Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Per què serveixen els Mossos?

La policia catalana, com a exèrcit d’alliberament, campa arreu. Caldria un 155 parcial per dirigir-la directament des del Ministeri de l'Interior

Els mossos aturen els manifestants a la plaça Sant Jaume.
Els mossos aturen els manifestants a la plaça Sant Jaume.

A mitjans anys noranta, un alt càrrec dels Mossos d’Esquadra, independentista i amic de molta confiança, em va confessar que la meitat ingressaven al cos per influència de les espectaculars pel·lícules policíaques nord-americanes i l’altra meitat perquè creien que en un determinat moment es convertirien en l’exèrcit d’alliberament de Catalunya. Semblava força inversemblant però vaig retenir la dada. Ara crec que les percepcions del meu amic, molt en contacte llavors amb els mossos del carrer, eren exactes. Ho hem comprovat aquest últim any, en aquests mateixos dies passats i, si ningú hi posa remei, en les complicades setmanes que venen.

Avui, 20 de setembre, mentre escric aquest article, es compleix un any del setge als guàrdies civils que, per mandat judicial, escorcollaven la Conselleria d’Economia, a la Rambla de Catalunya amb la Gran Via. Aquell dia, tres cotxes de la Guàrdia Civil van ser literalment abonyegats davant de l’edifici de la Conselleria pels manifestants convocats a través de les xarxes socials. Alguns dels dirigents nacionalistes avui empresonats van pujar sobre aquests cotxes per arengar els que hi havia allà congregats, des de primeres hores del matí fins a l’endemà a la matinada. La secretària judicial, delegada del jutge per comprovar que l’escorcoll es duia a terme amb les garanties corresponents, segons la finalitat i els límits assenyalats en la interlocutòria judicial, va haver de sortir pel terrat. Els guàrdies civils, quan van poder. El cop contra l’Estat de dret havia començat al Parlament els dies 6 i 7 de setembre; aquell dia va continuar. Amb violència.

Van fer alguna cosa els Mossos per impedir aquell setge? Si ho van intentar, la seva eficàcia va ser nul·la, tot i que, probablement, ho van consentir. En tots dos casos, tant si van ser ineficaços com si ho van consentir, no sembla que complissin el seu deure. Aquí han de depurar les seves responsabilitats jurídiques, penals i disciplinàries els seus caps, el major Trapero i la resta de la cúpula policial catalana, avui investigada o processada per aquests i altres successos, més greus encara, tots esplèndidament narrats a El naufragio, el recent llibre de Lola García, directora adjunta de La Vanguardia, editat per Península.

Avui el Govern de la Generalitat commemora el lamentable esdeveniment. A Catalunya, el Parlament està tancat fins a nova ordre, però les màximes autoritats de la comunitat comencen a celebrar les gestes més importants del cop d’Estat. Aquest és el panorama de la nostra democràcia. Els qui estan dient que la situació a Catalunya està en vies de normalitzar-se no crec que estiguin ben informats.

Ha passat un any. Les dades de l’ordre públic són alarmants perquè la Guàrdia Urbana de Barcelona i/o la coordinació entre urbans, mossos i policies nacionals no funcionen: els ciutadans se senten desemparats. Entre el gener i el juny d’aquest any, l’escalada delictiva a Barcelona no s’atura, ha arribat als 21 delictes per hora, un 20,5% més que en el mateix període de l’any anterior (12,7% a tot Catalunya), mentre que a Madrid ha augmentat un 1,3%,ha disminuït en altres comunitats com Andalusia o València, i repunta amb màxims a Espanya del voltant d’un 5% al País Basc i Navarra (també amb policia autonòmica pròpia). Certament, en això Catalunya té un clar “fet diferencial” negatiu.

Però els Mossos són un cas molt especial. No són ineficaços només en delinqüència comuna. En aparença, almenys, semblen donar una clara permissivitat als CDR, aquestes bandes independentistes violentes que imposen la seva força i vulneren impunement els drets dels altres ciutadans. L’últim cas ha estat una manifestació a la plaça de Sant Jaume, degudament autoritzada, en defensa del bilingüisme escolar, un principi constitucional. Doncs bé, hores abans els CDR van alertar d’aquesta manifestació i es va ocupar la plaça mitjançant una anomenada “Acampada per la llibertat” amb l’esperpèntic Bentanachs –ex-Terra Lliure– al capdavant, i així es va impedir que es dugués a terme. Els mossos, impassibles, van permetre una manifestació no autoritzada i van deixar  desemparats els qui, conforme a la llei, volien exercir, en manifestar-se, la seva llibertat d’expressió. Un cas de prevaricació?

Alejandro Tercero, al diari digital Crónica Global, avui imprescindible per conèixer la realitat catalana, demanava un 155 parcial perquè els mossos fossin dirigits directament des del Ministeri de l’Interior. Crec que té tota la raó, hi ha prou motius per fer-ho: els mossos, com a exèrcit d’alliberament, campen arreu.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >