Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Aventura a la desembocadura

Relat d'una insòlita jornada al delta del Llobregat sota l'influx dels exploradors clàssics

Polles d'aigua al delta del Llobregat.
Polles d'aigua al delta del Llobregat.

Missió per al Delta Force: “Com que tens experiència en això del delta de l’Ebre i els ocells, t'acostes al delta del Llobregat i escrius alguna cosa sobre l'ambient?, sempre que no tinguis res més important a fer, és clar…”. Les indicacions del diari eren vagues, amb aquesta mar de fons en política tampoc em donarien un mapa i un sobre amb les instruccions de la missió. Cap allà hi falta gent, un és un professional. Era un matí esplendorós de la tardor acabada d’estrenar. Vaig agafar els prismàtics, la gorra del servei de faroners dels EUA, la guia portàtil d'aus i la navalla suïssa i vaig conduir fins al Prat.

La veritat, no ho volia confessar però no tenia ni idea d'on quedava el delta del Llobregat. Deu ser al final del riu, em vaig dir. No deu ser difícil de trobar. Després d'evacuar consultes i activar el Google Maps, vaig agafar la Gran Via i la sortida 194B per enllaçar amb la B-250. Vaig seguir les indicacions cap a “Espais naturals del riu” i vaig anar a parar a les pistes de l'aeroport. És increïble com es pot arribar a perdre algú tot i anar tan a prop. Després vaig passar per un cementiri. Finalment, vaig veure diversos senders pedestres i unes quantes persones en mountain bike i xandall. Vaig aparcar en una àrea de pàrquing on hi havia uns autocars, vaig carregar el meu equip i vaig començar a caminar. Em vaig aturar en un petit pont sobre un canal (el canal de la Bunyola). L'aigua estava tan verda que semblava un pantà de Laos: no m'hauria estranyat veure sorgir el cap del capità Willard amb camuflatge de combat nedant al riu Nung per assassinar el coronel Kurtz, però el que va aparèixer va ser un morro arrugat que va resultar que era el d'una tortuga. Em va mirar amb els ulls extraviats, com si s'hagués fumat alguna cosa —no debades era una tortuga de Califòrnia— i es va tornar a submergir. El curs d'aigua desbordava de vida: vaig observar un esplugabous, diversos ànecs, polles d'aigua, amb perdó, i una enorme rata que va passar nedant estilosament, com si es pensés que era una llúdria.

Estava començant a entrar en l'ambient silvestre quan de sobte vaig sentir un gran estrèpit i em vaig girar per veure com se’m tirava a sobre un Airbus de Vueling. Vaig estar a punt de llançar-me a terra. L’esplugabous, els ànecs i la rata ni es van immutar i la tortuga va tornar a emergir, sorneguera. Amb el cor desbocat vaig veure passar un avió d’Air France, un altre d’Easyjet i un tercer de Ryanair com si volguessin aterrar al meu cap. Va resultar que estava enmig del passadís per on arriben els avions a les pistes. Paradoxalment, un rètol deia: “Prohibit fer sorolls molestos”.

Vaig caminar cap al punt d'informació del parc, on em van rebre molt amablement i em van fer una enquesta. Tota la zona, des del Llobregat fins a la pineda de Can Camins, és un enorme espai de cultius i àrees salvatges amb diversos llacs i que limita per la banda inferior amb la llarga platja del Prat (des de la desembocadura del riu fins a l’estany de la Ricarda sense ús púbic: reservat per a les aus). És una àrea molt gran, sorprenentment bonica, que enllaça amb altres de distants a Viladecans fins a Gavà, i aviat em vaig adonar que el meu passeig projectat esdevindria una autèntica i esforçada expedició.

La curiositat i l'ànsia de descobriments (i la fama que comporten) ha motivat tots els grans exploradors, i a alguns els ha abocat a la desgràcia. A mi em va perdre veure només començar l'exploració una munió d'ocellets estranys. Eren vistosíssims, amb un antifaç vermell i simplement, segons tots els meus coneixements ornitològics, no havien de ser aquí. Van resultar ser becs de corall o estrildes, una au de l’Àfrica tropical. Era com trobar massais. Vaig trucar a l'especialista José Luis Copete, panteixant d'emoció. “Són molt comuns al delta del Llobregat, poblacions fruit d'exemplars en captivitat escapats. Són molt bonics, sí, tranquil·litza't”.

Al cap d'una estona de caminar per un camí rectilini que permetia alguns desviaments per baixar al riu i treure el cap als estanys, per saber on em trobava vaig ascendir al mirador de Cal Malet, una torre de fusta amb escala en espiral que no desentonaria a la sèrie Vikingos. Es veia Montserrat al fons, el riu amb l'espectacular pont Nelson Mandela (l'últim del Llobregat abans de la desembocadura) i les torres de control de l'aeroport emergint de l'espessor com si fossin ignotes piràmides maies. A l'altre costat del riu, la depuradora del Baix Llobregat, el polígon industrial del Prat i, més lluny, els dics del port. El gran corrent d'aigua semblava dividir dos mons: el de la natura i el de la indústria.

Vaig seguir el meu camí i després de diversos quilòmetres caminant amb el sol que picava de valent, vaig arribar a la desembocadura del riu. Vet aquí el delta. Les onades pujaven riu amunt. Centenars d'aus marines van sortir a rebre'm com si fossin eixams de confeti. Amb prou feines vaig contenir la temptació de plantar-hi la meva bandera, capbussar-me al mar i beure de les aigües en es barrejaven dolç i salat. Però hi havia una tanca. L'accés a la platja de ca l'Arana estava tancat per no molestar les aus nidificants. Vaig pujar a l'última torre, el mirador de la desembocadura, lamentant no haver suggerit a l'enquesta que hi posessin un bar. La platja i les maresmes s'estenien com una terra promesa prohibida. Vaig gaudir de la vista abans d'emprendre el retorn.

Va ser una tornada èpica, les libèl·lules volaven al meu voltant. Vaig intentar fer drecera per camins estrets entre les canyes que murmuraven perills mentre balancejaven amenaçadores els seus plomalls dignes de guerrers waziri. A la llunyania vaig veure l'esquena d'un altre explorador, vaig cridar, però va desaparèixer de la meva vista. Vaig arribar a uns prats en què joguinejava una egua blanca a terra i la vaig observar com Acteó a Diana mentre es banyava. Desvariejava. I quan estava a punt de deixar-me caure i sucumbir al descoratjament i la malària, vaig reconèixer el familiar perfil de la torre de Cal Lluquer. D'aquí al pàrquing podria arribar fins i tot arrossegant-me. Estava salvat. I com tots els grans exploradors puc dir que va ser dur, però meravellós. La propera vegada, amb cantimplora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ