Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Política, lleis i desnonaments

Amb l’arribada al poder de Convergència el 2010 va quedar sense vigència la mesura

“soviètica” del Tripartit d’expropiar temporalment els pisos buits i d’obligar a reservar

els habitatges protegits

Colau amb les entitats socials, abans d'aprovar la reserva del 30% d'habitatge social.
Colau amb les entitats socials, abans d'aprovar la reserva del 30% d'habitatge social.

La política proporciona, de vegades, sorpreses agradables que ni tan sols aconsegueixen eclipsar persones superbs i mentiders que compareixen davant de comissions d’investigació parlamentàries. El dimarts 18 passat, després d’un matí desagradable i gallard, el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit la proposició de llei de l’Habitatge de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Les bones notícies per a aquesta baula feble, de la qual formen part aquestes 700.000 famílies que han perdut casa seva per execució hipotecària des de l’inici de la crisi, no van acabar aquí. Gairebé 24 hores després, el dimecres 19, a la Comissió d’Urbanisme, l’Ajuntament de Barcelona aprovava obligar els promotors immobiliaris a destinar a habitatge assequible el 30% dels pisos que construeixin. En tots dos casos, els vots de l’esquerra van ser l’argamassa que va permetre aixecar aquest acord que para l’orella a l’emergència habitacional.

Pel que fa al Congrés dels Diputats, la llei de la PAH té una llarga història, perquè la majoria absoluta del PP va evitar el 2013 que aquesta proposició en forma d’Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que va rebre el suport d’1,5 milions de signatures, fos tinguda en compte. Al gener del 2018, el PP amb el suport de Ciutadans va barrar el pas novament a la iniciativa amb l’argument que no es podia assumir, atès que el Govern mateix preveia un cost de 90.000 milions d’euros en 20 anys (en portem 60.000 de gastats en el rescat bancari en 10 anys). El text, que ara fan costat el PSOE, Podemos i les seves confluències, Esquerra Republicana, Compromís i EH Bildu, després que el Constitucional obligués a aixecar el veto del Govern del PP, proposa cinc eixos: dació en pagament retroactiva; moratòria indefinida per a tots els desnonaments sense alternativa habitacional; establiment d’índexs de referència de preus per al lloguer (ara lliure); utilització de cases tancades injustificadament per grans forquilles de parc públic, i garantia d’accés als subministraments bàsics d’aigua, llum i gas.

El PNV va exposar les seves objeccions en el text de la PAH, pel que fa a la invasió autonòmica que suposen aquestes mesures. Una actitud molt formal i tímida que es fonamenta en el fet que qualsevol intent de pal·liar el drama dels desnonaments ha estat sistemàticament recorregut pel Govern central, com també ha passat amb lleis d’Andalusia, Catalunya, Navarra, Canàries, el País Basc, Aragó, Múrcia, Extremadura o el País Valencià. Els arguments competencials li han servit al Govern central del PP per emboçar-se en el que a la pràctica ha suposat defensar vells privilegis.

A Catalunya, per la seva banda, el canvi de tema de l’autonomisme a l’independentisme ha mogut la vella Convergència a adaptar-se parcialment als nous temps. La Llei d’Habitatge catalana fa 11 anys que existeix sense que hi hagi cap reglament que la desenvolupi. El professor Juli Ponce, director de l’Institut d’ Investigació TransJus de la Universitat de Barcelona, ho recorda en un dels articles que integren un estudi —coordinat per l’Observatori DESC i TransJus a propòsit de la llei citada— i sosté, amb dades del Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars, que mentre a Europa el concepte d’habitatge, dins de les despeses de protecció social, implicaven el 2011 un 2,1% (0,6% del PIB), aquell mateix any a Catalunya no va passar del 0,73% (0,1% del PIB). A això cal afegir, segons la Mesa del Tercer Sector, que les prestacions permanents al lloguer, a banda d’insuficients, van reduir el nombre de beneficiaris de 29.000, el 2010, a 19.000, el 2013. Aquestes rebaixes contrasten amb l’augment de pressupost de l’Ajuntament de Barcelona, que, amb Ada Colau, ha multiplicat per quatre el pressupost entre el 2015 i el 2017 (de 45 a 160 milions).

És potser un problema de voluntat política? Probablement. Amb l’arribada al poder de Convergència —versió 2010, dreta catalana de tota la vida—, es va desactivar un 20% de la Llei del Dret a l’Habitatge que va aprovar el Tripartit: va quedar sense vigència la mesura “soviètica” d’expropiar temporalment els pisos buits (que s’aplica a bona part d’Europa) i va desaparèixer l’obligatorietat de reservar l’habitatge protegit en sòl urbà consolidat.

Ara, la vella CDC, convertida en PdeCat, té la possibilitat de redimir-se. Al Congrés ja ha donat llum verda a la proposta de la PAH i a Catalunya ha de posar el seu rellotge a l’hora i sumar-se a la iniciativa de les entitats socials, que ha tirat endavant gràcies als vots de Barcelona en Comú, PSC i Esquerra. Però una cosa és Espanya i una altra de molt diferent aquesta República catalana en què governen. L’Executiu de Torra va posar serioses objeccions divendres passat a la proposta a què fa costat l’esquerra municipal. Mals auguris. Sembla que continuarà la deserció històrica de la dreta catalana en la defensa dels interessos de la ciutadania més afeblida per la crisi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >