Selecciona Edició
Connecta’t

‘L’incident de Perpinyà’ o com la crisi catalana creua la frontera pirinenca

La solidaritat amb els polítics presos a la França catalana incomoda les autoritats espanyoles

Pancarta al Consell Departamental dels Pirineus Orientals.
Pancarta al Consell Departamental dels Pirineus Orientals.

Per a Catalunya, molts drames i alguna tragicomèdia han començat i han acabat al bucòlic poble francès de Prats de Molló, entre les muntanyes i els boscos de la frontera pirinenca amb Espanya. De vegades, com una operació rocambolesca digna d’un àlbum de Tintín; d’altres, com algunes de les hores més tristes de l’Europa del segle XX. “Nosaltres hem de donar suport als catalans del sud. És la nostra història”, diu Claude Ferrer, alcalde de Prats de Molló, durant un passeig pels carrers del poble.

Ferrer, que és d’origen espanyol, es refereix als esdeveniments del darrer any al sud dels Pirineus. Ell mateix ha estat un dels promotors dels moviments de solidaritat entre els alcaldes de l’anomenada Catalunya Nord, o Catalunya francesa, amb els polítics i els activistes independentistes presos al sud. Però l’alcalde també pensa, quan pronuncia aquestes paraules, en una història més llunyana.

Prats de Molló, a 60 quilòmetres de Perpinyà, va ser el lloc on, el 1939, va acabar el drama de la Guerra Civil per a desenes de milers de refugiats catalans i de la resta d’Espanya —entre els quals hi ha el pare i els avis de Ferrer— que s'escapaven del terror franquista. I l’inici, per a molts, d’un altre drama: el de la guerra europea, els camps de concentració i les dècades d’exili. Prats de Molló va ser també on, la tardor del 1926, Francesc Macià va planejar, juntament amb uns quants homes més, creuar la frontera per aconseguir la insurrecció de Catalunya a l'Espanya del dictador Primo de Rivera.

Potser es podria parlar de l’incident de Perpinyà per referir-se a l’intercanvi de cartes i declaracions que es va desenvolupar a principis de setembre entre l’alcalde de la capital del departament francès dels Pirineus Orientals, Jean-Marc Pujol, i l’ambaixador d’Espanya a París, Fernando Carderera.

Comença el 31 d’agost, quan Pujol rep el president de la Generalitat, Quim Torra. Li lliura la medalla d’or de la ciutat. I es posa, per a la trobada, el famós llaç groc, símbol de solidaritat amb els independentistes presos després dels fets d’octubre del 2017.

Uns dies després, l’alcalde rep una carta signada per Carderera, datada el 4 de setembre i amb segell de l’ambaixada d’Espanya. “Dubto que vostè sigui conscient del significat d’aquest símbol per als independentistes catalans”, escriu l’ambaixador en referència al llaç. “Vostè no ignora que els qui utilitzen aquest llaç groc a Catalunya posen en dubte la divisió de poders a Espanya, així com la independència del poder judicial, de manera que posen en dubte l’acció dels jutges i dels magistrats espanyols”. L’ambaixador “lamenta igualment que, com a càrrec electe de la República”, Pujol “falti de manera molt greu al respecte a les institucions democràtiques espanyoles i a l'ordre constitucional”.

“Em va sorprendre molt que l’ambaixador d’Espanya em fes un curs de dret constitucional”, reacciona Pujol al seu despatx de l’Ajuntament de Perpinyà. La seva mateixa lectura del significat del llaç, diu, és diferent de la de Carderera. Ell no porta el llaç, diu, per qüestionar l’Estat de dret espanyol, i no és favorable a la independència ni tampoc al referèndum unilateral. Tampoc creu que hi hagi presos polítics a Espanya. El porta, explica, per solidaritat. “L’error d’apreciació que comet és que pren el llaç groc com un tema legal, però no és legal, sinó de solidaritat política. Ja està”.

Altres responsables locals han anat més enllà que l’alcalde, que en realitat només es posa llaç de tant en tant. A la façana de la seu del Consell Departamental, és a dir, el govern dels Pirineus Orientals, presidit per la socialista Hermeline Malherbe, pengen una pancarta en la qual es llegeix, en francès i en català: “Pel respecte a les llibertats i els drets fonamentals”. La pancarta està flanquejada per dos grans llaços grocs sobre un fons blanc.

“De la mateixa manera que no em permeto pronunciar-me sobre la independència, tampoc em permeto emetre un judici sobre la justícia espanyola”, explica Malherbe, que no ha rebut cap carta de l’ambaixador espanyol. “Constato que un cert nombre de persones han estat empresonades de manera preventiva. Però no em molesta que la justícia segueixi el seu curs, al contrari”.

La carretera de Perpinyà a Prats de Molló passa per pobles, ponts i rotondes on aquí i allà es veuen llaços grocs. De plàstic, nuats a les baranes, o dibuixats a l’asfalt.

Ferrer, l’alcalde de Prats de Molló, va ser un dels iniciadors del manifest de solidaritat que ja han signat un centenar d’alcaldes dels Pirineus Orientals, també Pujol, de Perpinyà. “Diem que volem defensar la democràcia: no es pot admetre que hi hagi persones a la presó per tenir unes idees polítiques per les quals han estat triats democràticament”, diu. Passejant pels carrers de Prats de Molló, mostra el Giratori dels Països Catalans, la rotonda de la carretera per on van arribar els refugiats del 1939. A l’altre costat del poble, cap a la sortida, hi ha una casa amb jardí, entre decadent i senyorial. “Des d’aquesta torre, el 1926, Francesc Macià va preparar l’alliberament de Catalunya”, es llegeix en una placa amb l’escut de les quatre barres. Un cartell d’una immobiliària diu: “En venda”.