Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

L’escut del Barça i la cara de Messi

Per més fum que es vengui, sempre apareix la silueta del 10. El messianisme i el barcelonisme no només són compatibles sinó que es necessiten

Lionel Messi en el darrer partit de Champions.
Lionel Messi en el darrer partit de Champions. REUTERS

El Barça és ara mateix una màquina de produir continguts, que no sempre vol dir notícies, sobretot si es té en compte que la comunicació corporativa no té res a veure amb el periodisme convencional, o no hauria de ser així. No hi ha dia que des de diferents canals del club no se serveixin informacions sobre l’activitat i els projectes de l’entitat blaugrana. Necessita promocionar i esprémer la marca Barça per mantenir-se al podi del futbol mundial amb el Manchester United i el Reial Madrid i per poder pagar els sous de l’equip que capitaneja Messi.

No és estrany que hagi retocat l’escut a fi d’adaptar-lo a l’era digital, o així s’ha venut. S’ha inflat i centrat la pilota, els colors blau i grana guanyen espai i llum, desapareixen alguns ribets negres i les franges passen de cinc a set; tot plegat, una intervenció massa conservadora per a alguns radicals. Tampoc ha fet el pes als barcelonistes històrics que s’hagi perdut la sigla FCB perquè entenen que les lletres li donaven identitat des que durant el franquisme van ser convertides per força en CFB. Els tècnics i especialistes del sector, en canvi, consideren encertat el canvi.

També es discuteix sobre el balanç econòmic. La junta intenta demostrar que el club és solvent i insisteix en l’Espai Barça sense que s’entengui per què es varien els criteris comptables i es parla de revisar els estatuts per suavitzar les responsabilitats dels directius, atès que el pressupost s’apropa ja als 1.000 milions (960). Costa veure com s’aconseguiran i després s’incrementaran aquests ingressos mentre la despesa no para de pujar: la massa salarial supera el 70% (especialistes externs la situen al 90%), tot i que Bartomeu preveu reduir-la en 28 milions.

Els beneficis no es corresponen ni de lluny amb els ingressos i serà difícil mantenir l’actual dinàmica, perquè no sempre hi haurà un traspàs com el de Neymar i no es pensa tocar el preu dels abonaments ni el dels carnets més enllà de l’IPC. El control de la despesa es considera decisiu per mantenir la rendibilitat econòmica, i en canvi no hi ha dia en què un jugador no demani que se li actualitzi el contracte. És el que té presumir de Messi i dir que tens el millor equip del món. Això val molts calés i, per tant, se n’ha de fer publicitat.

És a dir, per expandir la marca global als Estats Units i a Àsia ja no n’hi ha prou de canviar la samarreta cada temporada sinó que s’ha de modificar l’escut, convé fer venir bé els números, s’ha de promocionar La Masia 360 i el Barça Innovattion Hub, i es prioritari insistir que el Barça és més que un club cada cop que la premsa internacional entrevista el president Bartomeu aprofitant que el Barça juga a Londres o a Torí i vol fer-ho també a Miami contra el Girona o amb qui s’hi posi bé. La globalització és això.

Però la virtualitat és una cosa i la realitat n’és una altra, i resulta que ja han plegat fins a tres vicepresidents (Monje, Vilarrubí i Arroyo) i costa trobar recanvis; se n’han anat empleats molt qualificats perquè no veien cap sortida a la seva feina; i a la llotja del Camp Nou, on se suposa que es fan tractes per capitalitzar l’entitat, no s’hi veuen gaires més empresaris que no siguin els patrocinadors, com ara el de Rakuten. La sensació és que tothom treballa exclusivament per poder pagar Messi i el seu equip.

Per això Messi ha de jugar sempre. Aquesta és la gran veritat per més propaganda que faci la junta, per més esmorzars de premsa que organitzi, per més compareixences que hi hagi de Vives, per més que somrigui Bartomeu. Per més fum que es vengui, sempre apareix la silueta del 10. El messianisme i el barcelonisme no només són compatibles sinó que es necessiten, però ara mateix el club està tan encadenat al jugador que la directiva hauria estat conseqüent si hagués posat la seva cara a la pilota que presideix l’escut.

I, dit tot això, qui no faria un petó al cul de Messi després de l’exhibició de Wembley?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >