Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

L’art de l’antologia

Seria d’agrair que tota antologia anés acompanyada d’un esforç d’explicitació del criteri sobre el qual basa la selecció

L’antologia és un gènere delicat.
L’antologia és un gènere delicat.

El de l’antologia és un gènere delicat. La seva etimologia deriva del grec i designava una “collida de flors”, per la qual cosa no és difícil imaginar la peripècia analògica que li acaba imputant el sentit de “col·lecció dels millors” o, en altres casos, “dels més significatius”. Aquesta doble definició, que és la que activem per inèrcia encara avui, sovint amaga que “els millors” ho són amb relació a un criteri determinat i que “els més significatius” ho són amb relació a un tema o un problema. Per tant, seria d’agrair que tota antologia anés acompanyada d’un esforç d’explicitació —o, com a mínim, d’una petita discussió— del criteri sobre el qual recolza la selecció. Es tracta d’un exercici del gust idiosincràtic de l’antòleg? Depèn d’una certa poètica, que es defensa en aquesta mostra aristocràtica? És autoretrat o postulació, vessament de subjectivitat o afany d’universalitat?

L’antologia “dels millors” és, per definició, canonitzadora, però d’una manera perillosament vaga. Potser per això, sempre m’ha semblat més interessant la que declina això dels millors i ho concreta en un gènere, en un tema, en un procediment. O, fins i tot, aprofita el caràcter productiu de la recollida i visibilitza un gènere o una tradició. Aquesta mena d’antologia propositiva que era darrere de la consagració del Dirty Realism o de la visibilització definitiva del New Weird és la que fa història tant en un sentit acadèmic com en un de popular, i és la que impulsava, el 2016, Deu contes ecofuturistes, que Males Herbes va publicar en col·laboració amb els organitzadors del Cryptshow. Fa temps que sospito que els editors de Males Herbes, Ramon Mas i Ricard Planes, tenen una gràcia especial pel que toca l’art de l’antologia propositiva. La publicació de Savis, bojos i difunts. El conte decadentista en la literatura catalana (2018) madura aquesta gràcia i la culmina. El volum remena el canvi de segle i hi troba rareses d’autors canonitzats i textassos d’autors incomprensiblement relegats als atzars de les llibreries de vell. A més, carrega contra la tendència historiogràfica de fixar rígidament moviments i corrents, i contra la centralitat del realisme històric, que ha contribuït, al parer de Mas, i tal com ho explica al pròleg, a negligir certes riqueses literàries.

A més d’una delícia, Savis, bojos i difunts és un llibre important. Confirma que una antologia és, i ha de ser, una intervenció. Una relectura. Les antologies que envernissen consensos i llepen ferides no tenen cap mena d’interès i acaben inflant els estats de la qüestió de les tesis que els doctorands proven d’acabar amb més pressa que plaer. Potser per això, la feina de l’antologador, si es vol ben feta, és font d’angoixes rendibilitzables literàriament. Si no em creuen, llegeixin de seguida The Anthologist (2009), de Nicholson Baker.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >