Selecciona Edició
Connecta’t

Gala, la millor ‘coach’

L’exposició 'Gala-Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol' planteja que la musa del pintor va ser una artista en si mateixa

'Gala Placídia', un dels retrats que es pot veure a l'exposició.
'Gala Placídia', un dels retrats que es pot veure a l'exposició. afp

Gala (de nom Helena Dmitrievna Diakonova, Kazan, 1894 - Portlligat, 1982) fou una dona intel·ligent, culta, bona escriptora, elegant, musa i companya perfecta per a Dalí, sense la qual el pintor empordanès no hauria tingut la mateixa trajectòria artística i social, però de qui no pot dir-se que fos una artista en si mateixa, com l’exposició Gala-salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol planteja.

GALA-SALVADOR DALÍ. UNA HABITACIÓ PRÒPIA A PÚBOL

MNAC

Barcelona

Fins al 14 d’octubre

“I s’asseu un dia davant del tocador —escriu la comissària al catàleg— i s’inicia en la mascarada. Es disfressa de musa quan s’hauria de disfressar d’artista. I es transvesteix d’inspiració i icona en les obres del seu nou amor, Dalí, quan ella és l’autora de cadascuna d’elles”. Autora autora, només ho va ser de dos objectes surrealistes, un Objet à fonctionnement symbolique, de 1931, original i delicat, que es va trencar i del qual només queda una fotografia, i una Escalera del Amor y Psique, que va aparèixer a la revista Cahiers d’art el desembre de 1936, i que era una instal·lació amb evocacions magrittianes i duchampianes. Aquest muntatge contenia una escala que no conduïa sinó a una porta tancada, i Dalí —molt sagaç en les seves interpretacions de les obres dels altres— va dir que en ella “l’escala besa el balcó”, sensible i encertat comentari.

Gala, com tots els amics del grup surrealista, va participar en diversos cadàvers exquisits, aquell joc col·lectiu en què un començava dibuixant, es doblegava el paper i un altre continuava. I també, per descomptat —i com tantes altres dones d’artistes—, va ajudar a cosir alguna obra de Dalí, especialment El somni de Venus (1939), de la qual a l’exposició es mostren diverses fotografies. Tots els biògrafs de Gala estan d’acord que deuria participar en la redacció de La vida secreta de Salvador Dalí; ella li va proporcionar algunes idees, com ara que a Dalí li seria més profitós pintar com Ingres o com els pintors pompiers per distingir-se dels seus amics avantguardistes, la majoria abstractes.

Dit això, l’exposició es veu molt bé especialment a la primera part, en què hi ha excel·lents retrats de Gala fets per Dalí. Model absolut, musa venerada, Dalí la retrata molt d’esquena, com en L’esfinx de sucre (1933) o a Dalí d’esquena pintant Gala vista d’esquena (1972). Excel·lents són Gala, de 1931, dedicat “pour l’Oliveta” (un dels sobrenoms que el pintor li donava); Retrat de Gala amb llagosta, de 1933; Començament automàtic d’un retrat de Gala, de 1933 (del seu cap broten branques d’olivera) o el Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri, de 1934. Però Dalí, amb els anys, també va retratar el costat fosc, malhumorat i de maga perversa de la seva amant (Gala, 1973 i 1976).

L’exposició també mostra alguns quadres famosos del pintor, encara que pocs, i entre ells destaquen el superb Un segon abans del despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella, procedent del Thyssen de Madrid, o el Naixement dels desitjos líquids, de 1932, encara que abunden les obres finals, molt pitjors, on Gala sol fer de Verge.

Gala resultava molt antipàtica per als surrealistes, que la consideraven, com va dir Breton, una “avida dollars”. El poeta Georges Hugnet la va descriure: “Dalí ve precedit per Gala, amb la mirada de rata perseguida per no comprendre, com a dona, que es turmenti el seu genial marit, i com a mànager, que es posin traves a la carrera del seu protegit” (Pleins et deliés). Perquè Gala era sobretot una excel·lent agent que va veure en Dalí no només un ésser mal·leable i necessitat de protecció maternal, sinó també una mina d’or. Dalí li deia “moe zoloto”, “el meu or” en rus, i l’empenyia a treballar i treballar.

Per què no s’ha fet una mostra de Gala com el que era, la musa perfecta, a qui Paul Éluard (el seu primer marit) escrivia el 1936 (quan ella ja portava gairebé set anys amb Dalí): “Ets l’arrel de la meva vida (...) Moriré amb la consciència que hem estat un”? Com a personatge i com a caràcter, tenia prou entitat per no haver d’aplicar-li el qualificatiu d’“artista”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >