coses més, llegiu L’art de portar gavardina,de Sergi Pàmies. Dur. Commovedor.

 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_