Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Senyories, la llibertat d’expressió els necessita

Espanya té un problema amb la gestió pública d'algunes manifestacions d'opinions i idees

La manifestació de la Diada a Barcelona.
La manifestació de la Diada a Barcelona.

Espanya té un problema amb la gestió pública d'algunes manifestacions en el lliure exercici de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió –la possibilitat que cadascú exterioritzi, per qualsevol mitjà, les seves opinions i idees– constitueix una de les bases fonamentals de qualsevol Estat democràtic perquè, d'una banda, permet el pluralisme polític i social en el qual es funden i, de l'altra, és un instrument de control de l'activitat dels poders públics. Aquesta llibertat no és absoluta, té límits, però la seva funció institucional exigeix que les restriccions al seu exercici siguin el menys invasives possible i no generin un efecte de desànim en el seu exercici.

La clarificació de quins són els problemes reals relatius a la llibertat d'expressió és indispensable per posar fi a una feblesa del nostre sistema constitucional i per permetre que les mitges veritats que circulen es puguin desmentir rotundament. Un exemple clar, el lema "Allibereu els presos polítics". A Espanya no hi ha presos polítics o de consciència perquè aquestes persones estan en presó preventiva i seran jutjades pels mitjans utilitzats per defensar les seves idees, no per expressar-les. També la llibertat d'expressió té els seus límits i, per tant, no tot s'hi val en l'exercici d'aquesta llibertat fonamental. Subvertir l'ordenament constitucional no és un instrument legítim de lliure expressió, encara menys quan es tenen responsabilitats de govern i/o representació pública.

Els problemes jurídics de la llibertat d'expressió són en una altra banda. En primer lloc, en la legislació mateixa. La llei orgànica de seguretat ciutadana del 2015 es va aprovar només amb els vots del Partit Popular i està avui a l'espera que es resolgui el recurs d'inconstitucionalitat que es va interposar contra la disposició. Aquesta norma va incorporar tot un sistema d'infraccions i sancions que incideixen negativament en la llibertat d'expressar-se en sentit ampli, és a dir, també de manifestar-se i de reunir-se a l'espai públic.

L'altre problema legislatiu el trobem al Codi Penal. L'article 510 recull els anomenats delictes d'odi. Aquesta norma respon al mandat internacional, europeu i constitucional de protegir col·lectius i persones davant d'expressions hostils, discriminatòries o violentes basades en diferents causes, com l'origen, la raça, la religió o el sexe, entre d'altres. Aquest precepte es va modificar el 2015, de nou, únicament amb els vots del Partit Popular per ampliar-ne l'abast, cosa que van aconseguir, a més, a través d'una redacció plena de conceptes jurídics indeterminats. Especialment dura és la nova redacció per a les conductes que es tinguin a les xarxes socials que, des del 2015, en cas de condemna comporten pena de (entrada a la) presó, cosa que és desproporcionada. Cal recordar que els delictes d'odi estan destinats a protegir col·lectius o persones privades, i no persones públiques o que exerceixin potestats públiques. Per això, difícilment cal acceptar que s'imputin conductes d'expressió de l'odi contra la policia, la justícia o la monarquia.

També hi ha debat sobre les penes que han de comportar els anomenats delictes d'opinió (injúries i calúmnies). Cada vegada hi ha més consens entre els juristes en el fet que la condemna en aquest tipus de conductes no hauria de ser de presó, sinó, si escau, de multa. En la mateixa línia s'ha de considerar que una cançó, unes piulades o uns posts a Facebook poden ser enaltiment al terrorisme.

Molts dubtes genera també el delicte d'injúries al Rei, encara més des que el Tribunal d'Estrasburg va dir que el Rei encarna una institució constitucional, la Prefectura de l'Estat i, per això, les expressions que es fan en contra seva no s'han d'entendre com a atacs personals, sinó com a expressions pròpies de la crítica política. La condemna penal, en aquest cas, és desproporcionada.

Els nostres representants polítics han de prestar especial atenció a aquesta qüestió i adoptar les mesures legislatives que calgui. Així mateix, la judicatura ha de fer un esforç per interpretar les normes restrictives de la llibertat d'expressió de manera que sigui compatible amb els estàndards de drets humans existents. Si no, el nostre sistema democràtic se'n ressent i serveix de munició als qui, de forma deslleial, intenten minar-lo dia sí i dia també. Tot això, en una societat en la qual les possibilitats d'expressar-se lliurement i d'arribar a més gent han crescut exponencialment gràcies a les xarxes socials. Aquestes no s'han de convertir en una mena de ciutat sense llei, però tampoc cal admetre que els poders públics, una mica descol·locats davant de les noves formes de comunicació, reaccionin desmesuradament.

Argelia Queralt és professora de Dret Constitucional a la UB.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >