Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Raphael: “Estem tots millor junts que separats”

El cantant, amb una trajectòria de més de mig segle sobre els escenaris, actua aquest divendres al Palau Sant Jordi de Barcelona

El cantant Raphael, en una foto d'arxiu.
El cantant Raphael, en una foto d'arxiu.

El Palau Sant Jordi rep aquest divendres una nova visita de Raphael (Linares, 1943). Per a aquest concert el poliesportiu olímpic s'ha condicionat com un amfiteatre amb una capacitat per a 6.300 persones (aquest dijous al migdia ja s'havien venut 5.700 entrades).

Pregunta. Un any més a Barcelona.

Resposta. I ja en van 57!

P. Alguna novetat?

R. Et sembla poca novetat? És meravellós tenir la força i la il·lusió que tinc i sumar ja 57 anys.

P. Hi haurà sorpreses?

R. Raphael és una pura sorpresa des que surt. Només com tinc la veu ja és una sorpresa. La gent de sobte em veu sortir, començo a cantar i sona això.

P. Com aconsegueix mantenir aquesta veu al llarg de les dècades?

R. Això va en la constitució de cada persona, però m'he cuidat molt i jugo amb avantatge: m'han posat un motor nou!

P. El 2003 li van trasplantar el fetge, però això no afecta les cordes vocals.

R. Alguna cosa hi deu tenir a veure. La força de l'organisme té molt a veure amb la veu.

P. D'aquí a una mica serà Nadal i començarà a sonar El pequeño tamborilero...

R. És que marca el Nadal des de fa segles.

P. Què sent quan la torna a sentir en uns grans magatzems?

R. Tendresa. És emocionant sonar als grans magatzems quan arriben aquestes dates. Quan jo era petit s'escoltava Frank Sinatra o algun flamenc que cantava nadales, però això del pom, pom, pom, pom... és històric.

P. Com porta convertir-se en un símbol del Nadal?

No és incompatible ser de Linares i ballar una sardana, perquè en sé ballar”

R. No sé si símbol, però si no sonés aquesta cançó la gent pensaria que hi falta alguna cosa. Són molts anys. El que és graciós és que els llestos, o els que es fan els llestos, de la discogràfica no me la deixaven gravar perquè aquell Nadal ells mateixos treien la versió de Sinatra. Jo no en tenia ni idea, la vaig agafar d'uns cors alemanys, tenia 15 anys i els vaig dir: "què hi tinc a veure jo amb aquest senyor?" A contracor me la van deixar fer, i mira...

P. Prefereix una cançó nova o aquestes velles melodies?

R. La primera cançó ha de ser sempre nova, tant per a mi com per a la gent. Com una targeta de presentació: compte, que no sentireu el mateix. Cal deixar les coses clares des del principi però després ja saben que els cantaré les cançons que ells volen.

P. El públic les demana o vostè vol cantar-les?

R. Les canto perquè sé que és el que els agrada.

P. L'any passat, en el seu últim Sant Jordi, es vivia a Barcelona un ambient summament carregat políticament i socialment. Com veu la situació actual?

He estat un home de sort. Ningú ha gosat treure’m el lloc a empentes”

R. Els meus viatges a Barcelona sempre són meravellosos. La ciutat m'ha rebut des que tenia 14 anys i sempre de meravella. En el meu cas concret no ha canviat gaire i, a aquestes altures del partit, no crec que canviï res. En l'aspecte general, crec que les aigües tornaran on eren d'una manera o altra. Crec que estem tots millor junts que separats, perquè seria bastant estrany que en un món tan globalitzat ens haguem de fer ara petitons. No tindria sentit, però jo no entenc res d'això, la veritat, ho dic d'entrada per si deixo anar alguna ximpleria, però jo prefereixo que estiguem junts.

P. Dyango va dir que no era incompatible cantar Suspiros de España i ser independentista.

R. No passa res. Soc andalús de Linares i vaig a Nova York i canto New York, New York. Tampoc hi ha incompatibilitat en què jo balli una sardana, perquè en sé ballar, me'n van ensenyar. O que un català pugui ballar, si té gràcia, una sevillana, per què no?

P. En aquests últims temps tot l'ambient cultural, polític, social,... viu en una nebulosa enrarida, demandes d'assetjament, abusos, calúmnies, plagis...

R. Disparen als polítics i a qualsevol que expressi la seva opinió. S'ha de mirar amb cautela, tenir prou paciència per deixar que les coses passin i tornin al seu curs. Personalment no he viscut aquestes situacions. He estat un home de sort. Ningú ha gosat treure'm el lloc a empentes. Ho han intentat legalment, aportant coses millors que les meves, però el públic sempre s'ha quedat amb les meves.

P. S'ha dit que hi ha dos Raphaels, el de l'escenari i el de la seva vida personal.

R. No! Soc exactament igual dins i fora de l'escenari.

P. Li agrada el Raphael sobre l'escenari?

R. Algunes coses més que d'altres. De dolent té que de vegades s'allarga massa, és un defecte que té. De bo, la seva passió per l'escenari. Els que vingueu al Sant Jordi en sortireu orgullosos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >