Selecciona Edició
Connecta’t

“Ah, prou, a la merda!”

L’Altra publica ‘Escriure’, el tan irreverent com revulsiu assaig de Stephen King per aprendre l’ofici

Stephen King, al despatx de casa seva.
Stephen King, al despatx de casa seva.

Un manual d’escriptura amb paraulotes? On es diu que escriure és fer telepatia? I on es parla de “taps de cony” per dir compreses i de netejar-se el cul amb ortigues? I escrit per un autor de terror després d’abandonar l’alcohol i les drogues, i mentre es recuperava d’un atropellament? Com? Que l’ha fet Stephen King, el de Carrie? Ah, doncs posi-me’n cinc!

Caricatura o no, la reacció anterior pot donar-se aviat en més d’una llibreria catalana. I seria bo, si acaba així, perquè Escriure (L’Altra Editorial, traduït per Martí Sales) és en efecte barroer i escatològic, però és un text d’efectivitat cent per cent King. Encara més: es tracta d’una lúcida i irreverent aproximació a l’ofici d’escriure, tan escandalosa per als puristes com revulsiva per als aprenents i els aviciats. Carregat de revelacions sobre la cuina de Carrie o Misery, el primer assaig en català del rei del terror —per a quan Dansa macabra?— va més enllà del que indica el subtítol, Memòries d’un ofici. Ho palesa un dels seus consells de gramàtica, quan després de fer-hi mil voltes diu: “Ah, prou, a la merda! Si saps tot el que duus a la bossa o l’alineació dels Yankees [...]també sabràs la diferència entre un infinitiu i el participi”. Geni i figura, com als casos següents... si no s’espanten.

Un cervell rebentat. Després de certs consells bàsics —“treu les paraules supèrflues”— i abans de reviure els seus inicis creatius acumulant notes de rebuig en un clau que va haver d’allargar, King recorda haver preguntat a la mare, de petit, si havia vist cap mort. La mare va dir que sí, un mariner llençant-se de la teulada d’un hotel de Portland, el Graymore. “Va rebentar —va dir la mare—: Ho va empastifar tot d’un líquid verd. No ho he oblidat mai”. King, amb la lliçó ben apresa, rebla: “Ja som dos, mare”.

“Ah, prou, a la merda!”

“Taps de cony” i telecinesi. “La feina de l’escriptor no és trobar idees, sinó saber-les reconèixer quan apareixen”. Copiant Poe i el cine, i superant professors que el renyaven per imaginar “coses indecents”, King va fer dos salts. Un, amb el director d’un setmanari que repetia: “Quan escrius una història, te l’expliques a tu mateix. Quan reescrius, el més important és eliminar tot el que no és la història”. L’altre, amb dos records, un vestuari femení amb el que un amic va titllar de “taps de cony” (unes compreses) i la lectura d’un article a Life: “Pam! —evoca King—. Dues idees sense relació, la crueltat adolescent i la telecinesi, juntes, i a mi se m’havia encès una llumeneta”. El resultat, Carrie (1974), el va fer ric.

Miserables addiccions. Entre The Shining i Misery (1975-1985), King va ser addicte. Bevia cada nit una caixa de llaunes de cervesa de mig, Tommyknockers el va crear “amb boles de cotó entaforades al nas per estroncar la sang de tanta cocaïna” i Cujo ni la recorda. El van salvar l’ultimàtum de la dona i l’Annie de Misery: “L’Annie era la coca, l’Annie era el mam i vaig decidir que estava tip de ser el seu escriptor de companyia”. Ja rehabilitat, defuig el mite: “Tots fem la mateixa pinta quan vomitem a la claveguera”.

La puta i la caixa d’eines. “Per aconseguir escriure realment bé, has de construir-te la teva pròpia caixa d’eines i muscular-te prou”. Imitant l’avi Fazza, l’autor de Cementiri d’animals recomana fer-s’hi tres safates: per a la llengua, per a l’estil i per als secrets. La resta ho veu, lúcid, qüestió de por: massa adverbis, por de no ser clar; massa veu passiva, por de no ser pres seriosament. I entre consells que valen per cent manuals seriosos, una fuetada als que acusen els best-sellers de pobresa lingüística: “Tal com va dir-li la puta al mariner vergonyós: ‘Rei, no es tracta del que tens, sinó de com ho fas servir’”.

Una perla, un accident. Per a King, contes i novel·les són “fòssils” que cal “desenterrar” sense “el martell pneumàtic” de la trama. Sense pensar de més, en fi. Per això parteix de “situacions” i mira “què passa”, i lamenta obres “massa treballades” com Insomnia o “desastres” com La rebel·lió de les màquines. I el seu secret? El 19 de juny del 1999, un conductor anomenat Bryan Smith el va atropellar. El resultat, la columna partida per vuit llocs, la cama per nou i trenta punts al cap, va posar en perill Escriure i la seva trajectòria. Una desgràcia? No només. Contra l’artista a la torre d’ivori, King dedica l’epíleg a l’accident, afegint-hi: “El que acaba fent la perla és el gra de sorra que es fica a la closca de l’ostra, no cap seminari de fer perles amb altres ostres”. La seva fórmula literària, doncs, és aprofitar la vida... i llegir i escriure molt. O a l’estil King: “Potser no aprendràs els Secrets Màgics de l’Escriptura (perquè no n’hi ha: quina merda, eh?), però segur que t’ho passes de puta mare”.

Ricard Ruiz Garzón és escriptor i professor de gèneres fantàstics a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.