Retorn a l’1-O, mirant al futur
L’aposta per la via unilateral decau i la voluntat de no desbordar la legalitat es fa evident amb els equilibris parlamentaris
Arriba el primer aniversari de l’1 d’octubre amb un ambient ben diferent del de l’any passat. Si llavors dominava la incertesa sobre què i com transcorreria i fins a quin punt podia arribar la tensió i l’enfrontament, ara, tot i que en l’escenari predominarà una certa sensació d’impasse, d’estabilització de l’anormalitat, són evidents els senyals d’apaivagament.
L’aposta per la via unilateral decau, la voluntat de no desbordar la legalitat es fa evident amb els equilibris parlamentaris per esquivar la suspensió dels diputats processats o amb l’expulsió, via mossos, de l’acampada independentista de la plaça Sant Jaume. Els partits sobiranistes van recuperant autonomia i perfil propi; el PDeCAT es queda sol en l’aposta unitària per la Crida; i, encara que es mantingui com a embolcall la grandiloqüència dels missatges resistencialistes, tots, excepte la CUP, es van alineant en l’assumpció de la via institucional i en el pas gradual de l’estratègia de les cites decisives (momentum) a la carrera de fons, d’acumulació de capital electoral i ampliació d’aliances, fins a sumar-ne prou per fer que, en paraules d’Oriol Junqueras, “el referèndum que ara sembla impossible sigui inevitable”.
Les incògnites sobre una possible nova escalada de la tensió venen més aviat de Madrid: el desenllaç del judici contra els presos independentistes i l’agressivitat verbal permanent tant del PP com de Ciutadans, tots dos enamorats de l’article 155, que sembla ser el seu únic projecte per a Catalunya, i immersos en la baralla per l’hegemonia a la dreta i per l’atac constant al Govern socialista.
L’1 d’octubre té un lloc per sempre al retaule de les gestes de l’independentisme, que va arribar al límit de les seves forces. La ineptitud en la resposta repressiva del Govern espanyol va afegir un plus heroic que va elevar l’esdeveniment al nivell d’icona. I dos dies més tard, l’aparició del rei Felip VI, suplantant el president del Govern espanyol per convocar Espanya contra l’independentisme, va transmetre una inesperada sensació de vulnerabilitat de l’Estat. Hi ha un precedent: el rei Joan Carles I havia ocupat el buit deixat pel president del Govern, però aquell dia Suárez estava segrestat al Congrés dels Diputats.
L’independentisme ha d’abandonar la fantasia que presenta aquesta jornada històrica com a font de legitimitat per a la construcció unilateral de la República, com s’ha estat proclamant, tot i que cada vegada amb la boca més petita. Ni el referèndum reunia les condicions per ser reconegut internacionalment, ni les xifres que es van donar eren suficients. Aquella data assenyala la força i els límits de l’independentisme català. Mai havia arribat tan amunt. Però no n’hi havia prou per fer el salt definitiu: ni en vots, ni en instruments de poder.
Des de les institucions espanyoles s’hauria de reflexionar sobre la incapacitat del Govern del PP d’afrontar el problema políticament. Com escriu Odo Marquard, “el polític racional és el que evita l’estat d’excepció”. La subrogació de responsabilitats en els jutges i l’aplicació del 155 van permetre al Govern espanyol cantar victòria, però era molt pírrica. L’endemà, l’independentisme encara hi era. Només per vies polítiques es podrà evitar que tot acabi en danys irreparables per a la democràcia espanyola.
Els conflictes polítics plantejats en termes d’amic i enemic tenen un efecte letal sobre les institucions. Contra l’enemic tot està permès, i el control i la crítica del poder es desdibuixen. Els fets de l’1 d’octubre van demostrar una incompetència clamorosa dels serveis d’informació del Govern espanyol. I això va suposar el ridícul del president, que havia dit que el referèndum en cap cas es faria. Desmantellat el muntatge oficial, van donar el tema per acabat. I els aparells de l’Estat van ser incapaços de descobrir l’estructura paral·lela per la qual van passar les urnes fins a arribar als col·legis. Ningú ha investigat aquest fracàs, cap responsable ha dimitit. A l’inrevés: han estat condecorats els qui van ser els executors de la frustració del Govern quan va veure que hi havia urnes i milers de persones votant.
Un any després queda molt per explicar i molt per aprendre d’aquell triomf simbòlic del sobiranisme, reforçat per la incompetència de l’Estat. M’agradaria pensar que a poc a poc s’anirà prenent consciència que el temps de no fer política s’està esgotant.
