Selecciona Edició
Connecta’t

Catalunya, un any després

Encara que hi hagi una aparença de calma, els pilars de la crisi catalana segueixen sense fissures. L'independentisme no ha caigut en el desànim, mentre els polítics no troben vies de distensió

Catalunya, un any després

Al llarg de la tarda del 27 d'octubre del 2017, milers de catalans omplien una vegada més els carrers de Barcelona. Després de dos mesos convulsos en la política catalana, les forces independentistes culminaven l'objectiu de la legislatura: declarar la república catalana. No obstant això, cap edifici públic va arriar les banderes d'Espanya, ni aquella tarda ni els dies posteriors. Les estructures d'Estat promeses no van prendre el control del poder a Catalunya ni tampoc van arribar els reconeixements per part de la comunitat internacional. La ciutadania aviat va comprovar que al darrere d'aquesta declaració d'independència s'hi amagava, en realitat, el fracàs del procés sobiranista.

Després d'aquest 27 d'octubre, l'independentisme va poder constatar també els elevats costos associats a apostar per la via unilateral. Uns costos que, a més, excedien, i molt, les expectatives inicials. No tant potser per la pèrdua de l'autogovern després de l'aplicació de l'article 155, que molts ja assumien com a inevitable, sinó molt especialment per la imputació de delictes relacionats amb actes violents als líders d'un moviment marcadament pacífic.

A priori, caldria pensar que el fracàs de la via unilateral aniria acompanyat d'una creixent desafecció o desànim entre l'opinió pública afí a l'independentisme. No obstant això, una lectura de les enquestes del darrer any no sembla que mostri cap desgast evident del suport a la independència. De fet, hi ha alguns indicis que apunten fins i tot en el sentit contrari. La simpatia cap al projecte independentista sembla que està guanyant terreny entre els catalans que tenien el federalisme com a model territorial. En efecte, cada vegada hi ha més catalans federalistes disposats a votar a favor de la independència davant d'un eventual referèndum sobre aquesta qüestió. Dit d'una altra manera, els “federalistes independentistes” són cada vegada més nombrosos.

El PSOE, per si sol, no pot plantejar millores de l’autogovern. El PP té poder de veto

Per què el moviment independentista s'ha mantingut amb força malgrat el fracàs de la via unilateral? Al meu parer, la resposta es troba en els tres factors que han marcat la crisi catalana al llarg d'aquest últim any. El primer, i potser el més important per la seva novetat, és que avui el Govern central ha quedat desposseït de la seva capacitat d'iniciativa política. En els últims mesos, han estat les decisions judicials, i no les governamentals, les que han dictat l'agenda política. Mentre els processos judicials segueixin en curs, difícilment el Govern espanyol podrà recuperar la iniciativa política.

Les imputacions de sedició i rebel·lió als líders del moviment independentista han intensificat més que mai les sensacions de greuge i injustícia entre una part important de l'opinió pública catalana. Per a l'independentisme, ja no es tracta només d'una confrontació entre identitats nacionals, sinó d'una lluita entre democràcia i autoritarisme. Aquest clima d'opinió ha encoratjat l'activisme polític, compensant el potencial efecte desmobilitzador que podia haver tingut el fracàs del projecte unilateral d'independència.

El segon factor que ha mantingut viu el moviment independentista és que continua estesa entre l'opinió pública catalana la convicció que, a Espanya, les reformes del model territorial són inviables. L'arribada d'un Govern socialista ha suposat un canvi de to en aquesta matèria, però encara es manté l'essencial: el PSOE, per si sol, no pot plantejar millores de l'autogovern de Catalunya. El PP segueix tenint poder de veto, ja que els socialistes difícilment poden assumir els costos electorals de plantejar reformes del model territorial sense consensos.

Si alguna cosa ha marcat la política espanyola durant la primera meitat del 2018 és el terratrèmol polític al centredreta. La competència entre el PP i Ciutadans a l'entorn de la qüestió identitària ha provocat que els votants més conservadors es comencin a plantejar seriosament no votar el PP. Mai abans la dreta havia trencat la seva fèrria lleialtat al PP, ni en els seus pitjors moments, quan el partit es trobava acorralat per nombrosos i sonats escàndols de corrupció.

No obstant això, la crisi catalana ha aconseguit trencar el dic de contenció que mantenia el PP relativament fora de perill. La dura pugna oberta entre Ciutadans i el PP pel vot més conservador està provocant una competència a l'alça sobre qui té una posició més dura en aquesta qüestió. Mentre es mantingui aquesta lluita en el centredreta, les vies reformistes a Espanya continuaran bloquejades, ja que el PSOE no es pot permetre emprendre aquest viatge sense aliats a la dreta.

Mentre es mantingui aquesta lluita al centredreta, les vies reformistes a Espanya continuaran bloquejades

Finalment, el tercer i últim element que explicaria per què l'adhesió a la independència es manté forta és que la guerra entre els partits independentistes roman oberta. Alguns analistes crèiem que el procés sobiranista canviaria d'etapa quan ERC consolidés la seva condició de primer partit en l'espai independentista. Llavors, Esquerra tindria tots els incentius per relaxar el ritme i l'ambició de l'agenda sobiranista i, d'aquesta manera, poder consolidar-se com a partit de govern. Una vegada ERC aconseguís el poder i deixés el PDeCAT molt afeblit a l'oposició, seria possible liderar l'opinió pública cap a postulats més moderats o menys rupturistes.

La realitat ha acabat sent ben diferent. L'eficaç campanya de la plataforma Junts per Catalunya a l'entorn de la “restitució del Govern legítim” va provocar que molts simpatitzants d'ERC votessin estratègicament la candidatura de Carles Puigdemont com a fórmula d'expressar el seu rebuig al 155 i als processos judicials. Esquerra no va guanyar definitivament la partida com semblava que estava escrit al guió i va quedar, de nou, relegada a soci minoritari al Govern. La pugna per l'espai electoral independentista entre aquests dos partits dificulta que es produeixin canvis substancials en les preferències polítiques de l'opinió pública catalana.

En definitiva, l'independentisme no sembla que hagi caigut en el desànim després del fracàs del full de ruta sobiranista. I això és així, en part, perquè els polítics continuen incapaços de trobar vies de distensió. El Govern espanyol té avui menys marge de maniobra en la gestió de la crisi catalana, ja que la iniciativa política s'ha desplaçat al poder judicial. A més, la competència en l'eix identitari tant en la política catalana com en l'espanyola continua alimentant la polarització i la situació de bloqueig.

Pot ser que avui no sentim aquesta sensació d'estar a tocar de l'abisme, com l'octubre de l'any passat. No obstant això, després d'una aparença de més calma, continua la tempesta política, ja que bona part dels pilars que sostenen la crisi catalana es mantenen ferms i sense fissures.

Lluís Orriols Galve és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >