Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

L’últim passeig fins al Bracafé

Cada vegada em queden menys llocs per aturar-me camí del diari des que Barcelona va desapareixent

El Bracafé de Casp va tancar les seves portes l'agost passat.
El Bracafé de Casp va tancar les seves portes l'agost passat.

Quan miro el rellotge, sorprès per la quietud de la redacció, amb els televisors apagats i sense que soni ni un sol mòbil, m’adono que cada dia arribo abans al diari, i no és que corri més, sinó que em queden menys llocs per aturar-me des que Barcelona va desapareixent. Avui camino per un passeig sense interès, etiquetat, uniformat i despersonalitzat, tot i que es continuï dient passeig de Gràcia, continuació del Gran de Gràcia, punt de partida d’un vianant com jo, que viu prop del carrer Vic.

Tot just hi queda el nom de la Camiseria Pons. El local està buit, no es lloga ni es ven, com si esperés que el retorn de José María Sirvent, segurament el periodista més ben vestit de la ciutat, un amic de l’ànima que vaig perdre en vida i vaig recuperar quan es moria per la bondat de la seva esposa, la Carolina. Ningú encén el llum al local i em costa detectar algú que tingui el bon gust del meu enyorat Jose si no passo per davant de Santa Eulalia, botiga de peces elegants que evoca les teles de Casa Torres o Gratacós, tan apreciades per sastres i modistes com la meva sogra Gracieta.

Les màquines de cosir són avui una relíquia i fins i tot Gratacós s’ha hagut de traslladar a la Riera de Sant Miquel. Hi ha 190 locals al passeig de Gràcia i 120 són de moda, llegeixo a El Periódico. Les firmes internacionals han arramblat fins i tot el Bulevard Rosa, punt de trobada de la gent de casa i de fora; nucli de petits comerços, alguns d’exquisits, molts de creatius; sovint la millor solució per trobar un regal complex, avui víctima també de les macrobotigues que engoleixen Barcelona.

També es van fondre pastisseries com La Colmena, que amb el seu aparador em feia saber si era Pasqua, Nadal o Tots Sants, per les mones, els torrons o els panellets, com si fos l’hort del meu pare, mirall de les estacions de l’any, avui també desaparegudes, perquè la calor i el fred ens han deixat sense primavera ni tardor, estrenada diumenge passat, dia 23. Ara s’imposa mirar el calendari i l’agenda d’activitats per saber si en arribar al pirulí de la Diagonal val la pena treure el cap a l’última exposició del Palau Robert.

Abans, en temps d’estudiant, s’arribava prèviament al Cinc d’Oros, nom de la plaça que evoca una llibreria tan plorada com la Catalònia. També van desviar la francesa Jaimes fins al carrer València. Avui mana la Casa del Llibre i quan vull actualitzar l’escriptori no em queda més remei que desviar-me de la ruta i arribar-me al Konema o al Raima. Ja no hi ha el Vinçon, amb una oferta que em fascinava tant que passava de voler comprar-ho tot a no endur-me res, un comportament generalitzat segons llegeixo a la columna “Al barri hi ha de tot”, de Quim Monzó.

Molts periodistes han passat per un local on es feien molts consells de redacció

Vinçon va ser una perdició per als clients i una ruïna per als seus amos, perquè fascinava tothom però ningú es gratava la butxaca, petrificats tots, satisfets alguns potser amb la compra del calendari o una bossa exclusiva per deixar constància del pas per la bucòlica casa de disseny de Barcelona. Un detall visible de Vinçon sempre quedava bé al costat de la taula del restaurant que triava per dinar quan no em podia arribar fins a El Roure, a Luis Antúnez, prop de l’Specchio Magico, tancat temps després d’un dels últims sopars entre Rijkaard i Laporta.

M’agraden les fondes i també els bars, pocs com el Bracafé, sobretot el que hi havia a Casp. Els dimarts hi anàvem amb el Sique Rodríguez, i la Carmen ens servia la canya sense preguntar; el Froi sabia que si hi apareixia al migdia volia un vichy, i la Paqui em servia un cafè al matí i un cigaló si era a la tarda; les copes i els whiskis ja van passar a la història des de l’última analítica revisada pel doctor Pedrós. La meva panxa s’omplia de cervesa, i més si apareixia un conversador com el Juan de la Boqueria.

Parlàvem de boxa, de pilota i del Barça, mentre desfilaven personatges de pel·lícula pel Bracafé. Allà s’asseia aquella senyora que assaboria una copa de cava i es fumava un puro mentre un home s’enganxava un enorme transistor a l’orella sense que ningú sabés quina emissora escoltava quan tenia al costat Ràdio Barcelona. Ens queda el Jordi, que ens coneix a tots i ens passa revista: et saluda, et pregunta, et demana un euro —cinc si es tracta del mossèn, Josep Maria Alimbau, que hi passa els diumenges— i s’interessa pel dia i l’hora que juga el Joventut.

La gent del carrer, els treballadors de la ràdio, els qui van al Tívoli i abans els reunits al Novedades, passaven pel Bracafé. Hi va haver un dia en què enmig del carrer van aparcar els esbirros de Maradona perquè volien atonyinar Botines mentre Borderías reia. Un temps en què Ràdio Barcelona era a prop de Ràdio Nacional. Caldria demanar-li al Jordi Martí, un periodista com una catedral amb veu d’actor de doblatge, que expliqui la manera que tenia Jordi Pujol de demanar el croissant del Bracafé o a quina taula s’asseien Javier Solana o Pasqual Maragall.

Hi ha qui hi va veure entrar Javier Bardem i són molts els que fan memòria sobre la vegada que Roberto de Niro s’hi va prendre un tallat. Actors, polítics i molts periodistes s’han deixat caure per un local on es feien molts consells de redacció i s’han pensat algunes de les millors seccions, com Ir al fútbol con, de Guillem Martínez. “Potser sou l’última generació que viviu del periodisme”, m’adverteix Fonsi Loaiza, amb qui quedo per parlar d’un ofici que va tenir la seva força motriu en bars sense portes com el Bracafé.

Avui ja no queda ni el rètol d’un local que espera la piconadora per fer-hi un pàrquing i són els obrers els qui criden entre els encofrats mentre arribo fins a l’ordinador més d’hora que mai perquè ja no puc aturar-me enlloc; res m'interessa més que llegir l’última crònica de Toni Vall i creuar-me amb un senyor com Lluís Permanyer per demanar-li que em porti de viatge per aquella Barcelona que vaig somiar sent nen a Perafita i mai he pogut acabar de veure de gran des de Gràcia. Ara que tinc temps, vull passejar sense rellotge perquè els il·lustres ciutadans m’expliquin les històries que a mi se m’han acabat sense el Bracafé.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >