Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La república buida

Els seus progenitors van fugir. Van faltar reiteradament a la seva paraula: ni la van construir, ni la van implementar, ni després la van defensar

Concentració davant Economia el passat 20 de setembre.
Concentració davant Economia el passat 20 de setembre.

Ni tan sols va néixer morta, com succeeix amb els nonats que moren abans de veure la llum. No va ser ni tan sols concebuda. L’embaràs sencer va ser una ficció. Histèric és el qualificatiu mèdic que reben.

Un cop proclamada, en tota la seva buidor, per dues vegades, cap efecte es va deduir de les paraules buides que van fingir la seva existència. Els seus progenitors van fugir. Van faltar reiteradament a la seva paraula: ni la van construir, ni la van implementar, ni després la van defensar. Tenien potser alguna cosa a defensar?

Va ser una derrota sense pal·liatius, per més que ara es pretengui perllongar el combat amb noves expectatives de nous plans per a noves ruptures que ningú creu, entre els quals s’inclou la misteriosa activitat que significa “fer república”. No és un problema per als celebrants, hi estan habituats. Les celebracions d’aquests dies s’ajusten perfectament a les necessitats deduïdes de la història mitificada: aquí només se celebren derrotes, a falta d’acceptació i de satisfacció amb les victòries, que n’hi ha, i moltes, però no són del gust ni del grat secessionista.

El referèndum de l’1-O va ser, pel que sembla, la culminació sentida i explicada com si fos una presa de la Bastilla, la caiguda del Mur de Berlín o l’entrada de la divisió Leclerc a París. Dies que duraran anys, reciten entusiasmats els mestres narradors del conte independentista. Després d’aquesta falsa victòria poden arribar tantes derrotes autèntiques com calgui, perquè els cors independentistes estan ja reconfortats en la seva heroïcitat narcisista. Ja està tot fet, ara només falta que el desig, la idea, es faci realitat algun dia, d’aquí el “fer república”, equivalent al “anar fent”, “anar tirant”.

No hi ha repúbliques sense republicans. Molts són els que es confonen: creuen que perquè hi hagi república cal aconseguir el buit on era encara el cos del rei. S’equivoquen: hi ha repúbliques monàrquiques com hi ha monarquies republicanes, en què el cap de l’Estat no té poders i se sotmet a la sobirania del Parlament i a la voluntat del Govern sorgit de les majories.

Les repúbliques contemporànies han convertit el cos del rei en una mera forma, un símbol buit de poders reals, i d’aquí que trobin models molt perfeccionats en les monarquies europees. Espanya n’és una. Hi ha també repúbliques buides, com la processista, embolicada tan sols en la nostàlgia d’antics símbols, paraules i dates, però sense cap capacitat per donar-los vida i contingut.

Qui omple la buidor de la república, paradoxalment, són els instints legitimistes i monàrquics del nacionalisme independentista hegemònic, erigit en un sistema en què cada sobirà designa el seu successor, allunyat ja no del poble sinó fins i tot del partit. Torra va ser designat per Puigdemont, com aquest ho va ser per Artur Mas, sortit directament de la cuina de Marta Ferrusola i del nucli dur familiar del pujolisme, amb la vaga esperança que guardés el tron a Oriol Pujol Ferrusola.

Buida, monàrquica i per postres, sense republicans. No hi ha república sense republicans i només cal llegir la llei de transitorietat jurídica, aprovada la infausta matinada del 8 de setembre, i en vigor sobre el paper a les 48 hores de la celebració del referèndum, per adonar-se que no són veritablement republicans els que en reclamen una de catalana. La menys republicana de les tasques complertes per aquesta república buida es va complir llavors, en el moment en què jurídicament es pretenia que veiés la llum. Era una república sense divisió de poders, excloent, d’una meitat dels catalans contra l’altra, comminada a adherir-se o ser titllada de traïdora a la pàtria. El seu republicanisme és tan autoritari i oportunista, conjunturalista és el qualificatiu de Jordi Gràcia en aquestes pàgines (El medio plazo y las analogías históricas, 21 d’octubre del 2018), que pot generar un moviment mimètic excloent de signe contrari. La república buida, incapaç d’abraçar una comunitat sencera, ha generat dues repúbliques contraposades i barallades a l’hora del seu estèril part.

No hi ha republicans, o els que creuen ser-ho ho són només de boquilla. Els falta l’essencial, que són les virtuts cíviques. No hi ha república sense virtuts republicanes, totalment absents en un moviment que adopta tints religiosos i sectaris. La república és qualsevol cosa menys una efusió sentimental. O l’exaltació dinàstica dels successius reis pujolistes. Les virtuts cíviques d’aquests falsos republicans són només realitat en els deliris de grandesa en què es veuen a si mateixos com Gandhi, Mandela o Luther King.

Els falta, sobretot, una de les majors virtuts cíviques: l’amor a la veritat, la lucidesa per reconèixer la realitat de les coses, la valentia per acceptar les derrotes pròpies i les victòries alienes. Ho va escriure Camille Desmoulins, figura major de la revolució francesa, en el seu periòdic Le Vieux Cordelier: “El que escau a la república és anomenar els homes i les coses pel seu nom”. Això que exhibeix ara el moviment independentista no és una república, o en tot cas és una república buida, nul·la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >