Torna Tucídides?
El savi grec fundà un mètode per a la narració històrica vàlid per a qualsevol temps que va venir després
Torna Tucídides? Això és el que va dir Xavier Vidal-Folch, que treballa al mateix diari en què un servidor escriu marginalment, i hom va començar a pensar-hi. Un s’ha de prendre seriosament tota afirmació d’aquest economista, encara que sigui ocasional, perquè mereix confiança aquell que et recita d’una tirada tota la primera Soledad de Góngora: “Era del año la estación florida / en que el mentido robador de Europa...”.
Pensant-ho bé, potser sí que és veritat que torna el grec Tucídides (460-395 aC), que coincidí uns quants anys amb Pèricles, el va sobreviure i va escriure la famosa Història de la guerra del Peloponès, és a dir, la sèrie de conteses que van tenir lloc entre Atenes i els seus aliats d’una banda, i de l’altra Esparta i els seus fidels, fins que el poder espartà va posar fi a les glòries del segle d’or de l’antiguitat àtica.
Si Heròdot (484-425) va escriure unes històries que encara es troben massa a la vora de les llegendes o del mite, Tucídides va fundar un mètode per a la narració històrica vàlid, en termes generals, per a qualsevol temps que va venir després (menys per a Foucault i els seus deixebles). Heròdot potser tenia més curiositat per les coses petites que Tucídides, i explica a les Històries com eren cocodrils i hipopòtams, i el costum dels sacerdots egipcis d’afaitar-se cada tres dies —cosa que torna a ser moda entre la gent jove.
Tucídides, que per aquests detalls de la historiografia d’Heròdot el considerava un somiatruites, va ser el primer historiador que es va cenyir als fets tal com podien observar-se, tal com els narraven les persones que els havien protagonitzat, i tal com els documents i diplomataris permetien reconstruir-los. Si el seu mètode ha estat considerat exemplar per a molts historiadors de la modernitat, això ha estat perquè va defugir detalls que no tenien cap funció en el desenvolupament de les accions i dels fets, i es va proposar narrar-ho tot d’acord amb les interrelacions que els fets històrics sempre presenten. Polibi, a Roma, va seguir el seu mètode, i després el pes del cristianisme va desfigurar tota narració històrica, ben bé fins als historiadors del Renaixement, com Maquiavel i Guicciardini, i els del segle XVII.
Però hom reflexionava: per què ha dit Vidal-Folch que torna Tucídides? Què té a veure amb la història dels nostres dies aquesta afirmació? Si tenim present que l’economista passa moltes hores llegint informes de fets que s’han esdevingut, i en veu, per consegüent, els matisos diversos i les diverses càrregues ideològiques que tenyeixen aquests fets, llavors semblava clar que, darrere l’afirmació del bon col·lega, hi havia alguna cosa que tenia a veure amb la historiografia catalana.
En efecte, d’ençà que Jordi Pujol va reinventar la història de Catalunya per definir uns “senyals d’identitat” cada dia més invisibles, la història de Catalunya s’ha fet seguint una pauta que es troba als antípodes del mètode de l’historiador d’Atenes. Artur Mas, Puigdemont i Torra, amb més necessitat que mai d’una història il·luminada, van multiplicar per cent les vaporoses teories dels nostres historiadors romàntics, van inventar una “Corona catalanoaragonesa” que no va existir mai, van imaginar Rafael Casanova com un patriota català quan encara no existia el nacionalisme, van exalçar la pobresa arqueològica de les ruïnes del Born per fer-ne un altar dels sacrificis de la pàtria, es va fer un simposi anomenat Espanya contra Catalunya quan s’hauria hagut de dir Borbonistes contra austriacistes, i més falòrnies d’aquest calibre i aquestes característiques.
Esgotada la il·lusió i desemmascarades les mentides, ara els historiadors tornen de mica en mica sobre les passes de Tucídides: vegeu, per exemple, el llibre esclaridor de José Enrique Ruiz-Domènec, Informe sobre Catalunya. Una història de rebel·lia, 777-2017 (Barcelona, Rosa dels Vents, 2017). La manera d’escriure la història a Catalunya, fins a Vicens-Vives, va estar dominada per la historiografia romàntica nacionalista: Antoni de Bofarull, Ramon d’Abadal o Carles Soldevila són fills directes dels sempre emocionats Thierry, Michelet i Carlyle, no de l’Escola alemanya ni del Positivisme francès. Aquests van donar aliment als escriptors de la Renaixença i de qualsevol època d’inflació nacionalista, i així la veritat va quedar vençuda pel mite, d’una manera que ni Heròdot ni Homer no haurien ni imaginat.
Doncs sí: torna Tucídides, i ens en podem alegrar. Hoi mèn polloì ènthade ede eirekoton... (Llibre II, cap. 35).
