Una mirada al rerefons del gihadisme guanya l’Anagrama d’assaig

Drons contra màrtirs. La càrrega cultural i ideològica que amaguen aquestes icones amb les quals es resumeix gràficament el terrorisme islamista és el que el filòsof i crític literari argentí Dardo Scavino desenvolupa a El sueño de los mártires. Meditaciones sobre una guerra actual, anàlisi amb la qual ha obtingut el 46è premi Anagrama d’assaig que convoca l’editorial barcelonina i que dota amb 8.000 euros.

Seguint els passos del filòsof Guilles Deleuze, Scavino (Ciudad Jardín Lomas del Palomar, Buenos Aires, 1964) reconstrueix el camí pel qual transita el que ell qualifica, sense titubejos, com “la primera guerra global” i que en l’imaginari col·lectiu internacional té aquests dos extrems, mecànic i humà, com a resum. Professor universitari a França, la llavor de l'assaig de Scavino és doble: d'una banda, "la reacció dels meus estudiants d'origen musulmà, preparats per ser professors de cultura espanyola, després de l'atemptat gihadista d'Atocha"; de l'altra, l'assalt al setmanari Charlie Hebdo.

Apropant-se a la qüestió "sempre des de la sorpresa, que és premissa per a la filosofia", el pensador admet que també ha volgut respondre al famós "xoc de civilitzacions" de Samuel Huntington. La premissa de Scavino és que "el terrorisme islamista no és una guerra de religió; aquesta és secundària; és un problema sociopolític en el qual s'ha produït una apropiació de textos religiosos". La seva voluntat amb El sueño de los mártires (que s'ha imposat entre els 99 originals presentats, procedents de 13 països) "no només és analitzar el gihadisme, sinó què ha passat en la societat en els últims 30 anys perquè això passi".

Autor de llibres com Nomadología. Una lectura de Deleuze o La filosofía actual. Pensar sin certezas, Scavino aprofundeix en les raons del fenomen terrorista islamista des de tots els àmbits. Així, des del punt de vista històric, analitza la idea i el somni del califat trasnacional fins a l’Afganistan com un dels últims i sagnants escenaris de la Guerra Freda, mentre que des de l’àmbit polític rastreja les motivacions econòmiques i geoestratègiques que s’amaguen sota la façana religiosa, tintada d’èpica i sacrifici. Ja des del vessant més filosòfic, Scavino desgrana el debat de fons que amaga el terrorisme islamista i la resposta occidental: les gairebé antagòniques concepcions de llibertat i de la relació de l’individu amb la seva comunitat que es donen en un Occident cada vegada més tecnificat i potser messiànic i un somni d’un islamisme radical que sembla que s’ha imposat després d’uns moviments d’alliberament àrabs que transitaven per l’antiimperialisme, el laïcisme i posicions socialitzants.

Així, li crida especialment l'atenció que nois que van créixer en països europeus anessin a combatre a Síria i es radicalitzessin. "Els seus pares no són fervents religiosos: beuen alcohol i no compleixen tots els preceptes islàmics; en canvi, els seus fills estan molt radicalitzats i aquí hi juguen més causes polítiques i socials que no pas religioses; s'ha constatat que en molts joves que han tornat a França des de Síria els seus coneixements de l'islam són precaris", assegura. I en aquesta línia, reforça: "Fins al 2005, amb la crisi de les banlieues, les protestes eren de caràcter proletari i ja des d'aquí s'hi afegeix l'atribut de caràcter religiós, quan no és així".

Scavino justifica la seva atribució de "primera guerra global" perquè "fins ara, les guerres eren interestatals; avui es declara la guerra a unes organitzacions que no són estatals: els EUA ataquen qualsevol territori sense demanar permís i sense declarar formalment un conflicte, que ara, a més, se situa entre el terreny militar i policial perquè els presoners no tenen estatut de combatents estrangers, però tampoc el tenen de delinqüents; són uns autèntics llimbs legals".

L'autor també analitza la imatge simbòlica dels drons, conseqüència de l'obsessió nord-americana per reduir a zero les baixes pròpies, i la dels màrtirs, com a paradoxa dels confusos temps presents en provenir en bona part d'Occident i ser fills d'immigrants formats en escoles laiques. "El dron és un altre exemple de llimbs perquè tampoc té estatut bèl·lic: és una arma que preserva el combatent, la qual cosa contrasta amb les armilles explosives que utilitzen els gihadistes, on el combatent és l'arma". I gairebé com un sil·logisme, arriba al concepte de màrtir, també mutant. "La vella figura de l'heroi que mor per la pàtria, l'antic caigut, ha estat substituïda pel de la víctima innocent que mor en els atemptats".

Scavino va acabar el seu assaig l'estiu passat, pocs dies abans de l'atemptat de Barcelona, que admet que ha tocat "de manera tangencial" al final del llibre i que li permet ratificar la tesi que "contràriament a la teoria que els qui cometen aquests atemptats són agents adormits, es tracta de persones en què entre la conversió radical i la seva actuació terrorista el pas és molt curt, de tot just quatre mesos". Ni el potent sistema educatiu francès pot integrar o, en el seu defecte, detectar o frenar aquesta radicalització juvenil? "És que no és tant un problema de l'escola com de la societat, la caiguda d'un model social que permetia aquesta integració: la caiguda de l'Estat del benestar, de fet", resumeix.