Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“Els tecnòlegs són els primers a protegir la seva privacitat”

Xavier Duran, Premi Europeu de Divulgació Científica, reflexiona en un llibre sobre les oportunitats i amenaces d’un fenomen que té un punt inquietant

El periodista i divulgador científic Xavier Duran.
El periodista i divulgador científic Xavier Duran.

Bancs, empreses, estats, hospitals. Tots beuen de les nostres dades. Quin escenari espera a la intimitat quan la rentadora, el raspall de dents, la nevera o la planxa es connectin a Internet, o què passarà si les nostres assegurances mèdiques, de feina i pis arriben a dependre de la nostra petjada a les xarxes socials, són algunes de les reflexions de L’imperi de les dades (Bromera), del químic, periodista i divulgador científic Xavier Duran (Barcelona, 1959), guanyador del Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2017. Fascinat pel desenvolupament dels algoritmes que apliquen l’anàlisi genètic a les megadades, Duran reivindica pensar la relació entre l’avenç científic i els problemes ètics que aquest implica, com ja havia publicat a L’individu transparent (Pagès Editors). Perquè si no fem res perquè la tecnologia estigui al servei de la societat, la societat acabarà estant al servei de la tecnologia.

Pregunta. Al títol parla d’imperi, però no de revolució. El big data no és cap novetat.

Resposta. Hi ha un llibre de 1981 de l’escriptor John Wicklein, quan es començava a experimentar la televisió interactiva, on ja parlava dels riscos de l’ús de les dades i d’allò que es podia saber dels individus. Han passat 37 anys i els riscos i els avantatges s’han multiplicat. En ciència i tecnologia, sovint la gent no se n’adona fins que el problema ja és flagrant. És important anar preparant la societat perquè entengui el que passa i no anar solucionant els problemes quan el punt de retorn pot ser molt difícil.

P. Fa referència a la comparació amb el canvi climàtic que fa l’enginyer informàtic i escriptor Jon Evans. Per a molts, fins que no patim els seus efectes, no serem conscient del problema que implica el big data.

R. Evans compara Facebook amb els gasos d’efecte hivernacle que injectem a l’atmosfera, que no només n’augmenten la temperatura, sinó que implica un desordre climàtic difícil de controlar. Tot el que aboquem a la xarxa crea una mena d’ecosistema informatiu de conseqüències imprevisibles, i si no es controla de la mateixa manera que les emissions, arribarem a un punt de no retorn molt difícil de solucionar. La feina dels periodistes, els científics i divulgadors no ha de tractar només d’explicar la ciència, sinó també d’entrar en els avantatges i riscos per a la societat. Malauradament, no crec que ens escoltin molt, i fins que el problema no sigui greu no se li prestarà atenció.

“El que aboquem a la Xarxa crea un ecosistema informatiu imprevisible; cal controlar-ho, com les emissions de gasos”

P. Avaluades les oportunitats i els possibles perills, què el fascina i que el preocupa més de les megadades?

R. Em resulta fascinant que amb milions i milions de bytes d’informació s’hagin desenvolupat algoritmes i ordinadors capaços de treure patrons que poden servir tant per a la física de partícules i la medicina com per a la gestió del trànsit de les ciutats, i que a més ajuden a trobar relacions que mai ningú ha sospitat abans i nous factors i influències. Però tot això també implica, i és molt preocupant, que es trobin relacions que mostrin amb dades la preferència sexual, la ideologia, les conviccions religioses, no arran de les nostres respostes explícites, sinó a través de moltes altres activitats que deixen veure coses que pertanyen a la nostra intimitat, i en alguns països, sobretot els no democràtics, fer pública aquesta informació pot tenir conseqüències fatals.

P. Estem més a prop de la mort de la intimitat?

R. Espero que no. Quan s’intenta reflexionar és perquè es puguin prendre mesures a nivell individual, legislatiu, empresarial, científic… A Europa existeix la normativa de protecció de dades, que és un pas cap a protegir la gent no només sobre la intimitat, sinó també de les interpretacions i decisions que es basen en les seves dades. Hem de ser cauts, però no n’hi ha prou a ser només cauts, cal tenir una bona legislació. Tothom deixa, vulgui o no, dades a la xarxa. No n’hi ha prou a dir que vigilem les nostres xarxes socials i els missatges de mòbil. No es tracta d’anar amb compte, sinó que les condicions que s’accepten s’han d’explicar de forma senzilla i breu per poder entendre-ho bé. S’ha de mirar de protegir i no fer que la gent no tingui més remei que donar les dades perquè sí. Tots pensem que la intimitat és un bé molt important a protegir; encara hi ha aquests tecnòlegs de les empreses més potents de comunicació que diuen que la intimitat gairebé no existeix, però ells són els primers a protegir la seva intimitat. Si no, per què no retransmeten en streaming els seus consells executius? No hi pot haver dues concepcions d’intimitat.

P. Fa un any, Suècia, país símbol de transparència a Europa, va patir un escàndol polític per la fuga de dades públiques arran de la seva externalització. El tractament de les dades és una prioritat per als governs?

R. Depèn dels països. Suècia ja se’n preocupa des de fa 30 anys; d’altres ho han descobert ara. Hi ha governs mal assessorats, que no s’adonen de la importància de protegir les dades. També hi ha el cas de la Xina, on es pretén exercir el control dels ciutadans en una mena de qualificació que ha començat a establir-se: es dona una determinada nota a cada ciutadà segons la seva vida laboral i familiar, el seu entorn i els seus missatges a les xarxes, unes dades que serveixen per aconseguir un habitatge, un crèdit o una feina. Aquest país no només no entén que la intimitat està en risc, sinó que se n’aprofita. Però a Europa, encara que no podem fiar-nos gaire dels estats, és esperable que es facin les coses d’una altra manera. A Catalunya hi ha una llei de protecció de dades que encaixa perfectament amb l’europea, que té en compte qüestions com la memòria o la mort digital de les persones, i Espanya, com en molts temes, va improvisant, es cobreix l’expedient com es pot.

P. Diu que anem a una societat dividida entre classificats i classificadors.

R. Són idees expressades per alguns economistes i tecnòlegs que diuen que és inevitable. Aquí hi ha l’ètica de cadascú. Potser que les dades influeixin a l’hora que un metge ens vulgui atendre, o que se’ns faci una assegurança o se’ns doni una feina. No es pot acceptar que els ciutadans estiguin exposats als algoritmes quan no són resultats totalment certs, sinó probabilitats. Les mesures dels algoritmes no poden determinar tota la nostra vida, i no pot ser que uns pocs controlin la informació. Ens podem trobar amb una societat estadísticament no desitjable, amb gent que no hi tindrà accés per tal de no exposar les seves dades. És un futur que hem d’afrontar i preguntar-nos si volem una societat en la qual tots ens barallem per tenir els recursos mínims o si volem aprofitar les possibilitats de la tecnologia per fer una societat més justa i equilibrada.

P. Ja es parla del petroli de les dades pel seu valor a l’hora de conèixer els nostres gustos i inclinacions. La nostra personalitat es podrà predir?

R. No sé si arribarem a tanta certesa, o si, com diuen alguns, som el que diuen les nostres dades que som. Hi pot haver sistemes més precisos per interpretar les dades, però al final els algoritmes els fan persones que tenen els seus tics i prejudicis, i és difícil que prediguin la personalitat i els gustos de cadascú fins a cert punt. Si arribessin i s’expandissin més enllà de la publicitat, seria nefast. Si utilitzem les eines de la xarxa només per al que ens agrada o interessa, sense oportunitats per corregir defectes, prevenir problemes i tenir una amplitud d’opcions i diversitat, la societat no pot avançar.

P. Hi ha qui pot pensar que el problema s’acaba renunciant a Internet, les xarxes socials i el mòbil.

R. Hi ha accidents de cotxe i moto, i l’alternativa és l’educació viària i les millores en les infraestructures i els vehicles, i no deixar de circular. És impossible renunciar-hi, el que cal és tenir més opcions, més lleis per protegir els ciutadans per minimitzar riscos, i intentar usar la tecnologia com a servei per a la societat i no a la inversa. No es tracta de tornar 40 anys enrere, sinó que la societat sencera calculi el risc i aprofiti el millor de la tecnologia.

P. Conclou que la intel·ligència humana dominarà l’artificial. No és molt optimista en aquest aspecte?

R. Els experts en intel·ligència artificial diuen que s’hauria de desenvolupar amb controls, plantejaments ètics i socials, i que l’essència humana és fonamental. Però no sabem què hi haurà d’aquí a 20 anys. Si reflexionem com més aviat millor sobre si el camí per on avancem és correcte, serà més probable que la intel·ligència humana segueixi dominant, però dependrà del poder que li donem als algoritmes. No oblidem que les màquines estan dissenyades per l’ésser humà. La tecnologia té riscos, però si es veuen abans, estarem en el punt de poder-los prevenir. El desànim és per tot arreu. Hem de pensar que hi ha possibilitats en tot, és possible fer coses per corregir la situació. Això sí: no podem esperar sense fer res, cal actuar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >