Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona es reconcilia amb els seus rius

De clavegueres a concorreguts parcs fluvials, el Besòs i el Llobregat continuen batallant per la seva recuperació. Encara queden molts reptes pendents per resoldre

Vista del riu Llobregat amb la ciutat de Barcelona al fons.
Vista del riu Llobregat amb la ciutat de Barcelona al fons.

Si els ho expliquen fa 30 anys, molts no haurien cregut que els seus nets acabarien remullant-hi els peus. Aleshores, el Besòs empestava al seu pas per Barcelona i la poca vida que hi sobrevivia s'ofegava en una visible escuma tòxica. Dècades després, la imatge de desenes de nens creuant de puntetes el riu el 23 de setembre passat durant les festes de la Mercè, il·lustra la història de la seva reconciliació amb la ciutat. A l'altre costat de la capital catalana, entre l'aeroport i el port de Barcelona, espècies d'ocells com l’ànec blanc tornen a niar a la desembocadura del Llobregat, l'altre gran riu que desemboca a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, avui reconvertit en aquest tram en un parc fluvial.

Comença a quedar lluny aquest riu Besòs que l'escriptora Patricia Gabancho va definir com una “criatura marginal, desvalguda i castigada per la desídia”. Pedro Ramos, veí de 66 anys “de tota la vida” de Sant Adrià de Besòs, és testimoni històric de la seva transformació mediambiental. Ara passeja diàriament a les ribes del riu. Quan era nen, ni s'apropava a un cabal “ple d'horts, descampats i abocadors de residus abandonats amb una forta olor”, recorda. “I ara soc aquí, i veig l'aigua, que sé que no està del tot bé, però que almenys és transparent. Fa goig. Qui ho diria”. Amb tot, la falta d'aigua als cabals de tots dos rius i l'elevada salinitat del Llobregat continuen sent una amenaça permanent, adverteixen els experts.

Si a la Barcelona olímpica la ciutat va voler per fi començar a mirar al mar, ara la conjura sembla que és recuperar els cabals. La història de la reconciliació amb els dos rius principals que desemboquen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona ve des de lluny. La motivació per intervenir a mitjan vuitanta el Besòs —de 18 quilòmetres i que s'origina a Montmeló (el Vallès Oriental)— i el Llobregat, el segon cabal en el proveïment d'aigua a Barcelona després del Ter, de 175 quilòmetres i que neix a la serra del Cadí, va ser la qualitat de les aigües, enormement contaminades per la indústria i la població urbana.

Tres dècades després, experts i ecologistes consultats que van conèixer i van estudiar tots dos rius a mitjan segle passat coincideixen, encara que amb molts matisos, en la seva millora. La recuperació d'espècies, un accés fàcil per als veïns als cabals i la significativa millora de la qualitat de les aigües són els resultats més visibles. Amb tot, tots dos rius tenen, sobretot en el tram final, moltes assignatures pendents per resoldre. “Una cosa és fer parcs perquè la gent vagi a passejar i vegin quatre ocells i una altra és dir que estan en bon estat”, resumeix Narcís Prat, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona (UB).

“Encara que no es pot comparar, el que hi havia abans era un suïcidi”, diu Roger Lloret, químic i agrònom de 80 anys que fa més de mitja vida que estudia els rius catalans. “El principal problema del Llobregat és la salinitat, originada principalment per la mineria de potassa del Bages. Si bé és cert que ha millorat, encara no es pot parlar d'una recuperació total”, apunta. “Les noves generacions estan pagant els desastres de les anteriors”, afegeix el també membre del Centre d’Estudis del Baix Llobregat.

La regeneració d’espècies

és un dels èxits principals en la reconversió de tots dos rius

La bretxa de la contaminació s'ha reduït significativament. Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la presència d'amoni el 1995 en el tram del Besòs al seu pas per Santa Coloma de Gramenet era de 59,9 mil·ligrams per litre (mg/l). El 2017 les últimes anàlisis indiquen que aquesta xifra s'ha rebaixat a 19,3 mg/l. Durant aquest mateix període, en clorur s'ha passat de 560 mg/l a 213 mg/l. Va ser en la dècada dels noranta quan es va experimentar, expliquen des de l’ACA, la millora més important: de les cinc depuradores actives el 1992 s'ha passat a les 25 actuals al Besòs. En paral·lel, el Llobregat s'ha descontaminat pràcticament al mateix ritme. Al seu pas per Abrera, les aigües han passat de tenir una concentració d'amoni d'1,2 mg/l el 1995 a 0,5 el 2017. En clorur, de 329 mg/l a 208 mg/l en aquest mateix període. De vuit depuradores el 1990 s'ha passat a les 80 actuals.

Apropar la gent al riu

Als setanta, el desesperançat tram final del Llobregat era una claveguera a cel obert, sense vida. Va recuperar part dels seus valors naturals el 2008 gràcies al pla de restauració ambiental i paisatgística que va engegar la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) en dos sectors del riu, de Martorell a Castellbisbal i de Sant Boi al Prat. L'objectiu era obrir la ribera als ciutadans dels deu municipis pels quals transcorre.

El catedràtic Narcís Prat, no obstant això, explica que les minicentrals elèctriques situades al Cadí que extreuen l'aigua per produir energia minven significativament el cabal del Llobregat de principi a fi. En el tram final, Prat coincideix amb Lloret en què la salinitat també és el principal problema. “Així és molt difícil que els peixos sobrevisquin”, afegeix. Com a solució es van construir al delta del Llobregat pous per infiltrar-hi aigua de la depuradora, i així recarregar l'aqüífer superficial amb aigua dolça que mantingués a ratlla l'aigua salada. “Amb la crisi, la falta de pressupost va paralitzar la infiltració de l'aigua. Actualment existeix la infraestructura necessària per evitar la salinitat, però no els recursos econòmics per fer-la efectiva. Queden moltes coses per fer”, explica F. Xavier Santaeufemia, tècnic de preservació de la biodiversitat del Consorci del Delta del Llobregat.

La bretxa de la contaminació s’ha reduït significativament

“Sense tenir una aigua realment neta, aquest tram del riu Llobregat té una bona població de peixos i fins i tot es va filmar una llúdria el 2014. D'altra banda, la població ja no viu d'esquena al riu. Avui és una zona molt utilitzada per passejants, ciclistes i esportistes”, afegeix Santaeufemia.

En paral·lel, una milionària inversió de 40 milions d'euros, un 80% assumits per la Unió Europea, es va materialitzar amb la inauguració el 2004 de l'últim tram del Parc Fluvial del riu Besòs, gestionat per la Diputació de Barcelona. Abans, et tapaves el nas per la forta olor. Ara, la gent hi fa exercici, passeja amb els gossos o fins i tot observa ocells. La imatge es veu diàriament al llarg dels últims nou quilòmetres, des de la confluència amb el riu Ripoll fins a la desembocadura. Amb una superfície total de 115 hectàrees, el parc s'ha consolidat com un dels espais verds més importants de Barcelona.

“Ara bé, hi ha aspectes que són criticables. S'ha optat per crear un ecosistema de riu artificial. Es va apostar per una obra de ciment, amb gespa, en què les aus no tenen un lloc on nidificar. És una pena, perquè el riu té un potencial brutal”, explica Quim Pérez, d’Ecologistes en Acció. “L'evolució durant les últimes dècades ha estat correcta, però hauríem d'haver anat més ràpid”, explica el geògraf Josep Gordi. “S'han aixecat murs, l'espai s'ha artificialitzat. Ens queda per davant el repte paisatgístic de recuperar-ne la naturalitat”, afegeix.

Com al Llobregat, l’èxit més gran del Besòs és la recuperació de la fauna. Des de l'engegada del parc fluvial el 2000 s'han observat al voltant de 250 espècies d'ocells, dotze mamífers, vuit rèptils, quatre amfibis i vuit de peixos. “Tot, malgrat la seva reduïda amplitud i l'artificialitat”, explica Xavier Larrui, biòleg especialitzat en aquest riu i que col·labora amb el Consorci del Besòs i la Generalitat. “És un oasi enmig del litoral urbanitzat barceloní. Però la reeixida reconversió ha incrementat l'afluència de visitants i ara correm el perill de morir d'èxit”, afegeix.

La falta d’aigua i l’elevada salinitat continuen sent una

amenaça permanent

Una opinió que comparteix la gerent del Consorci del Besòs, Carme Ribas. “El repte ara és fer compatible l'espai per a tots els gustos: des dels més naturalistes que veuen el riu massa artificial als veïns que volen un parc per passejar-hi”. La biòloga del consorci, Begoña Bellette, encara recorda quan era adolescent i es preguntava “a veure de quin color passa avui el Besòs”. “Avui l'aigua és cristal·lina, encara que ha de quedar molt clar que no és apta per al bany”, diu Bellette, qui afegeix: “No oblidem que fa dècades hi havia gent que fins i tot demanava que el tapessin per no veure’l més. Era una claveguera. Avui, no obstant això, és un riu apreciadíssim”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ