Selecciona Edició
Connecta’t

Múltiples cares de la tristesa

Pàmies se submergeix en un escrutini impecable, de refinada matisació expressiva i psicològica

L'escriptor Sergi Pàmies.
L'escriptor Sergi Pàmies.

Costa fer-se a la idea que el Sergi Pàmies (París, 1960) de Cançons d’amor i de pluja, La bicicleta estàtica o Si menges una llimona sense fer ganyotes —tres incursions devastadores en les tempestes i els abismes de la maduresa— sigui el mateix autor que va debutar als anys vuitanta amb uns contes metafòrics, exagerats i pròdigs d’imaginació que buscaven dibuixar la desraó quotidiana: davant dels accidents de cada dia, la millor solució era riure-se’n. Però hi ha un conte pertorbador a La gran novel·la sobre Barcelona, del 1997, titulat La llista de la compra —en un supermercat, el protagonista veu, com si fos una màscara grotesca, la imatge estereotipada de Virginia Woolf amb una llàgrima que li cau galta avall—, que potser marca el tomb de la literatura de Pàmies cap als territoris immensos per on camina ara, guiat pel desassossec, l’element emotiu, la rauxa melancòlica, la consciència de la soledat i el desconcert i l’amenaça arreu d’una por inconcreta —el que en una ocasió va definir com “la hipocondria de la tragèdia”. A partir d’aleshores, llibre rere llibre, Pàmies ha anat reelaborant aquests temes amb determinació, talent i eficàcia, i, llibre rere llibre, és com si de la manera més natural i equilibrada s’anés superant sense cap dificultat: per constatar-ho, només cal llegir els 13 contes inclosos a L’art de portar gavardinai permetre que la mescla explosiva de tendresa i gelor de la seva prosa, la seva despreocupació per les regles convencionals del conte com a gènere literari —com si els problemes tècnics cada vegada l’avorrissin més—, el plaer de narrar perquè sí, condueixin el lector cap a un viatge prodigiós per les múltiples cares de la tristesa.

L’ART DE PORTAR GAVARDINA

Sergi Pàmies

Quaderns Crema

146 pàgines

14 euros

Perquè a L’art de portar gavardina Pàmies demostra que, almenys avui, és capaç d’escriure els contes més tristos, o commovedors, o moralment savis: al cap i a la fi, els protagonistes de La paternitat arriben al final del conte intuint que el sentiment que hauria de regir el seu futur immediat “els exigiria —sobretot a ell— molta prudència, molta suavitat i molta anticipació”. Ja sigui en primera, segona o tercera persona del singular, aquí Pàmies s’agafa com a camp de proves de la ficció que escriu —“en la mena de literatura que va practicar hi va trobar la teràpia per reciclar els drames en aventures narratives dignes de ser compartides amb els lectors”—, i, des de la imaginació delirant d’Eclipsi o Sisplau, o des de l’àmbit de la memòria familiar utilitzada a Nadala maternofilial i Nadala paternofilial, se submergeix en un escrutini impecable, d’una refinada matisació expressiva i psicològica, de les conseqüències de les separacions sentimentals, de la mort dels pares, de les relacions insòlites amb els fills, i d’arreu n’obté unes lliçons expressades en forma de pensaments tan memorables com un vers d’alta intensitat. Com si l’atragués el record de la delicada bellesa d’uns moments que no tornaran mai més, amb subtilesa analítica, Pàmies s’interna en el territori de la proximitat afectiva amb el seu passat, primigènia força motriu de L’art de portar gavardina, i que dota de la plenitud d’una obra mestra el conte més llarg del recull, No sóc ningú per donar-te consells, un text estranyament torrencial en la seva obra on el narrador especula sobre la possibilitat de ser fill de Jorge Semprún, una successió d’anècdotes que es van encadenant d’una banda a l’altra i que acaben traçant una mena d’espiral que gira al voltant del record i la nostàlgia. En el conte que dedica al pare, l’autor afirma que “la nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta”, però de seguida precisa que “en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria”. Implacable amb ell mateix com a personatge, a L’art de portar gavardina Pàmies ha construït amb aplom un llibre ple de filigranes mentals.

A Bonus track, conte que tanca el volum, i un dels més tristos, l’autor confessa que al llarg del llibre “en el fons no has fet res més que donar voltes a la idea de no haver aconseguit fer feliç algú”. No se sap si pot ser un consol, però és segur que a les pàgines de L’art de portar gavardina molts lectors hi trobaran l’estremiment o el vertigen de la felicitat de llegir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >