Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

I malgrat tot, interí

Torra pronuncia amb una cadència repetitiva i monòtona, barreja de conferència acadèmica, homilia de púlpit i consciència de ‘cover’, de substitut

Debat de política general al Parlament, aquest dimarts.
Debat de política general al Parlament, aquest dimarts.

Aquest Parlament està acostumat a discursos de presidents de dues hores, una tradició que va començar Jordi Pujol i van continuar els seus successors, cadascú a la seva manera: Pujol atordia l'oposició amb la recitació de trams de carretera i poliesportius inaugurats, Maragall mantenia l'audiència en suspens a l'espera d'un imprevist, Montilla explorava els camins inexplorats del tedi, Mas es lliurava a la metàfora marina i Puigdemont feia servir un to desafiador amb els contrincants, fins que es va reptar a si mateix.

Què va passar llavors perquè el discurs de Quim Torra, de tot just una hora i deu minuts, fos dels més breus i, en canvi, semblés un relat sense fi, com aquesta marxa per la República que es proposa emprendre i que aquest dimarts va anunciar una vegada més (sembla que la vol arrencar a Sant Cugat, el que JuntsxCat té més a prop del despatx?). La majoria de diputats, una vegada escoltat el primer quart d'hora escàs de declaracions de principis, van acotar el cap i abaixar la vista, però no en senyal de reverència, sinó per posar-se a mirar el mòbil; d'altres van amagar el rostre darrere la pantalla del portàtil. Des d'on jo estava situat, només vaig veure dos parlamentaris que apuntessin: Carles Riera, de la CUP, i Jessica Albiach, la nova presidenta del grup dels Comuns, que, amb els braços recolzats sobre la taula de l'escó, cridava fins i tot l'atenció per excés; per excés d'atenció, precisament: deu ser el pes del nou càrrec. En canvi, els quatre diputats del PP exercien d'alumnes d'última fila –que és on estan col·locats, és a dir, xerraven animadament mentre el president dissertava. No vam saber si escoltaven el discurs fins que Alejandro Fernández, el portaveu, en sentir una de les promeses de Torra, va llançar una contundent proclama política: "em descollono".

Es feia llarg el discurs, perquè Quim Torra és home de piulada contundent però de baix to oral. Pronuncia amb una cadència repetitiva i monòtona, barreja de conferència acadèmica, homilia de púlpit i consciència de cover, de substitut, de ser aquí com qui no vol la cosa, guardant la plaça al titular. Per això, perquè ha assumit voluntàriament el paper d'interí, moltes de les seves afirmacions sonen també provisionals, com fetes per guanyar temps, ja siguin l'anunci d'un Fòrum Cívic Social Constituent (sic), la idea omnipresent de "fer República", o fins i tot quan afirma que si les seves exigències no són escoltades a Madrid, "avançarem sense més espera" (sense més detalls de l'itinerari).

El cas és que Torra ha amenaçat Pedro Sánchez a retirar-li el suport al novembre si no té una proposta estimulant, i ha assegurat també que si els presos són condemnats posarà la directa cap a l'autodeterminació (Què farà si els absolen? No ho ha concretat). En un altre temps, amb afirmacions d'aquest calibre els diputats de la majoria haurien esclatat en una ovació desmesurada tots dempeus. Aquesta vegada, només aplaudiments de grau mitjà, com els que forcen els regidors de plató quan el públic s'adorm. Deu ser el to, o la interinitat, o la incertesa, o els nous significats dels carrers seran sempre nostres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >