Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

De màsters i doctorats

El problema resideix en el fet que la universitat espanyola no està a l’altura de la mitjana europea, ni molt menys

La Universitat Rey Juan Carlos.
La Universitat Rey Juan Carlos.

L’embrolla que s’ha viscut darrerament a l’entorn dels falsos o plagiats màsters i doctorats de membres de la classe política, dels graus sense títol oficial, de les suposades trampes d’un catedràtic de la Universitat Rey Juan Carlos o de la manca de prestigi acadèmic del tribunal que va jutjar la tesi de l’actual president del Govern, etcètera, han ocultat un problema de dimensions molt més preocupants: la universitat espanyola, o un bon tros del tortell, es troba, en termes generals, en una situació de gran misèria moral, intel·lectual i econòmica.

L’opinió pública no ha entès que el problema no resideix en els falsos curricula ni en les martingales d’un o altre acadèmic; el problema resideix en el fet que la universitat espanyola no està a l’altura de la mitjana europea, ni molt menys —però Espanya té un percentatge d’universitaris superior a molts països del continent—, i que els governs que hi ha hagut al país des de 1978 no han fet res per redreçar-la. A aquesta situació de descurança cal afegir-hi el fet que, cada cop més, les universitats deleguen la docència en la figura dels professors “associats” —figura que s’havia creat amb un altre propòsit—, que poden passar deu o quinze anys cobrant entre 300 i 600 euros. Les càtedres de jubilats i difunts queden vacants, i ni tan sols els sous del catedràtics es poden comparar amb els que cobren a Alemanya (el doble) o a Suïssa (el triple).

Quan la lògica del mercantilisme i les polítiques neoliberals van envair el país, els títols universitaris van començar a perdre rigor teòric i excel·lència intel·lectual, i van començar a convertir-se en un expedient purament burocràtic, que, se suposava, atorgava una certa categoria i millors possibilitats de feina a aquell que els posseïa. Més endavant, el Pla Bolonya per a l’homologació dels títols a tota la Comunitat Europea va donar un cop de gràcia a un fenomen que ja tenia anys d’existència: els estudiants que van protagonitzar la famosa tancada a la Central (2008) sabien molt bé què significaven les noves directrius, i van fer el que van poder —no van poder fer res— per fer front a un problema que s’ha agreujat fins al paroxisme, com s’acaba de veure les darreres setmanes.

A mesura que els títols universitaris es van devaluar i que el mercat laboral per als graduats va convertir-se en una competència furiosa, els estudiants van considerar que un sol títol no valia res, i que se n’havia de tenir dos, tres i quatre si era possible. A més, com que els màsters es deien així, i no mestratges —que és com s’haurien de dir a Catalunya—, nom que tirava massa als oficis manuals, els graduats van començar a fer-ne a l’engròs, com es compren patates per sacs o ovelles per ramats sencers. Hi ha màsters que es fan amb molt bon criteri, bona planificació i molta responsabilitat, però n’hi ha molts que són un veritable disbarat. Per exemple, i no direm on es cursen: Atenció emocional de la criatura hospitalitzada segons el model Child Life, Comunicació especialitzada (en què?), Innovació en disseny per al sector turístic, Joventut i societat, Medicina tradicional xinesa (no trigarà a anar als tribunals) o Psicologia de l’esport i de l’activitat física (però si el cos és el revers de la psique!). La llista arriba fins a la barrabassada quan hom entra, amb paciència, a les pàgines de totes les universitats espanyoles. A més a més, com que es va considerar que l’Estat destinava massa (?) diners a la universitat, els màsters es van convertir, malgrat el sistema de beques, en la manera de treure dos o tres mil euros, pel cap baix, als estudiants competitius que s’hi matriculen.

I no parlem de les tesis doctorals: a la meva vida acadèmica, relativament curta perquè vaig plegar quan vaig veure que la universitat anava a l’hecatombe (no amb bous, com es feia a Grècia, sinó amb ases), vaig veure tesis molt glorioses, que van de Les minyones i el servei en general a l’obra de Proust o Freqüència d’ús de les partícules ‘de’ i ‘en’ a ‘Tirant lo Blanc’, fins a la tan famosa tesi doctoral del desaparegut Josep Faulí —aquí es va produir un gran escàndol, protagonitzat pel president del tribunal, Badia i Margarit— sobre la història d’Òmnium Cultural, que consistia quasi només en fotocòpies dels rebuts de les aportacions monetàries dels seus socis i protectors. Per què els directors d’aquestes tesis no van rebutjar aquesta mena de projectes? Per què el tribunal que les va jutjar no les va declarar inaptes? Però així ha anat la cosa, i així continuarà anant.

Proliferarà aquesta fetitxització de la mercaderia —cosa estudiada per Marx, sense que aquest preveiés que el fenomen arribaria un dia a la vida universitària—, els títols acabaran venent-se per pes, cada dia hi haurà més gent dedicada a redactar, per una bona quantitat, la tesi d’un que no té temps ni ganes de fer-la pel seu compte, i s’esdevindran tot els mals i nicieses que hom es pugui imaginar. Per això la classe política que s’ha barallat darrerament per aquestes minúcies no s’hauria de preocupar: avui, tenir cinc carreres, deu màsters i set doctorats —amb l’excepció de les carreres tecnicocientífiques, on no solen regalar res—, siguin bons, dolents, plagiats o comprats, no és cap garantia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >