Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Fora furs!

Ser jutjat per un tribunal més alt sempre implica una desigualtat, però no sempre constitueix un avantatge. Poden assegurar-ho l'aforat Baltasar Garzón o els aforats presos del procés

Foto de la família reial.
Foto de la família reial.

El Govern espanyol ha anunciat recentment una reforma exprés de la Constitució per suprimir els furs processals. S’argumenta que ser jutjat per un tribunal d’un rang més alt del que correspon als qui no tenen fur pot ser un privilegi contrari al principi constitucional que tots els espanyols són iguals davant la llei. La formulació de la qüestió, no obstant això, mereixeria matisacions. Ser jutjat per un tribunal més alt sempre implica una desigualtat, però no sempre suposa un avantatge. Poden assegurar-ho l’aforat Baltasar Garzón o els aforats presos del procés.

Determinats mitjans de comunicació fan un catàleg desmesurat de milers de privilegiats per furs processals, dels quals només apareixen a la Constitució els diputats, senadors i membres del Govern. El bloc més nombrós estava compost per policies i guàrdies civils que, segons la seva Llei Orgànica del 1986, també tenien un fur. Avui ja no en tenen perquè va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional el 1990, arran de diversos recursos d’inconstitucionalitat plantejats per jutges. Tots els altres aforats ho són per mandat dels seus respectius Estatuts d’Autonomia i de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Després de l’abdicació de Joan Carles I, el 2014, una reforma exprés de la llei del Poder Judicial va crear un fur, no només penal sinó també civil, que empara la reina consort, el príncep o princesa d’Astúries i el seu o la seva consort, i el rei abdicat i la seva consort. A tots aquests supòsits no establerts en la Constitució no els afectaria el projecte del Govern.

Com era previsible, una vegada s’ha obert la porta a la reforma de la Constitució, han aparegut diverses iniciatives dels grups parlamentaris, algunes que no estan relacionades directament amb l’essència del problema dels privilegis processals, però d’altres que sí que tenen relació amb el que es considera insuficiència del projecte governamental. La proposició de replantejar l’àmbit de la inviolabilitat del Rei sí que afecta l’essència del problema. La Constitució diu que el Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat. Per això no es pot procedir contra ell per cap causa ni per cap motiu. No cal exigir-li responsabilitat ni tan sols per deutes personals o irregularitats financeres o fiscals. Això no és un fur. És molt més. És, sens dubte, el màxim privilegi processal imaginable.

Segons la Constitució, dels actes del Rei n’és responsable la persona que els confirma, és a dir, el ministre corresponent o el president del Congrés o del Govern, segons l’activitat política que pogués generar la responsabilitat. La Constitució sembla que no ha previst que el Rei té vida privada i interessos privats, que no estarien confirmats políticament. En aquesta vida privada seria possible que es fessin activitats previstes en les lleis com a irregulars. Si aquestes activitats s’haguessin decidit per diversos socis, administradors o testaferros, induïdes o consentides pel sobirà titular, en aquests casos els socis, administradors o testaferros serien responsables civilment o penalment, si escau, però el monarca, no, per la seva inviolabilitat constitucional. L’eliminació d’aquesta anomalia seria una conseqüència lògica i necessària de la voluntat de supressió de privilegis, tot i que es mantingués el raonable privilegi de la irresponsabilitat únicament i exclusivament per als actes polítics sotmesos al filtre de l’aprovació del Govern.

L’anomalia expressa una determinada concepció de la monarquia com a institució superior a la Constitució, formulada sense complexos per una diputada del PP: “La Corona no es toca”. Aquesta mateixa concepció supraconstitucional de la monarquia és la que perpetua la prevalença de l’home sobre la dona en la línia successòria al tron, com establien totes les Constitucions monàrquiques del segle XIX, la qual cosa contravé frontalment la vigent prohibició constitucional de discriminació per raó de sexe. En el debat per a la redacció de l’actual Constitució, Pere Portabella, senador per l’Entesa dels Catalans, va proposar suprimir la discriminació per raó de sexe perquè és contrària als principis constitucionals. El senador Camilo José Cela va proposar una altra esmena al mateix article: substituir la paraula femella per dona. El correlatiu a femella, va dir, no és home, sinó mascle. O hi posem mascle i femella o hi posem home i dona. L’esmena literària va prosperar. La de Portabella, no. Hi ha anomalies que mouen a dubtar si la Corona s’adapta a la Constitució o bé és aquesta la que s’adapta a la Corona. En tot cas, seria bo que prosperés la mínima i insuficient reforma exprés del Govern, insatisfactòria en el seu abast, i molt probablement en la seva celeritat. Però hi ha una dada positiva innegable: s’ha obert una porta que ja no es podrà tancar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >