Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La República dels deu dies

La Revolta d'Ilinden del 1903 perseguia alliberar la regió de Macedònia del poder otomà. Va ser un fracàs

Homenatge a la Revolta d'Ilinden a Macedònia.
Homenatge a la Revolta d'Ilinden a Macedònia.

La nit del 2 d'agost del 1903 es va desencadenar a la província otomana de Manastir el que posteriorment es va conèixer com Revolta d’Ilinden (ilinden significa "el dia de Sant Elies"), una insurrecció armada que perseguia alliberar la regió de Macedònia del poder otomà. En la seva arrencada la revolta va tenir un èxit inesperat: els rebels van aconseguir ocupar la població de Kruševo –50 km al nord de l'actual Bitola– i proclamar l'anomenada República de Kruševo. En pocs dies van constituir una assemblea republicana i un govern provisional. Tots dos òrgans pretenien reflectir la pluralitat ètnica de la població local, que seguint l'enfocament otomà s'expressava més en termes religiosos que nacionals: un terç dels seus membres eren "grecs" (adeptes del Patriarca de Constantinoble), un terç eren "búlgars" (adeptes de l’Exarcat búlgar), i un terç eren "romanesos" (valacs adeptes de l'església romanesa). Pretenien reflectir-la fins a cert punt, perquè la revolta tenia un biaix netament cristià i en cap d'aquests òrgans estava representada la nombrosa població musulmana de la província.

La tradició diu que els rebels van publicar l'anomenat Manifest de Kruševo, on feien una crida als "germans" musulmans a no oposar-se a la República, en tant i quant la revolta es dirigia contra la "tirania del Sultà" i no contra "els turcs" de la província, als quals no pretenia fer cap mal. Aquesta era la teoria; com explica Julian Allan Brooks en la seva tesi doctoral, "la violència sectària aviat va esclatar a les àrees controlades pels rebels quan els camperols eslaus es van venjar dels terratinents otomans i grups incontrolats es van dedicar a saquejar cases tant de musulmans com de fidels del Patriarcat grec". Francament, no podem dir que perseguir els musulmans fos una novetat a la regió. Per posar un sol exemple, Justin McCarthy ha documentat molt bé en el seu llibre Death and exile la neteja ètnica soferta pels musulmans otomans des de la independència de Grècia el 1821 fins a la fi de la guerra greco-turca el 1922. Comptat i debatut: malgrat les crides a la fraternitat revolucionària, Ilinden no va ser l'alçament de tot el poble macedoni contra el Sultà otomà sinó un moviment purament eslau –amb una certa implicació valaca– i de signe finalment antimusulmà.

Rememorar-la permet meditar sobre els factors que expliquen l'èxit o fracàs dels processos de secessió respecte a estats percebuts com a opressors

La República de Kruševo va durar exactament 10 dies. Les forces otomanes –numèricament superiors i molt millor equipades– van reaccionar ràpidament i van reprendre Kruševo. El líder rebel Nikola Karev va aconseguir fugir a la veïna Bulgària, però el territori de la seva fracassada República va sofrir la desproporcionada reacció del poder otomà. En pocs dies 200 llogarets van ser arrasats i bandes de milícies musulmanes locals van saquejar-lo a discreció. Es calcula que més de 9.000 llars van ser destruïdes, milers de persones van ser assassinades i diverses desenes de milers van fugir espaordides de la zona.

Per què va fracassar la República de Kruševo? Duncan Perry considera que en l'aspecte miliar la revolta estava condemnada al fracàs des del principi: els líders de la revolta "eren mestres –intel·lectuals– imbuïts d'idealisme i amb un programa militar nascut de la ingenuïtat". D'altra banda es va donar la circumstància que el gruix de la població camperola no es va unir a la revolta que teòricament estava dissenyada per posar fi a la seva opressió. I tampoc podem oblidar la rivalitat entre les diferents faccions cristianes que suposadament havien de combatre la tirania otomana com un sol home. A aquesta precarietat interna es va unir un factor decisiu: l'absència de suport internacional. Les potències es van desentendre de l'assumpte i van assistir impertèrrites a l'aixafament de la revolta. El primer ministre britànic James Balfour va arribar a dir al New York Times que els rebels macedonis eren més culpables que els turcs, i fins i tot va insinuar que els macedonis havien forçat la violència per provocar una intervenció europea. Ni tan sols Bulgària –que tenia confessades aspiracions territorials sobre Macedònia– va prestar cap ajuda efectiva a la jove República de Kruševo.

115 anys després, a Kruševo encara pot visitar-se el memorial de la Revolta d’Ilinden –un discutible exemple de la grandiloqüent arquitectura iugoslava per a assumptes patriòtics. També hi ha a Kruševo el petit museu instal·lat al mateix edifici on es va proclamar la República el 1903. I la casa familiar de l'acomodat Nikola Karev. Però deixant de banda aquests records físics de la Revolta d’Ilinden, rememorar-la ara pot ser una bona ocasió per meditar sobre alguns factors que poden contribuir a explicar l'èxit o el fracàs dels processos de secessió respecte a estats percebuts com a opressors.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >