Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El cas Valls

Desbancat a França, amb pèssimes quotes de popularitat, una malenconiosa recuperació de la ciutat de la seva família paterna li ha servit per alimentar la il·lusió que aquí hi ha vida política per a ell

Imatge dels panots de Barcelona piulada per Valls.
Imatge dels panots de Barcelona piulada per Valls.

Una joguina trencada de la política francesa, Manuel Valls, busca rellançar la seva carrera política en les eleccions municipals de Barcelona, ciutat on va néixer. Desbancat a França, on en les enquestes obté pèssimes quotes de popularitat, una malenconiosa recuperació de la ciutat de la seva família paterna li ha servit per alimentar la il·lusió que lluny de la mundanitat parisenca hi ha vida política per a ell. Només així s’entén que qui ha estat primer ministre i és avui encara diputat a l’Assemblea Nacional francesa emprengui una candidatura a l’alcaldia de Barcelona que, amb tota probabilitat, li pot atorgar com a màxim la condició de líder de l’oposició municipal.

Valls va veure una oportunitat a Catalunya en els moments de més tensió del conflicte català. L’unionisme el va utilitzar com a cap de cartell en la mobilització contra la independència. I ell va creure que havia trobat el reconeixement perdut. En un primer moment, va aconseguir enlluernar determinats sectors de les elits catalanes, no exempts de provincianisme. Un primer ministre de França s’oferia a redimir-los dels seus dos pitjors enemics: els comuns i els independentistes. Però ja fa uns mesos, potser fruit de l’arrogància que acompanya el personatge, la fascinació ha decaigut, fins al punt que en l’àmbit del constitucionalisme s’estan produint moviments que apunten en altres direccions. Ciutadans va voler aprofitar l’esdeveniment Valls i va anticipar la seva candidatura. El candidat els ha descol·locat perquè no vol ser representant d’un partit sinó líder d’un moviment, i pretén mimetitzar així l’estratègia que va portar Emmanuel Macron a la presidència de la República. Però ni Valls és Macron, ni en la conjuntura catalana hi ha gaires espais oberts per colar-se, ni l’alcaldia és la República. Probablement, Ciutadans no tindrà més remei que adaptar-s’hi. I tinc la sensació que el PSC en sortirà guanyant: algunes mirades que inicialment van ovacionar Valls s’estan orientant ara cap als socialistes.

Valls és un polític que en públic sempre parla enfadat, un estil que està de moda i que aquí Ciutadans practica amb especial afany. La seva trajectòria recorre el camí del fracàs de la socialdemocràcia en els anys d’hegemonia liberal conservadora que l’està portant al caire de la desaparició. Un viratge accelerat a la dreta que ha completat amb l’aterratge a Barcelona. Des que als 17 anys va ingressar a les joventuts rocardianes tota la seva vida ha estat en la política. Però la seva figura pren abast nacional quan assumeix l’alcaldia d’Evry i comença a mostrar el seu talent autoritari: expulsió de gitanos, proliferació de càmeres de seguretat, prohibició d’un supermercat halal. Sarkozy es va fixar en ell, però Valls va rebutjar l’oferta d’entrar al Govern. El seu moment estel·lar arriba quan el president François Hollande el nomena ministre de l’Interior, i assumeix bona part de l’agenda de l’extrema dreta en matèria immigració i seguretat. El 2014 és nomenat primer ministre i desplega sense complexos el liberalisme autoritari que ha portat el PS a l’abisme.

En aquest període (març 2014-desembre 2016) es va desencadenar una baralla interna per la candidatura presidencial que va culminar amb la sortida per lliure de Macron, la dimissió de Valls per presentar-se a les primàries socialistes i la renúncia d’Hollande a buscar un segon mandat. Valls va perdre davant de Benoît Hamon, i va abandonar el partit. Va trucar a la porta d’En Marche, el moviment de Macron, i ningú l’hi va obrir. Simplement, no van presentar candidat contra ell en la circumscripció on és diputat. En la solitud, va tenir la il·luminació de l’opció catalana. I aquí el tenim.

El repte de les municipals de Barcelona rau en la clau en què es disputin: de ciutat o de país. La candidatura de Valls, compromès com està des del primer dia en l’actitud bel·ligerant contra el sobiranisme, dona ales als qui volen reeditar la confrontació entre unionistes i independentistes. I dona arguments als qui insisteixen en una candidatura unitària del sobiranisme. La nominació d’Ernest Maragall com a candidat desmarca Esquerra Republicana de l’estratègia de confrontació i retorna les eleccions municipals a la seva condició genuïna: agenda barcelonina, explicar-se cadascú per separat i les aliances ja arribaran en el seu moment. Si és així, tot fa pensar que qui pretenia ser l’ariet de l’unionisme quedarà com un candidat més, en unes eleccions que han d’obrir noves i àmplies aliances. Francament, costa entendre què fa Manuel Valls aquí.