Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

L’autoconstrucció i el Tercer Paisatge

La barraca representa també la llibertat de construir al marge de la normativa

En algunes ciutats, s’ha identificat l’autoconstrucció amb el barraquisme (com passà a Montjuïc).
En algunes ciutats, s’ha identificat l’autoconstrucció amb el barraquisme (com passà a Montjuïc).

 Fa poc, al COAC es presentà el llibre de John F. C. Turner Autoconstrucción. Por una autonomía del habitar. Escritos sobre vivienda, urbanismo, autogestión y holismo, editat per Kathrin Golda-Pongratz, José Luis Oyón i Volker Zimmermann. Un llibre imprescindible no tan sols per als interessats en l’autoconstrucció sinó per a tots aquells que s’interessen per la casa. L’experiència de Turner en la construcció de les barriades de Lima dels primers anys seixanta, i la seva activitat desplegada en articles ara traduïts i reunits, avalen la seva publicació. El llibre torna a posar d’actualitat un fenomen incòmode, almenys a l’Europa occidental. A Barcelona, igual que a d’altres ciutats, s’ha identificat l’autoconstrucció amb el fenomen del barraquisme (com passà a Montjuïc), quan la barraca és tan sols el primer estadi d’un procés per instal·lar-se i construir-se la casa. La barraca ha estat presentada únicament com quelcom a erradicar, per a bé del progrés en matèria d’urbanisme, cosa que en part és veritat, però en un altre sentit, en el de l’autoconstrucció, representa senzillament la llibertat de construir al marge de la normativa. Ens adonem del que hem perdut arraconant l’autoconstrucció, i potser la podríem repensar i tractar d’aprendre’n alguna cosa. Avui queden pocs llocs que en el seu origen van estar d’una manera o una altra lligats a aquest fenomen, i actualment estan amenaçats, com ara el barri de la Clota o el dels Tres Turons, dels pocs que queden i pels quals fa unes setmanes es va presentar la convocatòria d’un concurs per fer un parc que suposarà l’eliminació dels habitatges que són allà i que podrien conviure perfectament amb el futur parc dels Tres Turons.

Almenys tres qüestions afloren insistentment en el llibre. Una és que la casa autoconstruïda, en tant que obra d’arquitectura, està associada al temps —es pot dir que està construïda amb temps—, tot mostrant que aquesta arquitectura considerada il·legítima per l’autoritat creix, millora i s’adapta constantment amb el pas del temps, en comptes de la idea de la casa com un producte acabat. També ens ensenya que l’habitatge és un procés i no alguna cosa semblant a un objecte —que, paradoxalment, és la representació exacta d’allò que alguns reclamen quan demanen una casa que s’adapti a les seves necessitats—, sinó que creix amb nosaltres i com nosaltres... tot i que l’única manera que s’adapti als patrons canviants de la família és que un mateix hi intervingui. Aquesta vinculació amb el temps duu els editors a assenyalar que, en anglès, housing indica alguna cosa associada a un verb i no a un nom —és a dir, és una acció i no un objecte—, i aquest és un aspecte que informa d’una manera molt precisa del perquè és important una casa, més enllà de consideracions estrictament constructives o formals. En paraules d’Oyón, des del punt de vista de l’usuari és més important allò que la casa fa per ell que el que la casa és en si mateix.

A més, hi ha la qüestió de l’habitatge com un fet relacional, en sorgir de la mateixa reunió de les persones que les construeixen, que cerquen així garantir la seva subsistència. La casa autoconstruïda està en estreta relació amb l’escola, el proveïment —el mercat— i, òbviament, la família i els veïns. Potser el fet més transcendent (i que deixa l’expressió corrent “fer habitatge és fer ciutat” com quelcom buit) és que representa d’una manera planera la llavor de la urbanització. La casa teixeix la ciutat. I una darrera: l’autoconstrucció atorga a l’usuari la llibertat de donar forma a l’espai propi. Una qüestió lligada a la creativitat, la mateixa que exercim quan sembrem o preparem el dinar.

És inevitable traçar un paral·lelisme entre l’autoconstrucció i el que el paisatgista francès Gilles Clément ha batejat com a Tercer Paisatge, el que sorgeix fora dels cultius i al marge de la naturalesa. Aquest apareix obrint-se pas en espais residuals i abandonats, urbans i perifèrics, als descampats i als vorals de les carreteres i, malgrat la seva aparent marginalitat, és reserva i esperança de biodiversitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >