Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Benvinguda sigui la política

Es va materialitzar una ruptura al bloc independentista que potser cal identificar amb la decisió d’ERC de no tornar a la unilateralitat

Quim Torra al ple del Parlament.
Quim Torra al ple del Parlament.

Assistim a l’inici d’una tímida recuperació de la política a Catalunya? Aquesta podria ser la conclusió arran de la ruptura del bloc independentista al Parlament, després que els diputats de Junts per Catalunya es neguessin a delegar el vot de la manera prèviament pactada amb ERC. Aquesta negativa comporta una sèrie d’elements i conseqüències rellevants que expliquen, a més, com és la situació d’una part de les elits polítiques de Catalunya i el que podria ser la direcció de la política catalana en els propers mesos.

En primer lloc, la setmana passada s’arribava a un acord, diguem-ne, original entre les forces independentistes pel qual els diputats presos o a l’estranger no se sentien suspesos per la interlocutòria de Llarena del juliol passat, tot i que decidien, atesa la seva situació judicial actual, delegar el vot en un altre company del grup parlamentari. L’acord crida l’atenció perquè nega la suspensió automàtica continguda en una decisió judicial, en aplicació de la llei, quan aquests diputats estan suspesos de sou, valgui la redundància, des que la decisió va ser comunicada al Parlament. En tot cas, i en segon lloc, s’accepta, com ha fet el PSC per facilitar el trànsit a la normalitat política, que el que compta és que finalment els diputats deleguin el vot. De fet, alguns assenyalen que ens trobem davant d’un primer pas en la construcció d’una aliança estratègica, potser també amb els comuns, per sortir del fangar institucional en què estem estancats. En tercer lloc, els diputats de JxCat pretenien esquivar la interlocutòria judicial, l’acord amb ERC i, també, l’informe dels lletrats del Parlament, optant per una mena de pròrroga de la delegació que ja van fer fa mesos. En resum, el gran escull per als de Puigdemont és acceptar clarament que estan suspesos per obra de Llarena, cosa que, per contextualitzar, els seus homòlegs d’ERC han fet amb una genèrica al·lusió a la seva situació judicial. Vaja, que tampoc s’han rendit als peus del Tribunal Suprem.

Es va materialitzar ahir una ruptura al bloc independentista que potser cal identificar amb la decisió d’ERC de no tornar a la unilateralitat, sinó de reprendre la via de la institucionalitat i la legalitat. No cal oblidar que si el president Torrent hagués acceptat les formes dels diputats de JxCat per a la delegació o, fins i tot, els hagués deixat votar, hauria posat en perill el seu futur professional i personal, i podria haver incorregut en un delicte de desobediència. I el panorama no està per a més màrtirs. Necessitem polítics que acceptin les regles de joc, les que compartim tots, polítics i ciutadania, tot i que la seva finalitat sigui modificar-les de dalt a baix. Això també ho permet el nostre sistema constitucional, és clar, utilitzant les vies establertes.

Puigdemont ha perdut un nou escenari, el Parlament, per representar la seva estratègia. Li queda un (pen)últim cartutx per trencar amb l’enclaustrament en l’espai lliure de Bèlgica al qual està abocat: que el president Torra, tan sol·lícit a les seves peticions, convoqui eleccions i Puigdemont s’hi torni a presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat. Aquesta vegada, però, la seva estratègia legitimista no té cabuda. D’una banda, el Govern no ha tornat a ser el mateix d’abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, en part perquè alguns dels seus integrants, veient com era la seva sort, van decidir no temptar més aquesta sort. I, d’una altra, davant la celebració del judici oral dels polítics presos –també de les polítiques preses, per cert–, que suposarà una revitalització del procés, quina legitimitat podrà esgrimir Puigdemont davant dels qui compleixen sentència a la presó sense haver renunciat a la defensa dels seus drets?

Aquest és el panorama actual de la política catalana, almenys durant unes hores, atès que en el context català cada minut pot ser diferent de l’anterior. Potser ha arribat el temps de parlar i participar, per exemple, en el debat sobre les propostes que es discuteixen en el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat sobre conciliació, sobre equiparació de permisos de maternitat i paternitat, mesures de gran impacte en la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al mercat laboral. El moment de no estar sempre mirant-nos el melic, esport que practiquem en excés últimament. Comptem, a més, amb la voluntat del Govern central de dialogar i reconduir la situació políticament, limitada això sí, per la subhasta identitària en la qual està sumida la dreta espanyola. Esperem que, malgrat tot, puguem tornar a donar la benvinguda a la política.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >