Selecciona Edició
Connecta’t

Obres d’art que no paren mai quietes

Una exposició a la Pedrera reuneix 64 peces del moviment cinètic

Instal·lació 'Chromosaturation',de Carlos Cruz-Díaz, a La Pedrera.
Instal·lació 'Chromosaturation',de Carlos Cruz-Díaz, a La Pedrera.

Obres que es mouen, palpiten, vibren, volen i, fins i tot, respiren. Però en cap cas són estables, ni estan acabades fins que l'espectador les mira: canvien depenent del moment en el qual el visitant s’hi atura davant i acaba involucrat, part activa, en un moviment físic i emocional. No són pintures ni escultures; són obres sense forma definida, estable o eterna; obres obertes, perquè es presenten sempre noves als ulls de l'espectador. 67 peces creades per 37 artistes del moviment cinètic internacional, que van més enllà de l'objecte determinat per les dimensions (dues o tres) de l'art més clàssic, poden veure's a l'exposició “Obres obertes. L'art en moviment, 1955-1975”, que ha obert les seves portes a la Pedrera, seu de la Fundació Catalunya la Pedrera, fins al 27 de gener; un títol que fa clara al·lusió a l'obra d’Umberto Eco de 1962. Entre els artistes: Marina Apollonio, Carlos Cruz-Díez, Hans Haacke, Mona Hatoum, Julio Le Parc, Nicolas Schöffer, Jesús Rafael Soto, Jean Tinguely; els pioners Victor Vasarely i Alexander Calder (els mòbils dels quals van ser qualificats pel filòsof Jean-PaulSartre com "petites festes locals") i els actuals Mona Hatoum o Ann Veronica. També hi ha peces d'artistes emblemàtics d'aquest corrent a Espanya com van ser Leandre Cristòfol, Ángel Duarte, Jordi Pericot, Eusebio Sempere i Francisco Sobrino.

L'art cinètic va representar una revolució artística i internacional que va esclatar en els anys cinquanta i seixanta a Europa, que va experimentar i va buscar nous materials i suports, i va apropar com mai l'art a la ciència i la indústria que permeten explorar l'espai, la llum i el moviment. Art utòpic que promou una transformació de l'espectador en element actiu a través de la seva interacció i cerca "no produir art per a l'elit, que tothom pugui entendre’l a partir d'un llenguatge universal produït no per artistes-creadors tancats a la seva torre d'ivori", segons Marianna Gelussi, comissària de la mostra juntament amb Jordi Ballart que qualifiquen aquest moviment que buscava reactivar el paper de l'art en la societat i la participació de tothom, com l'última avantguarda del segle XX.

'Cloison à llepes réfléchissantes', de Lulio Le Parc, 1966, a La Pedrera.
'Cloison à llepes réfléchissantes', de Lulio Le Parc, 1966, a La Pedrera.

Les obres ocupen el pis noble de l'edifici curvilini que va crear Gaudí en ple passeig de Gràcia. "No hi havia un lloc millor amb les seves columnes inclinades i els seus sostres de guix curvilinis", explica Ballart. Hi ha un pròleg en l'enorme peça Spazio ad attivazione cinètica, una espiral en blanc i negre de Marina Apollonio de 1966, que rep els visitants al terra del pati principal de l'edifici en una producció d'aquest any realitzada per a aquest lloc.

A partir d'aquest moment està permès (no en totes les obres, però sí en la majoria) tocar, bufar, ajupir-se, envoltar o enfilar-se a les obres, com Baristesia, unes escales plenes de dificultats de Gianni Colombo, metàfora de la inestabilitat del que és real que ocupen la part central del pis.

Entre les peces destacades un enorme quadre de Vasarely, en el qual malgrat la seva superfície plana es crea un efecte il·lusori, com una vibració; una peça Vive la liberté, de Jean Tinguely, que incorpora un motor que cada 15 minuts s'activa generant moviment i soroll; uns dels Bichos creats per Lygia Clark la presentació dels quals depèn de la manipulació del públic que pot doblegar-la o aplanar-la o pot passejar-se darrere d'un panell de làmines reflectores que multiplica i distorsiona la imatge de Julio Le Parc. Entre les més enigmàtiques, Strutturazione pulsante, també de Colombo, una paret creada a partir de maons blancs que es mou com si algú estigués darrere i volgués sortir o l'orgànica Ponctuation, de Pol Bury, una espècie d'algues marines que es mouen de forma lenta i desacompassada. L'exposició es tanca amb la instal·lació Physichromie, de Carlos Cruz-Díez, que convida l'espectador a una immersió total en una triple habitació il·luminada amb els colors primaris (vermell, blau i verd) que transcorreguts uns minuts, per l'efecte de la cromosaturació, el cervell convenç finalment l'individu que està en una habitació blanca.

Un moviment que no és un joc

L’escàs seguiment d'aquest moviment a Espanya i a Catalunya va venir després de ser considerat aquest tipus d'art com un joc. No obstant això, són dues les generacions d'artistes que van conrear el seu amor per l'art en moviment, les dues molt properes en el temps, al voltant de la dècada dels anys seixanta. En la primera destaquen artistes com Eusebi Sempere, Francisco Sobrino o el Equipo 57, impulsors de l'art òptic a Espanya. I en la segona moviments com Antes del Arte i artistes com José Maria Yturralde.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >