Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

El delirant testament de Boris Vian

'L’arrencacors' té en el seu centre una macabra reflexió sobre l’obsessió maternal per la protecció dels fills

Boris Vian fa servir una imatgeria que sembla traduir l’estat mental que posseí El Bosco en pintar el seu famós jardí.
Boris Vian fa servir una imatgeria que sembla traduir l’estat mental que posseí El Bosco en pintar el seu famós jardí.

Seixanta-cinc anys després de la seva publicació original a la petita editorial Vrille —Gallimard ja no volia saber res de l’autor—, la darrera novel·la del francès Boris Vian, L’arrencacors —l’enèsim fracàs de lectors i crítica que el va fer emmudir literàriament per sempre més i descartar així el projecte inicial de completar una trilogia—, arriba ara en traducció de l’escriptor Joan-Lluís Lluís i com a fruit d’una petició expressa seva a l’editora. Al postfaci, Lluís arrenca recordant la pregunta que el 1973 llançava Francesc Pi de la Serra a la seva cançó Igual que ahir: “¿Coneixes en Boris Vian?”. Ha passat prou temps per haver-se familiaritzat amb la figura d’aquest franctirador, iconoclasta, artista total i nomenat Sàtrapa Transcendent pel Col·legi de Patafísica, però al lector desprevingut que arribi a ell a través de L’arrencacors probablement el sacsegi un desconcert similar al que s’enfronta el protagonista a les primeres pàgines quan, mentre passeja per un penya-segat, divisa una casa aïllada i envoltada d’arbres insòlits. Encuriosit, el psiquiatre Jacquemort, un ésser ple de carències emocionals que vol contrarestar explorant (sense èxit) la ment dels altres, decideix entrar-hi i acaba desembocant en una cambra on una dona està a punt de portar al món trigèmins sense cap auxili. Amb el marit tancat en una habitació per la mateixa muller i la sola ajuda d’una mainadera anomenada Culblanc, Jacquemort es posa a la feina.

L’ARRENCACORS

L’ARRENCACORS

Boris Vian

Traducció de Joan-Lluís Lluís

Club Editor

290 pàg. 19,95 euros

El foraster, com el lector, anirà coneixent un poble i uns habitants, però també una flora i una fauna, que desafien qualsevol lògica i conformen una mena de dimensió paral·lela, entre absurda i despietada, on hi caben des de fires on els vells es venen com si fossin ramats a aprenents d’oficis que són sacrificats sense contemplacions, passant per un capellà que creu en un Déu entregat al luxe i un expiador de la vergonya aliena sobrat de reserves d’or, sense oblidar-nos d’animals parlants i combats de boxa amb el diable. Plena d’un surrealisme i un lirisme molt foscos, sense defugir l’angle grotesc i dotada d’una imatgeria que per moments sembla traduir en paraules l’estat mental que devia posseir a El Bosco en compondre el seu famós jardí —en aquesta novel·la, per cert, n’hi ha un de ben digne de passar als annals de la ficció—, L’arrencacors té en el seu centre una macabra reflexió sobre l’obsessió maternal per la protecció dels fills que acaba per generar un contraargument sublim de la mà de la fantasia, i alhora una burla enverinada envers la psicoanàlisi.

De totes maneres, potser caldria renunciar a qualsevol voluntat d’interpretació al·legòrica i entendre el llibre com un desfogament o un reciclatge artístic de malsons o patiments interns que el lector segurament mai podrà copsar del tot. Això, és clar, si es para atenció a aquest comentari enigmàtic que l’autor va deixar escrit a la manera de pròleg frustrat: “Qualsevol similitud amb situacions, persones o paisatges reals és buscada vivament. Aquí no hi ha símbols i el que s’hi explica ha passat de debò”.

A L’arrencacors, Vian (Ille-d’Avray, Alts del Sena, 1920 – París, 1959) creà un món tan lliure i estrafolari, tan imaginatiu i cruel, com Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver, però mentre que l’anglès cercà reflectir satíricament el seu país natal i promoure una crítica encoberta, ell va convertir el deliri (controlat) en el modus operandi del seu món privat, potser entenent que la realitat de cadascú era tan complexa i inaprehensible que només la mirada pura del boig (que és la de l’infant o la de l’artista) podia fer-li justícia.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >