Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

El rebot de la pilota a Catalunya

Barcelona acull els campionats del món amb la pretensió de recuperar part de la gran popularitat que aquest esport va tenir a la capital catalana a mitjan segle XX

Un partit de pilota a la Barceloneta. Ampliar foto
Un partit de pilota a la Barceloneta.

A la part superior d’uns 300 fanals de Barcelona hi pengen banderoles de color blau. Un eslògan central clama a la vida: “Pilota viva”. I si s’afina la vista, la part superior del cartell permet treure’n l’entrellat. “Campionat del món de pilota, Barcelona 2018”. Sí, Barcelona acollirà del 14 al 20 d’octubre els mundials de pilota basca, on participaran més de 300 esportistes de 14 països en quatre modalitats.

La campanya de promoció és el reflex de l’estat actual de la pilota, diluïda entre esports més rics i mediàtics, i oblidada per aquella Barcelona en blanc i negre que a mitjan segle XX feia rebotar una pilota contra algun frontó de la ciutat amb un públic entregat. Era la Barcelona del frontó Novedades, i del Colón, la de les apostes incessants, la de l’esport sense dones i la del Barça de les Cinc Copes. Una altra Barcelona, més grisa, sense turistes a cada cantonada i amb paradetes a la Rambla. Ara sembla mentida, però la pilota era un esport molt arrelat a la capital catalana abans de les grans reurbanitzacions de les últimes dècades. Els campionats del món de la setmana vinent pretenen recuperar la seva popularitat a Barcelona. Fer-la rebotar de nou, com reclamen els cartells que pengen per la ciutat. “Pilota viva”.

El món de la pilota s’explica per les apostes. Si bé és cert que té origen en pràctiques recreatives i lúdiques, com va mostrar Goya en el quadre El juego de la pelota a pala (1779), la seva explosió social va aparèixer amb la popularització de la juguesca. “Moltes activitats de l’època es vinculaven a les apostes”, explica Agustí Brugués, actual president de la Federació Catalana de Pilota (FCP). 

Barcelona va acollir com a propi un esport nascut al nord. Però si el País Basc era el niu formatiu dels practicants, la capital catalana va saber capitalitzar com ningú la popularitat de l’esport i l’interès per les juguesques: els empresaris van ensumar el negoci i Barcelona es va omplir de frontons a principis del segle XX. Les indústries van interpretar que, si organitzaven competicions, el públic assistiria als partits no només per gaudir del torneig, sinó per participar en les juguesques. “Aleshores només es podia apostar a la loteria nacional, als llebrers i als frontons”, argumenta Brugués. Les empreses contractaven pilotaris professionals per competir, el públic buidava la cartera i la casa posava la mà per cobrar una comissió variable, propera al 16%. “Eres allà perquè la gent vingués a apostar. Eres com un cavall o un gos”, raona Josep Maria Mirapeix, exprofessional i or olímpic als Jocs de Mèxic de 1968. L’èxit empresarial va atraure molts pilotaris bascos a Barcelona per competir als frontons professionals. Un d’ells va ser el pare de Nacho Solozábal, l’exjugador del Barça de bàsquet, que va establir-se a Catalunya per fer carrera i va facilitar que el seu fill creixés de blaugrana.

Un dels assistents més habituals als partits de pilota era l’humorista Joan Capri. Estava convençut que els resultats estaven arreglats, i abans de cada envit que Mirapeix disputava al Principal Palace, el visitava. “Va, confessa’m, qui guanya avui?”. Capri era un apostador freqüent i volia encertar la juguesca. “No ho sé, Joan, com sempre”, responia Mirapeix. Insatisfet, Capri esperava el pare del professional a l’entrada i l’escena es repetia: “El teu fill no m’ho ha volgut dir, però tu ho deus saber. Qui guanya avui?”.

Les xoriçades, com es coneixen els resultats pactats de pilota, existien. “On hi ha calés sempre hi ha trampes”, resumeix Brugués. I és sabut que a l’última etapa del frontó Colón, a la Rambla, les apostes no eren del tot transparents. “Allò era un xou”, admet Mirapeix. Nombrosos aficionats encara recorden un partit de parelles en què totes dues havien cobrat per perdre. Els assistents van entrar en còlera quan al joc definitiu el receptor va evitar que la pilota rival botés fora del marge i va impedir el seu propi triomf. “Es va muntar un bon escàndol”, afegeix el pilotari. Amb diners en joc, els assistents vivien les competicions com una qüestió personal i les esbroncades als pilotaris durant els partits eren freqüents. “Els jugadors de tennis, que sempre reclamen silenci, s’haurien tornat bojos”. I en un frontó hi podia haver 20 corredors distribuïts pel públic”.

Objectiu: partits igualats

Els intendents, organitzadors dels partits, tenien la missió de proposar partits igualats. Amb marcadors similars, les apostes no paraven. “Quan un pilotari era millor que l’altre, l’intendent utilitzava una pilota que beneficiés el més dèbil; una de més ràpida, una de més lenta... la pretensió era dinamitzar les juguesques”, il·lustra Brugués. Tan important era la pilota, que a ningú se li acudia llençar-la quan es trencava. “Es reparaven totes”, apunta Albadell. “Estaven fetes manualment, com ara. La que té més cautxú a l’interior bota més”. Les empreses contractaven piloters especialitzats per arreglar els materials malmesos. A Barcelona no era senzill trobar persones aptes per la restauració, i la federació recorria a una dona que va reparar totes les pilotes que va caldre fins que va morir.

Els frontons van començar a oferir altres serveis per atraure més clients. No hi faltaven bars que estimulaven les juguesques a base de copes i combinats, i el mateix Colón va inaugurar a la planta baixa una pista de ball, el Dancing Colón, oberta fins ben entrada la matinada. “El públic assistent era parròquia habitual”, assegura Molinas. Per publicitar-se, els cartells del Colón ja s’imprimien en anglès. “Dancing Colon. The only American owned dancing-hall enjoyment center for all americans visiting Barcelona”. La seva situació propera a les drassanes i al moll facilitava que els mariners americans que treballaven al port visitessin el local per trobar-hi la diversió negada mar endins i gaudir de la companyia femenina que concorria la zona.

Pocs locals guarden tants secrets de les nits de Barcelona com el Restaurant Amaya, situat a la Rambla, just al costat del Colón. Per les seves taules hi passaven pilotaris, aficionats, corredors d’apostes, amants nocturns i prostitutes convençudes de trobar-hi la clientela habitual. Allà també s’hi va deixar caure un dia de finals dels vuitanta l’exalcalde Pasqual Maragall, quan el frontó i la pista de ball ja estaven abandonats i degradats. “Què, com està el barri?”, va preguntar al propietari en actitud còmplice. El gerent, Ignacio Torralba, li va mostrar unes fotografies que ell mateix havia realitzat de l’interior del Colón, totalment degradat i inundat per la pluja que havia travessat tots els pisos. “Maragall va agafar quatre o cinc fotografies i se les va emportar”, descobreix Torralba al llibre El Amaya. Su historia y su gente. Aquelles imatges van comportar que l’Ajuntament decidís convertir el frontó Colón en seu olímpica de la pilota, esport d’exhibició el 1992, en una decisió que encara es coneix com el pacte de l’Amaya.

El tancament del Colón el 1970 va implicar que el seu públic habitual derivés al Palace, on jugava Mirapeix. “I es pensaven que funcionàvem igual i que els resultats estaven pactats”, reflexiona el pilotari. El català recorda haver aturat un partit quan algú va retreure-li una mala acció de joc. “Vaig anar a veure l’intendent del partit, i li vaig dir que o aquell senyor marxava, o jo no continuava. Nosaltres érem seriosos”. I és clar, l’home va acabar expulsat.

Mestissatge a les grades

El tipus de públic dels frontons podia diferir segons la zona. “En general els assistents eren de classe mitjana”, il·lustra Joan Molinas, fill de l’encarregat del frontó del CN Barcelona, “depenia fins i tot de la modalitat de la pilota: la cesta punta era de classe més alta, i la pala era més baixa. Ara una cesta val entre 400 i 500 euros, mentre que trobes pales per 25 euros”. La sensació dels amants de la pilota era que a les grades dels frontons barcelonins existia un cert mestissatge social. “La gent tenia il·lusió i existia un nexe de convivència entre classes que ara no trobes”, analitza Molinas. “A la ciutat s’hi podia sortir de nit i relacionar-se amb gent amb més diners que tu. La barreja de classes comportava un intercanvi cultural important. La societat era extraordinàriament col·laborativa i Barcelona era molt més rica en matisos”.

Vaga americana

Fer les Amèriques era el gran objectiu dels professionals. “Et pagaven en dòlars i es cobrava molt bé”, resumeix Mirapeix, “la fita de tots era anar als Estats Units”. A Florida, Connecticut i Las Vegas residien els grans pilotaris, la majoria bascos, contractats per empreses nord-americanes que funcionaven com a Catalunya. Però una sèrie de discrepàncies laborals van portar els professionals a la vaga el 1968. Els millors professionals del món van creuar el continent i van establir-se a Barcelona, on es garantien una alta freqüència de partits i, per tant, de cobraments. “Quan aquells pilotaris van tornar a la ciutat, els frontons eren un festival”, rememora Brugués. “La gent de la zona alta baixava a veure aquells espectacles”. El frontons van contractar els millors quadres de pilotaris i les grades anaven plenes.

Però aquells anys de grandesa van deixar pas a la decadència de la pilota. “Les escoles de formació no tenien sortida perquè els frontons ja tenien les funcions ocupades i es va descuidar”, argumenta Mirapeix. “La davallada de la pilota és una qüestió d’interès general”, apunta Molinas, “va arribar el boom del futbol, i l’eclosió d’altres esports, i els frontons es van anar buidant”, afegeix. El model de negoci basat en les comissions de les apostes també explica la pèrdua de popularitat, segons Brugués. “Els frontons van començar a tancar perquè l’aposta es va anar perdent. Si et jugaves 100 euros i guanyaves, la casa se’n quedava 15 o 16. A l’ONCE ja et toquen dos milions, i a l’Euromillones, ni t’ho explico”.

Els propietaris dels frontons de Barcelona van viure la mateixa realitat que molts veïns de la ciutat denuncien actualment: la revaloració del preu del sòl. La població a la capital catalana va passar de 720.000 persones el 1920 a 1.740.000 el 1970. El valor d’un edifici d’habitatges era molt superior al d’un frontó. “Sortia més a compte fer un hotel”, admet Albadell. El Condal, que apareixia a la vinyeta de Joan Garcia Junceda a La Veu de Catalunya que va desembocar en els fets del Cu-Cut!, és actualment un edifici de la Universitat Pompeu Fabra del carrer Balmes, el Novedades es va convertir en un pàrquing i el Txiki va derivar en un bloc de pisos.

La pèrdua dels frontons es vivia com una disminució del patrimoni ciutadà, com reflectia l’edició del Mundo Deportivo del 2 d’abril de 1924: “Ayer, 1º de Abril, comenzó el derribo del hermoso Frontón Condal, grandioso edificio orgullo de Barcelona y que para vergüenza de la afición se deja desaparecer[...]”. Dels prop de 15 frontons gestionats per empreses la primera meitat del segle XX, només el Colón segueix dempeus i en mans de l’Ajuntament. Sense instal·lacions ni empreses interessades a recuperar el negoci, [...]la pilota professional a Catalunya no té actualment present, i costa augurar-li un futur[/...]. Els apostadors, com tants altres aspectes de la vida, han marxat a Internet.

Només les competicions de pilota d’aficionats i les escoles de base, com La Casa de los Navarros, mantenen viu el llegat d’aquella Barcelona festiva i pilotari.

L’objectiu actual de la pilota a Catalunya passa per recuperar llicències. La Federació va comptabilitzar 3.225 llicències (2.867 masculines i 358 femenines) el 2017, més de 300 menys que el 2010. “La nostra feina és captar nens que vulguin jugar”, admet Brugués. I que disputin, qui sap, uns mundials de pilota com els que es disputaran a Barcelona a partir del 14 d’octubre. La pilota torna a rebotar. La pilota és viva.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >