Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

El plaer de patir

A les pàgines de 'Torn de nit' no els sobra res. Al contrari, els falta: falta l’explicació racional i el consol de la salvació, cosa que ens incomoda i ens excita

L'escriptor Stephen King.
L'escriptor Stephen King. AP

Productiu i irregular, Stephen King supera la cinquantena de llibres. Més d’un publicat sota pseudònim. Els malpensats diran que volia descobrir si l’èxit l’havia afavorit per casualitat. La veritat és més prosaica: cap editor assenyat (fins i tot els de King són gent sana) cometria l’error de treure tres Stephen King a l’any, per molt que el seu ritme de treball li permeti la proesa: tres projectes, despatxats, en cada anyada. Les relacions entre addicció i escriptura s’expliciten a Escriure. Memòries d’un ofici i no costa afigurar-nos King tancat al soterrani. Hores i hores. Mecanografia febril. Resultat: una literatura obsessivocompulsiva que trastorna.

La profusió és tal que King no sempre l’encerta. Qui podria? Signa novel·les horribles (innominades). També en té de portentoses (Carrie, The Dead Zone, It i més) i un llibre de relats, el primer de la seva carrera, que convenç de les virtuts de King a l’hora d’alterar-nos: Torn de nit. Publicat el 1978, l’edició de Males Herbes, amb traducció de Ferran Ràfols, tot just arriba per fer soroll i justícia en favor d’un autor sovint menystingut.

El plaer de patir

TORN DE NIT

Stephen King
Traducció de Ferran Ràfols
Males Herbes
525 pàg.
26 euros

Referir-se a Torn de nit com un recull de contes de terror és una inexactitud imposada per la mania de buscar gènere a les coses (també a la literatura). Rebutjant etiquetes, es pot dir que no tots els contes de King són de terror, però tots són d’amenaça: alarmen el perill que assetja a les cantonades de la vida urbana i els recels d’una societat tecnificada. Exemples d’aquest aire amenaçador: els contes amb objectes revoltats, joguines assassines, maquinària industrial posseïda per alguna mena de dimoni. Un dels més efectius recorda un film de Hitchcock que, en comptes de titular-se The Birds, es titulés The Cars; els protagonistes es refugien en un bar de carretera, atacats per un comboi de camions, és la fi del domini humà. El conte que obre la col·lecció reitera el clixé lovecraftià. Fins i tot hi concorren l’enganyapastors i un llibre maleït. És un pas en fals, com a relat inaugural, per a un volum amb peces magnífiques.

Força més singulars són els relats Onatge nocturn o Jo soc la porta; al primer, la pandèmia que ens condueix cap a la desolació; a l’altre, la paranoia de no ser amo del propi cos. Alguns dels contes inventen negocis rars, i podrien sumar-se a El club dels oficis extravagants. Es tracta d’acudits macabres amb poca gràcia, sobretot si en fem la comparació amb els relats més foscos, colpidors: els fantasmes violents d’un mestre a A vegades tornen, l’eutanàsia de la mare a La dona de l’habitació.

Al reconegut Els nens de les panotxes coneixem l’entrellat mil cops adaptat a la pantalla, i la lectura ens impacta igual. Sigui quin sigui l’argument, King tira a matar, no permet que cap frase travi la roda de la narració. Perseguit per forces malvades, no hi ha temps per pensar.

Les obsessions de King recorden els desficis de Richard Matheson i les ganes de quedar-se amb el personal de Fredric Brown; ha consumit pulp, també s’ha enganxat a La dimensió desconeguda (Matheson again) i destinat la setmanada als còmics de Contes del Guardià de la Cripta.

Sense palla ni llautó, a les pàgines de Torn de nit no els sobra res. Al contrari, els falta: falta l’explicació racional i el consol de la salvació, cosa que ens incomoda, com a lectors, i ens excita “l’emoció que discretament ens espatlla la capacitat de raonar”. Quin plaer els llibres que ens fan patir. Aquest.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >