Logos

Cada vegada hi ha més estudiants que arriben a la universitat —les excepcions sempre són molt notables— amb un desinterès manifest per la lectura i l’escriptura. Desdenyen la lògica sintàctica, el rigor lèxic, la precisió de l’adjectiu; no entenen la subordinació, i menys encara la digressió, la cohesió, el ritme. Ni ho entenen ni veuen la necessitat d’entendre-ho: la complexitat no forma part dels seus interessos, i el domini de la llengua escrita no es veu com l’aliment, el motor i la mecànica de tot el que es pot aprendre i valorar, sinó com un obstacle acadèmic que, sempre que es pugui, s’ha d’intentar esquivar.

La renúncia al coneixement profund de la llengua, a l’articulació d’un pensament capaç d’elevar-se per damunt de les idees adquirides, explica també la falta d’interès per la Filosofia, la Literatura o la Història, la qual cosa no impedeix als afectats emetre judicis ètics i estètics, i indignar-se per les relacions de poder establertes per l’heteropatriarcat des del neolític. De la mateixa manera, la ignorància del dret —de la naturalesa, les condicions i la pràctica del dret— no impedeix, sinó que estimula, la militància política desaforada; i la ignorància de la ciència —de la fiabilitat exclusiva del mètode científic— crea adeptes a les medicines alternatives, la lluita contra les vacunes i els transgènics, i les teories de la conspiració. A més de saber llegir i escriure amb un cert decòrum, els estudiants haurien d’acabar el batxillerat amb un coneixement inequívoc del que és el Dret i del que és la Ciència. La majoria no seran juristes, però tots haurien de saber què és la separació de poders, qui fa les lleis, quines garanties tenen els procediments judicials, quins coneixements es necessiten per valorar una sentència, i potser no dirien —com els polítics que admiren— que la llei, quan és injusta, no s’ha de complir. Molts no seran científics, però tots haurien de saber que el que distingeix la ciència de la pseudociència és que la primera arriba a les seves conclusions seguint un mètode que exclou fins allà on és possible el frau i l’autoengany i garanteix d’aquesta manera el rigor dels resultats obtinguts.

La creixent infantilització de la política que corrou el món occidental no s’hauria produït sense la crisi econòmica —d’aquí surten el 15-M, amb tot el seu empoderament neocomunista, i tots els populismes que ens amenacen—, però tot això ha crescut en paral·lel amb el menyspreu de la cultura de la llengua escrita, i viu d’una ignorància que les facultats ja acullen sense la menor alarma. És natural: com observa Roger Scruton, “la llibertat acadèmica és cosa del passat. El que s’espera de l’estudiant, en molts cursos d’Humanitats i Ciències Socials, és conformitat ideològica i no pas valoració crítica, i la censura s’ha acabat acceptant com a part legítima de la vida acadèmica”.