Un assassinat espantós envoltat de draps bruts a la Barcelona actual

Un mes després dels atemptats de la Rambla, una actriu apareix morta penjada del coll en una parada d'aviram de la Boqueria (es pot dir, no fem cap spoiler). Aquest assassinat brutal, d'aquells que omplirien hores i hores als programes voltors de la tele, torna a posar en acció el detectiu Albert Martínez, un personatge esquerp i distant que seguirà les traces del crim en busca del culpable. El seguiment el portarà a bussejar entre els budells del món del teatre al mateix Romea, a recórrer la veïna Boqueria, bulliciosa i insoportable de dia, silenciosa i inquietant de nit, i a visitar molts indrets de la ciutat (bars, restaurants, discoteques… tot un bon viant, aquest Martínez) que el barceloní de peu reconeixerà amb facilitat. És el plantejament de Els coloms de la Boqueria / Las palomas de la Boqueria (Rosa dels Vents / Grijalbo), segon llibre escrit per Jordi Basté i Marc Artigau i protagonitzat pel deteciu.

“La novel·la parla, bàsicament, de l’amistat”, afirma, categòric, Basté, davant de la reafirmació tàcita del seu company d’escriptura. “I arribem a la conclusió que la traïció és més greu amb els amics que amb la parella”. Artigau continua assentint amb el cap. I al llibre s’assegura, també, que l’odi és un sentiment perfecte per justificar-ho tot. La qüestió és que les dues veus narratives exposen en la trama les seves amistats i els seus rotllos (la veritat és que a Martínez pocs homes se li resisteixen). “És molt difícil tenir grans amics a partir dels cinquanta”, sosté Basté.

I, per sobre de col·legues, els autors s’han fet amics. De fet, s’ho passen molt bé amasant la novel·la. "El procés d’escriptura ve a ser com una gincana entre nosaltres, molt divertit", comenta el periodista. Igual que en novel·la anterior (Un home cau, Rosa dels Vents), Els coloms de la Boqueria (que es convertirá en el primer àudio-llibre de l’editorial en català) està escrita a quatre mans: dos autors, dos punts de vista i dos personatges narradors. “Per l’estil, es descobreix fàcilment qui ha escrit què del llibre”, revela Artigau. Així, doncs, podem assegurar que la visió de la Mònica, una actriu que no aconsegueix triomfar i es va carregant de rancúnia a mida que avança l’acció, és la del dramaturg. “Venint del món del teatre, on tothom, els actors, els escenògrafs, el director…, aporta alguna cosa en les primeres lectures, escriure a quatre mans no se’m pot fer massa complicat”. La veu del Martínez no és altra que la de Basté. Com amostra, un botó: “El mal que ha fet el cinema subtitulat, Mare de Déu Senyor”. És un comentari que en un moment donat fa el detectiu, però sona molt a Basté, oi?

“Cada cop estic més fart de parlar”, admet el periodista, presentador de matinal El món a RAC1. “Parlo sense parar sis hores cada dia… Ara em toca escriure, que m’encanta”. I per fer-ho, ha triat el gènere negre, “segurament” inspirat per la seva mare i la seva col·lecció de totes les novel·les d’Agatha Christie que va devorar de petit i ara devora la seva filla, es veu que amb la mateixa ansietat.

Jordi Basté reconeix que se sent poderosament atret per la seva ciutat. Com a veí i com a escriptor/investigador: “Barcelona és un plató permanent”, diu. “Aquí hem fet un homenatge a la Boqueria i a tots els mercats, que són autèntics epicentres de proximitat”. I, en concordància amb el gènere negre, Els coloms de la Boqueria és també una crítica (no tant) amagada de la societat. Per posar un parell d’exemples, Marítnez dina en un restaurant (Basté reconeix que ell també ho feia) que ha de tancar per la polèmica de les terrasses als porxos del mercat: Tinc massa merders amb el puto Ajuntament, que vol treure els negocis d’aquestes porxades, es queixa una de les restauradores a la novel·la. “És un conflicte real i actual”, es justifica el periodista.

D’altra banda, el món del teatre apareix ple de draps bruts: les dificultats per entrar a l’Institut del Teatre, els egos repel·lents de moltes actrius i de molts actors, la intransigència de les productores... “Està fet des del carinyo”, es justifica Artigau, amb un somrís sincer. “En realitat, el teatre té les mateixes llums i ombres que qualsevol altra professió”. Hi ha molta més crítica que no pas lloança. Per exemple, a la novel·la, entre denúncies de costums insoportables com els estossecs a les platees, llegim sentències molt més… lligades metafòricament a la trama: En el món dels escenaris hi ha molta facilitat pels ganivets, tot i que acostumen a ser verbals. Fotem abraçades per davant i a la vegada cardem estripades per darrere.

Albert Martínez, aquest detectiu privat que col·labora amb els Mossos d’Esquadra, amb algunes traces de Carvalho (“És molt agosarat comprara-lo amb Carvalho!”, contradiu Basté), tindrà més casos. És probable que Basté i Artigau tinguin decidit el proper. On será? En un AVE entre Barcelona i Girona? “M’encantaria”, diu Basté, “però duraria molt poc temps per resoldre un crim i per tant el Marc no em deixa”. Al Camp Nou, un altre lloc que Basté coneix perfectament? “Tampoc em deixa, potser a la llotja del Bernabéu… És broma!”, es corregeix abans que ningú pensi en un titular mediàtic. A la Sagrada Família, a Horta…? Sembla que Basté es mor de ganes de revelar el secret; Artigau, incorruptible, no l’hi permet. Caldrà esperar que surti la tercera novel·la de la sèrie.