Selecciona Edició
Connecta’t

Marta Orriols: “Avui estem menys entrenats que mai davant la mort”

L'autora dels elogiats relats 'Anatomia de les distàncies curtes' converteix en literatura la defunció de la seva parella a 'Aprendre a parlar amb les plantes', la seva primera novel·la

Marta Orriols, aquesta setmana a Barcelona.
Marta Orriols, aquesta setmana a Barcelona.

El dolor íntim no es destrueix; com a màxim es transforma i només en aquest estadi, després d'un notable lapse de temps, potser es pugui suportar. És el dur ensenyament que, després de passar per la ràbia o la por, experimenta la Paula, neonatòloga de 40 anys que perd inopinadament el seu company en un accident. Marta Orriols, celebrada autora dels relats Anatomia de les distàncies curtes amb què va debutar fa dos anys, es defineix com “una escriptora de personatges: mai em plantejo què passarà sinó a qui li passarà”, admet. Però aquesta vegada no va haver d'imaginar gaire perquè la veu de la Paula, protagonista d’Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi; Lumen, en castellà), segon llibre i primera novel·la, és en part la seva després de la mort del pare dels seus dos fills en accident aeri.

En una de les diverses sorpreses que ofereix la novel·la, la Paula no és una nina trencada. “És un personatge dur: la seva faceta humana només l'exterioritza amb els nounats, no vaig voler que respongués al clixé de la figura femenina plorosa; la mort la deixa en un estat absolut d'alerta, de desconcert; sí, de dolor, però també d'empipament, una actitud gairebé de venjança per aquest món de fantasmes al qual ha anat a parar; vaig voler capgirar la novel·la de la mort”, perfila Orriols (Sabadell, 1975) parlant del seu personatge. O no.

He volgut fugir del clixé de la figura femenina plorosa;  hi ha dolor, però també empipament, una actitud gairebé de venjança per aquest món de fantasmes al qual ha anat a parar ”

“Cada vegada que em toca o em fa un petó i no estem dins de la bombolla del sexe, alguna cosa xerrica; no em surt retornar-li l'afecte i descobreixo que aquests gestos tampoc em fan sentir afecte cap a mi mateixa”, reflexiona la Paula davant un amant que no passarà d'ocasional, un “home-corda” que no fa oblidar l'absent, ombra que impregna mobles, llençols, raspall de dents... “La Paula es prova dia a dia; la pèrdua pesa, però ho fa més el desconcert”, explica la seva creadora.

No va ser fàcil per a Orriols desdoblar-se: l'origen de la novel·la va arribar després d'una xerrada amb la seva editora en castellà, Silvia Querini, que li va regalar el llibre de Colm Toibin Nora Webster, novel·la d'una vídua que aconsegueix tirar endavant. Li va encantar. I així es van ajuntar, recorda avui, que “els contes funcionaven i vaig decidir dedicar-me a escriure, la pèrdua d'una persona i la possibilitat d'afrontar una novel·la”. Admet que va haver-hi una primera versió que va llençar perquè “era incapaç d'enfadar-me amb qui havia mort perquè jo pensava en la meva parella; fins que no vaig poder fer el clic i dir ‘Aquesta dona ha de ser diferent de tu’, la cosa no funcionava; i per això la infidelitat d'ell, per exemple… Ara veig que la novel·la m'ha servit per ordenar el tema de la mort i el moment de la meva vida; per això de vegades la Paula marxa i entra més la Marta reflexiva… Volia versemblança i això només s'aconsegueix si ets tu mateixa…”. I per si pogués donar a entendre el contrari, matisa ràpida: “En qualsevol cas, no és autobiogràfica: no tinc la temprança vital per escriure sobre la nostra història”.

La tristesa no s'accepta; la gent es veu com bolcada a estirar-te cap a aquesta presumpta normalitat que has perdut, t'has de reposar ja: els psicòlegs et mediquen a la primera perquè no ho passis malament...

“La mort mana a la vida i mai a l'inrevés”, sosté la Paula en una novel·la que destil·la que no hi ha possibilitat de refer una vida lacerada així. “Doncs crec que dono una imatge diferent amb un final lluminós: que el dolor no marxa, que es transforma, que has de deixar que existeixi i muti; en el meu cas, tenir fills et fa tirar endavant; en la Paula és, per exemple, voler tancar bé les relacions amb el seu pare”. I fa una reblada de clau, com sempre fa la seva protagonista: “Però juntament amb això queda que, de sobte, tot és una amenaça, aquest pas de la mort et deixa el pòsit d'estar en alerta permanent; la por em pot, però has de pensar que la vida es refarà, sí o sí”.

Un altre aprenentatge de la Paula (o de la Marta) és que “no hi ha dreceres per evitar el dolor de la mort”, es diu al llibre. L'accepta millor la societat ara que fa 50 anys? “Avui estem menys entrenats que mai davant la mort, i d'una manera exagerada: la tristesa no s'accepta, la gent es veu com bolcada a estirar-te cap a aquesta presumpta normalitat que has perdut, t'has de recuperar ja: els psicòlegs et mediquen a la primera perquè no ho passis malament; la gent no veu que la tristesa és el teu espai, un estat reconfortant perquè, encara que et pot fer mal, és l'únic enllaç que et queda amb segons què; aquesta necessitat de mostrar-nos en societat i a les xarxes tan felices és brutal”.

Deixo de llegir  Rodoreda i Salter uns mesos abans d'escriure perquè el seu estil no m'influeixi

Mar Coll i Almodóvar

El confort, la tranquil·litat domèstica i professional que transmetien els protagonistes d’Anatomia… disten molt de la situació de la Paula. “Els relats eren més un retrat generacional, un diccionari de les emocions, mentre que aquí domina la pèrdua, encara que potser els uneixi un to íntim que jo aprecio literàriament”. Potser la Paula sigui un personatge que podria protagonitzar alguna obra de la irlandesa Edna O’Brien, de la qual Orriols ha fet l'edició d'una antologia dels seus contes, Objecte d'amor. “Els seus personatges estan molt perduts, a punt de caure, els deixa aïllats en els seus conflictes; i així i tot, l'elegància i sensualitat d’O’Brien hi és sempre; la meva Paula té la mirada dels altres, que li donen la possibilitat de reconstruir-se i sortir del parèntesi en el qual està tancada”.

Més propera es veu de Mercè Rodoreda, de la qual té un deix en aquestes reflexions intimistes (“amb ella vaig saber que es pot abordar tot això amb l'escriptura, però sempre tocant de peus a terra”) o de James Salter (“la seva descripció i introducció de personatges és genial”). Li agraden tant que “quan escric, he de parar de llegir-los mesos abans perquè no m'influeixin els seus estils”. Però Orriols no és aliena al cinema (va estudiar escriptura de guions) i no li costa citar les propostes de Mar Coll. I fins i tot li sembla que la Paula “té una mica de dona Almodóvar: valentes, apassionades, els passen coses… En qualsevol cas, escric pensant a deixar espai al lector per interpretar”. I, en aquest cas, també deixar-n’hi a la pròpia autora.

Escriure… només si et tradueixen

Marta Orriols escriu, per bé que el resultat en forma i fons la desmenteixi, “inicialment a raig… Però després reescric molt”. Ho fa només als matins, després de deixar els seus fills a l'escola, perquè “les tardes són per a ells”. El que queda depurat en el paper ho llegeix en veu alta “per detectar la musicalitat, el ritme”. Ocasionalment lectora per a editorials, ara podrà dedicar-se a les lletres més tranquil·lament, almenys durant un any, el termini que s’ha guanyat després de vendre els drets d’Aprendre a parlar amb els plantes al francès, alemany, holandès, hebreu, italià i castellà, aquesta última traducció realitzada per ella mateixa (“vaig entrar en un nivell lingüístic tan profund que, al final, em va portar a retocar expressions de l'original català”). Podria ja Orriols plantejar-se viure de manera estable de la literatura? “Difícil, és tan brutal la diferència que es paga a l'estranger en relació a aquí…".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >